Persecució

Quan la noia es va aixecar del banc no va veure com m’apropava al lloc on havia estat asseguda feia tan sols un moment. Es va allunyar amb pas decidit sense mirar enrere i va girar la cantonada. Vaig arrencar a córrer darrere seu però, en girar la mateixa cantonada, no la vaig veure per enlloc. Segurament estava dins d’algun local o botiga però, per assegurar-me’n, vaig córrer fins a l’altra cantonada constatant que no hi era en cap dels altres carrers. Si no volia que se m’escapés, només havia d’esperar a que sortís d’allà on s’hagués ficat.
Van passar quinze minuts abans de que la tornés a veure sortint d’una botiga de roba amb una bosseta penjant de la mà dreta. Em vaig anar obrint pas entre la gent fins que la vaig tenir a tocar, però en un moviment inesperat, es va escapolir, aliena a la meva infructuosa persecució. Em vaig desesperar, hagués cridat i maleït però no era qüestió de fer una escena en mig de la gentada. Vaig mirar d’atrapar-la de nou i, malgrat que no s’havia girat ni un sol cop, malgrat que era evident que ni se n’havia adonat de la meva presència, semblava ben bé com si fugís instintivament de mi: cada cop que la tenia a tocar, s’escapava en el darrer moment.
Empès per una creixent frustració, vaig decidir acabar amb aquell joc d’una vegada per totes. Vaig córrer com un esperitat empentant accidentalment a algun desprevingut vianant fins que, d’una revolada, la vaig agafar pel braç amb contundència i es va girar bruscament cap a mi quedant les nostres cares a tocar. El seu rostre reflectia l’espant de qui no espera allò que de sobte és conscient que està passant. Sense alè, fora de mi, sense alliberar-la de la pressió que la meva mà exercia sobre el seu braç, vaig ficar l’altre mà a la butxaca i...

- Perdona, se t’han caigut les claus del cotxe. Has marxat tan ràpid...

La noia les va agafar i va sortir cames ajudeu-me sense donar-me’n les gràcies.