Perviure

Fins al final, fins al moment final,
amb l’emoció de qui marxa, abans no em xopi
la tristesa de la nit, sota el llençol despert,
incrèdul del moment en que em sembla marxar,...

L’atzar porti potser la meva ma a la teva
que tens estesa mentre dorms,
com casualment,
i un resplendor, minúscul,
il•lumini el camí, de llum de lluna,

sota les fotos dels moments que ens salven
pel reflex, innocent, de la mirada,
disposades i vives i perfectes
a la difosa llum en la foscor.

Aturo aquest poema per perviure.