Però és el que la vida m'ha marcat...

Hi ha dies, que sols en obrir els ulls saps que el dia serà esgotador. També n'hi ha d'altres que t'aixeques aviat per a que el dia duri més.
Normalment, això depèn del dia... però jo tinc un petit problema; els meus dies són tots iguals, no hi ha dia que obri els ulls en ganes de aixecar-me, ni de somriure, ni de res...
Sols despertar-me i veure una certa claror entrant per dintre dels meus ulls, hem fa tenir ganes de tornar a dormir-me.
No sé, alguns cops crec que és culpa meva, que sóc jo mateixa qui escolleixo com estar cada dia, però no, no és així.
Molta gent pot arribar a pensar que realment sóc jo la que em marco els camins per on anar, que sóc jo la que escolleixo que la meva vida sigui una merda, però no, per sort o per desgràcia, no sóc jo.
Realment hi ha moments que no entenc ni jo mateixa el perquè de pensar així, el perquè de pensar que la meva vida és una merda, si tinc tot el que vull, o millor dit, quasi tot.
No em puc queixar, mai he tingut falta de res, i menys ara, que he trobat amistats d'aquestes que se'n diuen reals, i que ho són, no només de les que sols es diuen amistats.

Però es que fins i tot amb gent, em sento sola, sé que aquestes persones que he nombrat anteriorment, m'estimen, i també sé que jo les estimo, i molt! però, per desgràcia també tinc assimilat que la meva vida es basa en una cosa que sé que no és bona ni per a mi, ni per a ningú, però està aquí des de fa uns anys, i no puc fer-la desaparèixer.
Em costa molt, i em fa ser una persona que realment no sóc; fa anys que no parlo amb la meva verdadera "jo".

No demano ajuda, perquè faig com si estigués bé, com si no sabés res. Però, realment, sé que no estic gents bé i que els meus pensaments i actes no són els correctes ni gens bons.

Però, és el que la vida m'ha marcat...