Però l´última copa estava enverinada amb el dolor d`una vida esguerrada.

Un relat de: crusoe
Però l´última copa estava enverinada amb el dolor d`una vida esguerrada. Amb el teu propi verí. Amb la rancúnia de que jo, al capdavall, me`n sortia i tu entaforada en aquell enrenou que pretenies existencialista però no era més que un forat de fum. Malgrat tot restaré fidel a la millor de les nostres imatges, quan encara encaràvem els dies innocents, com en la nostra adolescència quan ens vam conèixer.
Circula la faula que ens perdonaran el nostre passat, que com si res ens apadrinaran i ens afegiran al ramat de ovelles, però jo sé a quina mena de gent els interessa que s`escampin aquests tipus de mentides i encara pitjor sé la mena de gent que hi cau amb els ulls clucs, ja saps, llavors, la meva opinió, no podem cedir ni un sol pas cap al seu terreny, solament són argúcies per arrencar-nos informació. Després als suposats esmenats i penedits els sacrifiquen a l`escorxador popular.
La caiguda, aquesta decadència i la derrota poden ennoblir-nos encara. Contemplar com envellim i a la vegada el nostre món, les nostres creences i el nostre moviment s`esmunyen lliscant cap al no-res em sembla que és corprenedor.
Si més no, haurem deixat el nostre testimoni abans de la desfeta total i de l`oblidi.
Aquest matí al pati hi havia un nen entestat amb la seva pilota, fins i tot volia que jugués amb ell, el nen capficat i embadalit cop rere cop seguint la pilota com enderiat, llavors crec que ha cristal•litzat tot això que t`estic escrivint, com un agent revelador el nen era a l`altra cara de la moneda, quan la vida fa pujada i encara no estalviem esforços rere els nostres objectius. Ja fa anys que vam deixar l`equador de la nostra existència, això és el que pesa realment, un valor en sí mateix. La resta és deixar-se caure dolçament, plànyer els morts, i sobretot saber que mai ningú no podrà dir de nosaltres que no vam caure amb dignitat.
Ara puc parlar tranquil•lament... si sabessis les hores que vaig consumir maldant i plorant quan deies, al principi, la primera vegada, que em deixaves, que havies desaprofitat la teva vida cremant-te al meu costat i que volies abandonar-ho tot i que fins declararies en contra meva si fos necessari. Llavors vaig refugiar-me en la poesia, escrivia entre plors i trobava en el meu lament una medicina extraordinària. Llavors vaig escriure::
El meu món
és massa blau,
... de mariners,
de l`atzur del cel,
de les ones alçant-se.
Fins que cau solitària
una llàgrima groga
.... tan pesada,
esmunyint-se pels llavis
plena de sal i
tan dolça.

Comentaris

  • faules[Ofensiu]
    Onofre | 27-01-2016 | Valoració: 8

    Per cert, sabieu que s'acaben de publicar per primer cop la re-interpretació de les faules de Fedre rimades en català?
    ISBN 978-84-94483-92-9
    a
    www.arolaeditors. com