Perquè s'han de demanar les claus.

"-E vegno in parte ove non è che luca"
DANTE,'La Divina Comèdia'

-Bon profit.
-Grnyafies...
Engolí i, observant la camisa blau-legión amb el logo de RENFE de l'empleat, va preguntar si era de l'estació.
-Si, sóc l'estacioner.
-Ah, es que he vist el cartell de ‘recoger llaves en estación' als lavabos, me les pot donar?
El rostre despreocupat del estacioner va agravar-se.
-Això és assumpte d'en Joan Lluís.
Eren les dos. El sol brillava amb una fastuositat sincera i sincronitzada i expulsava heroicament el tenebrós hivern, transfigurant-lo de manera estoica en el tornable, pírric i tranquil·litzador estiu. Els ocells, amb veu soprànica, aconseguien els més alts cims dels cingles i muntanyes de la bellesa i tornaven el prest i mecànic pas del caminant en dolç i abstret., embolcallat amb la celestial música. Cap calendari ho indicava, però la primavera no entenia de burocràcia ni ordre i arribava ara amb mística i prometeica solemnitat.
-És en Joan Lluís?
-Si, jo mateix.
-Pot donar-me les claus dels lavabos?
-No, ho sento.
-I... per què?
-Perquè si, no podem donar-vos-les. No estan en bones condicions higièniques.
-És igual, només tinc que orinar.
-Ah, llavors tranquil, ¿veu passada la via?, ¿veu aquells arbustos?, doncs allí darrera no pot veure'l ningú i podrà treure el que vulgui, hehe...
-Què?? M'ha pres per un gos, o què?!
Ah, els gossos. Els gossos corrien feliços pel poble on en Joan Lluís había crescut. Reposats, despreocupats i lliure de qualsevol ombra nietzschiana o monstre de la raó goyesc, burlant-se de l'ancestral llei amb una irrespectuositat matamoriana....
-No, clar que no.
-Doncs no pretengui que faci les meves necessitats allí darrera. Per alguna cosa hi ha els lavabos, no? I no sols per passar els requisits urbanístics, sanitaris o el que sigui... Doni'm les claus!
-No!
-D'acord, doncs doni'm els seu número de... d'això, d'identificació, de placa o... A veure si acabarem malament.
Es miraren violentament, amb una profunditat guspirejant. Els seus respectius ulls vibraven en les òrbites cardialment, com volent sortir i batre's en sanguinara lluita amb navalles, en buñueliana (o daliniana) escena.
-D'acord, te. Pixaner.
-Imbècil.
Va dirigir-se amb viu pas (perquè no sentia el melodiós cant avifàunic) al edifici apart dels lavabos. Va introduir la clau amb avidesa insegura i obrí la porta. De sobte, una veu greu i armstrongniana el va sorprendre del fons de la fosca i bruta sala.
-Ahhhhh!...Llum...ah... qui hi ha?... oh... Ja puc sortir?...oh...
Era un home amb una barba binladènica que s'aproximava feixuc amb els ulls entreoberts, extasiat, pàl·lid i febril. Havia degut passar molt temps allí.
- Ho veu, per què no volia donar-li les claus? He preferit que ho vegués vostè... Si es pitjor per ell, de veritat, molt pitjor.