Però sembra-la.

Un relat de: onatge

Però sembra-la.

Combreguem del mateix silenci,
la paraula però ens és vida,
alhora són vides diferents.


Sóc fill de mare i pare, posat
a la nafra del món…
Ara ploro ara ric,
potser tot és el mateix crit.
Només canvia el sentit.


A hores de lluna m'agrada
resseguir les teves dreceres.
I amb flames apagades
oferir-te la brasa.
Amb el mateix accent compartit
escriure el poema, el nostre poema.
Quan la mà és paraula i és desig.
som dona i home en el desert
de viure.
I quan es fa fosc i no és nit.
I quan la ferida no és tall a la carn.
I quan la vida a la sang no va al galop…
Va a pas de tortuga.


Vivim sí, però de fet
només som ombra de vida.
El farcell massa ple de creences
que portem carregat a la consciència,
és el fre que no deixa viure
plenament i amb consciència.


La flor muda per viure a l'ombra.
Nosaltres també mudem per
viure a l'ombra i el sol de cada dia.
Esdevenim l'eco del propi silenci.
Del silenci profund.
Del cactus de la nit
en guardo flor de desig.
El diàleg de la malaltia
també parla entre nosaltres.


De vegades els sentiments
m'apaguen el sol
i respiro a l'ombra.
Però sempre arriba la cigonya
amb una il·lusió al bec
i neix dintre meu.
I sempre una copa ni gran ni petita
mig oberta mig tancada
per guardar el bagatge,
els petits records, les fulles
de tardor, les llavors de primavera.
Si tinc mala cal·ligrafia
és l'emoció del moment.
El tremolor de la il·lusió.


Cada poema és com una papallona
de vida que atura el vol,
i deixa un pòsit de vida
per tornar a reviure, i que les
arrels tinguin sempre
nova sàvia… Que la pluja
mantingui fèrtil el riu.


Ara és temps d'olors d'estiu,
però a mi només m'agraden
les que purifiquen, no pas
les que ofeguen els
epitelis tendríssims.


El poema em tapa, m'abriga,
em despulla… La única manera
de sentir i viure la vida.
el poema és camí i és pedra.
És l'accent a la ferida.
és el cos del crit…
Els sentiments a dida.
És la flama i les ombres.
Calavera i cementiri de desigs.
Coixí i somni despert.
És l'insomni de les mortificacions…
és fonament i arrel,
i també la suma de les demolicions.
És la corbata amb el nus al coll,
i les sabates sense mitjons.
Un amor sense la penitència
de les condicions.
És el sol de migdia
quan hi ha tempesta.
I la lluna en la nit fosca.
És la gana de quaresma.
L'aire pel ja no puc més.
Set de divendres i de dissabte.
set de viure, els llavis a la vida.
L'orgull és qui paralitza
els bons cors.
Si ens aferrem a l'orgull,
sempre caminarem coixos…


Rellotge de sorra per si
en queda un gra.
Aïllats en la distància
curta d'un pam.
El vi per humitejar només l'esperit.
I que l'accent sigui sempre
poder posar els peus a terra.


Potser els homes som violents
perquè ja som engendrats
amb violència…
Parits amb dolor i bufetejats
perquè plorem.
Llàstima que quasi de cadascú
de nosaltres encara en quedarà
la llavor, és com una mala ciència.
Com una profecia que es fa
realitat cada dia,
sembla que només gaudim
matant i torturant.
Se'ns desfullen les flors
i se'ns moren les roses,
només en cultivem les espines…


El carrer és com un mur,
i no la unió de dues voreres.
El carrer ha esdevingut una divisió
entre perdedors i vençuts,
entre els que tenen un color
o altre a la pell…
Entre els que cremen en la creu,
i els que encara hi claven claus,
i els que hi posen el cap…
Per mi la creu és una cruïlla
de dos camins.
Els claus potser només són
les estaques que assenyalen el camí.
El cel és el gran coixí d'oxigen
per a poder respirar…


No et creguis ser res, i seràs.
No col·leccionis etiquetes socials
damunt de la teva persona.


Els aferrats a viure
i els aferrats a morir,
ni una cosa ni l'altre.
Tot té el seu procés
i no cal aturar-lo ni alentir-lo,
per fecundació natural.


La il·lusió neix i viu des
de la profunditat de la persona,
no la dóna ni la fa viure
un cotxe nou, ni tenir diners,
una joia manufacturada
perquè si és així, sempre hi ha
l'ànsia de més i més…

i no hi ha espai ni temps
per il·lusions naturals.
Que són les que veritablement
fan viure, les que t'ajuden a respirar,
les que donen batec al teu cor.
El marketing no en sap res
d'il·lusions, només et crea falses necessitats.
Viu. Viu sempre, no te n'oblidis.
De la vida no en som ni
llogaters, només en som passatgers.
I és un passatge de final segur…
I encara ens entretenim i perdem
el temps fabricant guerres.
Tu ets la pau,
que la pau sigui en tu,
però sembra-la…


onatge

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de onatge

onatge

462 Relats

846 Comentaris

392530 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc nascut mortal amb data de caducitat, però mentre tant navego a rem per la vida i estimo i sóc feliç, no ho digueu a ningú em prendrien per boig...
Escriure és com respirar, aigua per la set, és el far que sempre em duu a la meva platja...
Abans el meu cos no sigui un eco de foc i cendra... VISC.


No ajornis el viure. Viu i estima en grandesa i en profunditat. Estimar no té sinònim.


(la data de publicació dels poemes no es correspont amb la que foren escrits)

GRÀCIES PELS VOSTRES COMENTARIS. EL GUST ÉS MEU I LA PACIÈNCIA ÉS VOSTRA.

Per al que convingui, no mossego.

onatge@gmail.com

onatges.blogspot.com