...Però ella queda!

Un relat de: M.Àngels Agullana Torres

Els triangles estan predestinats a morir. I quan parlo de triangle no em refereixo, naturalment, a cap polígon sinó a un fet concret que sovint es dóna en la vida d'una parella. Una tercera persona apareix i ho distorsiona tot.
En el cas que us explicaré ara, es tracta d'un matrimoni de conveniències (conveniència d'ella, la Carme, qui estava força interessada en pescar un home que la mantingués) matrimoni, dic, d'aquells que funcionen per pur avorriment, que fan fills perquè no troben altra manera millor de matar el temps. Les converses són inexistents i el més fàcil i menys complicat, a priori, és fer sexe i opten per ell. Això ho sap fer tothom.
La visita d'algun que altre amic li permet a l'Albert (així és com es diu el marit), parlar i tocar temes d'actualitat com la política, problemes socials, futbol i algun que altre tema d'interès, en profunditat.
L'Albert i la Carme no són feliços. Ella s'hi conforma. Veu créixer els seus fills, té un home a casa que li solventa els grans problemes com la paperassa, els rebuts de l'hipoteca, les lletres del cotxe,… i ella, soluciona els quotidians. Ah!, i administra els diners que guanya ell. Això la realitza.
L'Albert pica d'aquí i d'allà. Sopa amb la gent de la feina, viatja molt i se les acampa com pot. En un viatge de feina que va fer a Barcelona, va conèixer una noia, l'Anna. Una persona fantàstica, intel·ligent, intelectual, no maca però graciosa, simpàtica i molt agradable i, amb una mundologia adquirida a base de tractar gent, sobretot homes, per qüestions de feina.
Van sopar junts, van anar de copes amb més gent, però ell la va guaitar molt d'aprop tota la nit fins que va estar amb ella a soles. Van parlar de frivolitats, per trencar el gel. Ell li va dir que vivia a Madrid per qüestions de feina però la seva il·lusió era tornar aquí i esperava poder-ho fer molt aviat.
Abans de marxar s'intercanviaren els telèfons. L'Anna en arribar a casa pensà que seria millor oblidar aquell home que, possiblement era casat i no li duria més que complicacions. Però la veritat és que aquell noi l'havia agradat força i el recordar les seves paraules l'enlairava, la feia sentir bé i a gust.
L'Albert estava fascinat. L'endemà, a trenc d'alba, es despertà i no es va poder tornar a dormir.
"Quan m'aixequi li trucaré" pensava. "O potser val més que esperi al vespre. Ja veurem".
A mig matí, sense poder contenir més aquella fal·lera, va marcar el número de telèfon que l'Anna l'havia escrit en un tovalló de paper. Allí no contestava ningú. Al migdia , des del Restaurant on van anar a dinar amb companys de l'empresa, ho tornà a intentà. Tampoc contestà ningú. Ell es quedà molt decebut. "L'havia enganyat", aquell número de telèfon no era de ningú.
Tornà tot moix cap a la taula i en veu baixa li digué al Carles, l'amic que la nit anterior s'havia encarregat de fer les presentacions:
- L'Anna em va donar un telèfon fals. He trucat vàries vegades i no contesta ningú.
- Prova a la nit, crec que ella no dina a casa. I no t'impacientis...- digué en Carles en to burleta- estic convençut que no t'ha mentir.
A la nit va tornar a trucar, és clar, i d'aquell aparell en sortí un " sí..., digui'm ", que no donà peu a dubtes. Era l'Anna. Van parlar una bona estona, com si fes temps que es coneguessin, com si hi hagués molta confiança entre ells i una gran complicitat.
Van ser moltes les vetllades que es passaren al telèfon fins que van quedar per sortir.
Aprofitant un nou viatge de l'Albert a Barcelona per qüestions de feina,van anar a sopar. Era un dotze de setembre, data que ni l'un ni l'altre oblidarien mai més.
Va ser una gran nit innoblidable, encantadora, fascinant...
Van sopar en la intimitat d'un Restaurant petit que L'Albert coneixia i n'era client habitual. Després van prendre una copa en un pub on hi tocava un conjunt de jazz, (a l'Albert li agradava molt el jazz) i allí va començar el que seria un gran amor. Tots dos ho reconeixien. Tenien un munt de coses en comú.
A les tantes de la matinada arribaren a l'habitació de l'hotel on ell s'hospedava.
La veritat és que l'Albert, un home de món, una persona feta a aquestes situacions, aquella nit estava torbat: no sabia què fer. Amb les mans tremoloses i suades. Un neguit innusual en ell. Un voler i no poder. Un calfred que li pujava dels peus fins al cap, passant pel cor... Una sensació mai viscuda. Era l'anhel de voler estar amb ella, sentir la necessitat d'estimar-la, sense gosar tocar-la ni trencar l'encant del moment. Estaven al llit nus. S'abraçaven i es besaven una i altra vegada amb passió desmesurada. Ell tant sols s'atrevia a passar, discretament, la seva cama esquerra sobre les d'ella i alguna cosa el frenava a seguir amb el joc amorós. Quelcom l'aturava. Volia gaudir d'aquell moment al màxim perquè una veueta interior l'alertava que seria irrepetible.
- Què et passa? - digué l'Anna poc acostumada a tantes carícies abans de ser penetrada.
- Estic intentant fer-te feliç... Estic gravant en el meu cervell aquest moment per reviure'l quan tu no hi siguis.- Féu una petita pausa i continuà. - M'estic enamorant de tu i voldria transmetre't aquests sentiments, però no sé com fer-ho, saps?... Mai manifesto el meu sentir. Gairebé no m'adono que en tinc, de sentiments.
L'Anna l'abraçà fort i a cau d'orella li digué:
- També nosaltres aprendrem a fer l'amor amb amor. Tant sols cal proposar-s'ho.
Allò no era un simple joc, una trobada casual, ni tampoc una de tantes nits boges de l'Albert. Ara s'hi havien enganxat tots dos, s'havien enamorat i n'eren ben conscients.

L'Anna semblava una nena amb sabates noves. A l'oficina on treballava, ningú sabia què li passava però tothom veia que la seva vida havia canviat. Cada dia anava més mudada. Es passava l'hora de l'esmorçar penjada al telèfon i, molts dies, a l'arribar a les tres a l'oficina, hi havia algú esperant-la al telèfon. Ella se'n va guardar prou de dir-ne res a ningú. Es tractava d'un home casat i tenia que guardar-ho en secret. Només ho sabia una amiga, la Berta, i no ho trobava malament. "Si dius que t'estima i a més a més pensa divorciar-se..."
-Però el que no veig clar és on penseu viure. Tu, ara com ara, no pots anar-te'n a Madrid i ell tampoc pot demanar trasllat a Barcelona.
-De moment haurem de continuar així, està clar - digué l'Anna amb resignació.

Les visites de l'Albert cada cop eren més freqüents i cada vegada que venia a veure-la, aquell amor mutu s'enfortia. S'estimaven i es necessitaven cada cop més.
La Carme era conscient que passava alguna cosa. L'Albert no només s'absentava amb més freqüència que abans, sinó que a més a més, quan era a casa també estava absent. Un altre toc d'atenció, és que ara ja no la necessita per fer sexe. Però ella en cap moment va perdre els papers ni es va alarmar. Coneixia molt bé el seu marit i sabia com havia de dur les brides perquè el seu matrimoni rutllés i pensava que aquestes ximpleries passarien amb el temps i ella quedaria per "secula seculorum.
Un dia l'Anna el trucà al despatx, cosa poc habitual.
-Què passa alguna cosa? - digué l'Albert sorprès.
-És que...- contestà l'Anna amb un filet de veu - és que estic embarassada...
L'Albert es quedà mut.
-Què passa, no dius res?
Després d'un petit silenci afegí - vindré aquesta nit i parlarem tranquil·lament.
L'Anna estava molt contenta amb aquell embaràs i obstinada en tenir aquella criatura, que seria fruit de l'amor que els unia i que a més li feia molta il·lusió. Comptava també amb la possibilitat que ell digués que no el volia, però aquesta, la veia poc probable.
A la nit, va arribar puntualment a casa seva. Només entrar, l'Anna ja va veure que, per la cara que feia, no estava molt content.
Van parlar una bona estona. L'Anna a mesura que parlava s'anava esfonçant. Veia el poc entusiasme amb que l'Albert l'escoltava. Després gosà dir:
-Pensa que jo no puc separar-me de cop i volta, cal fer les coses amb certa tranquil·litat i s'ha de pensar molt bé abans de donar un pas tan important.
-Però tu estaves convençut del teu amor per mi i deies que et divorciaries...- deia l'Anna molt sorpresa per la seva reacció.
-I ho faré, però dóna'm temps. La vida és llarga i no cal precipitar-nos...
L'agafà les mans i les hi acaricià. Mirant-la fit a fit, li digué amb convicció:
- Jo et prometo que més endavant tindrem aquest fill. Confia en mi.
La sorpresa d'ella era evident, però l'Albert parlava d'una manera convincent. Deuria ser la pràctica que tenia ell de tractar amb noies.
L'Anna, en un principi, no ho veia clar. Sabia que ara era el moment de canviar la situació incòmoda que tenien però d'altra banda confiava molt, massa en les paraules i promeses de l'Albert. Tampoc mai s'havia trobar en una disjuntiva com aquella: ni havia estimat mai ningú com ho feia ara, ni s'havia plantejat ser mare. Ara les dues coses eren igual d'importants. Estava confusa i atabalada. La Berta, única persona sabedora de la situació li deia que aquestes coses són molt personals i de mal aconsellar.
Un dia grisenc de tardor, agafà una bossa amb una camisa de dormir, un necesser i un parell de coses més i, amb un gran dolor al cor, marxà cap a Londres. L'Albert no la va poder acompanyar perquè, segons sembla, tenia el Passaport caducat.
A la tornada, a l'aeroport del Prat estava ell, esperant-la amb un gran i vistós ram de roses i, com si res hagués passat, se n'anaren cap a casa.
Ella, amb aquest viatge, havia matat l'única esperança que li quedava de ser feliç. Li deia una veu interior, encara que en aquell moment no la volgués escoltar perquè no n'era prou conscient.
De poc li serviria després, justificar-se a si mateixa i amb l'Albert que el que havia fet anava contra els seus principis i contra la seva voluntat.
I és que, quan Deu dóna un fill, és per alguna cosa.
L'Albert, per la seva banda, va intentar divorciar-se de la seva dona en vàries ocasions, però ella no tenia la més mínima intenció de fer-ho ni de permetre-li, amb la qual c
osa, es conformava amb tot el que ell li deia.
- Jo no et demano explicacions de cap mena - li deia.- Tu fes la teva vida de la manera que vulguis, però jo no et donaré el divorci. Ja hi estic acostumada a no veure't per casa i sé que portes una doble vida...- I amb to irònic digué - no sóc gelosa, jo...
Quan ell insistia, posava els fills per mig, deia el molt que ells el necessitaven, encara, i ho guarnia amb un parell de llagrimetes de cocodril: sempre li funcionava aquest teatre. La vida l'havia convertit en una excel·lent actriu.
El temps passava, inevitablement, i el problema s'agreujava per l'Anna, naturalment. Estava neguitosa, malhumorada i pressionava l'Albert a que almenys, vingués a viure a Barcelona. "Potser tenint-lo sempre aquí, decidirà separar-se" pensava.
Ell, per la seva banda, insistia en què no podia ser. En aquells moments no podia traslladar-se: l'empresa no li permetria i no podia arriscar-se, als trenta vuit anys, canviar d'empresa. A més a més hi havia els fills que, canviar-los de col·legi, no era recomanable, segons deia la seva dona...
- Ho has d'entendre... - l'insistia.
Però cadascú veu les coses des del seu prisma i en el de l'Anna, només s'hi veia boira. Una boirina grisenca que només li creava desconfiança, angoixa, indecisió, i dubtes..., molts dubtes.
Però un cap de setmana se n'anà sola a Vilanova i la Geltrú i, a vora el mar, es plantejà seriosament què tenia i què volia. A ell només el tenia a estonetes. No era suficient, ni el que esperava d'un home al que volia més que res. Volia un amor com aquell, per compartir-ho tot, els bons i els mals moments, cosa que ara no podia fer. I, amb la serenor i la tranquil·litat que donen les ones que van, emportant-se els mals esperits i venen per impregnar-nos de frescor i entusiasme fins arribar a la sorra i marxa, sense fer soroll, va prendre una decisió. El deixaria.
I així ho va fer. El proper dia que van quedar per veure's li va dir:
- És millor que ho deixem, Albert - van ser paraules pronunciades amb fermesa.
Ell no va fer cap moviment. Es va quedar callat, com si la conversa no anés amb ell. Al cap d'una estona va dir:
-No veig per què ho hem de deixar... Que no estem bé així?
-Jo no. I et diré més: és molt egoista per la teva part, voler-ho tenir tot. Això no és el que em vas dir fa un any.
L'Albert semblava preparat per encaixar aquella decisió. La coneixia i sabia que no es faria enrera. S'aixecà lentament i fent-li un petó a la galta digué:
- Si tu ho vols així, no et puc convéncer, ho sé. Respecto la teva decisió però vull que sàpiguis que t'he estimat, estimo i seguiré estimant-te. Els meus sentiments són autèntics i purs.
Féu una pausa i afegí:
- Serem dos desgraciats: tu sola i jo acompanyat.
Amb passes lentes i imatge de fatigat, anà cap a la porta. L'obrí i, sense mirar enrera, sortí i la tancà donant un fort cop.
L'Anna quedà desangelada, amb ganes i necessitat de parlar. Mai hauria imaginat tan poca lluita per un amor tan gran.

Comentaris

  • Com t'amagues!!![Ofensiu]
    mardel | 28-11-2012 | Valoració: 8

    El meu comentari no va per l'escrit sinó per "allò" que s'amaga darrera del comentari d'un o una tal PEPASORiA. Hi ha mil maneres de posar-se en contacte amb una persona i la manera més bruta i vil és fer-ho amagat en un nom falç. S'ha de ser molt poca cosa per blasfemar, insultar i mentir en una red quan el més normal seria agafar el telèfon i parlar de tu a tu. O falta valentia? Doncs, poca cosa deus ser, quan amagant-te darrera un nom falç descarregues tota la ira que portes vers una persona que segurament, pel que dius, no coneixes gens. Que en deus viure d'amargat/da... , que en deus ser de desgraciat/da... Quina llàstima!
    Saps? hi ha psicòlegs que tracten aquestes malalties. "Fes-t'ho mirar!

  • només tu[Ofensiu]

    nomes tu

  • ¿Como es posible?[Ofensiu]
    pepasoria | 19-02-2012

    Si, ¿como es posible?, que sigas instalada en la mentira. A tí solamente te ha movido la envidia y la vanidad envuelta de mentira. ¿A quién pretendes hacer daño? ¿ O es a tí a quien dañas? ¿En cuantas parejas has metido tus sucias narices? ¡Nunca aprenderás!
    Solo me queda decirte dos cosas: 1.-Si la cara es el espejo del alma, solo con verte tenemos la respuesta de tu fea alma.
    2.- Se valiente y contradice mi exposición de tu maléfica conducta.
    Que la suerte no te acompañe.
    ¡Eres mala!
    PEPA

  • cuadrilatere[Ofensiu]
    pepiga48 | 28-10-2007 | Valoració: 4

    Aixo no es autobiografic , l'Anna era casada amb tres fills. Per tant aixo era un cuadrilatero a dos bandes o bandarres. Ja es hora per escriure quelcom interssant. au....

  • continua..[Ofensiu]
    pepiga48 | 26-10-2007 | Valoració: 10

    L'Albert ho ha llegit;i diu que si que esta molt bent escrit ,pero es una historia incompleta!!!

  • ......![Ofensiu]
    pepiga48 | 19-09-2007 | Valoració: 10

    Cada cop escrius millor.La teva memoria es un prodigi fantastic.Aquesta historia la resumeixes de manera sublim al a ultima frase.
    ets ja una gran escriptora. FELICITATS

  • molt maco[Ofensiu]
    pitusa63_61 | 31-08-2007 | Valoració: 8

    Molt maco de veritat, es la primera vegada que et veig per aqui, i ha sigut gracies a un amic que m'ho ha dit. Escrit en un llenguatje planer i molt real. Continua aixi. Un peto

  • Hola.[Ofensiu]
    Arbequina | 31-08-2007

    Molt bon relat. M'ha agradat molt. Està narrat d'una manera amena i entretinguda. Potser massa i tot, doncs els meus ulls volaven per la pantalla.
    Pobres tots tres...

    Una salutació.

    Arbequina.

  • El triangle no funciona[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 31-08-2007 | Valoració: 10

    Un relat molt real, que et copsa des del primer moment. M ´he emocionat llegint-lo. Et felicito.
    Mercè Bellfort.

  • Sembla tan natural...[Ofensiu]
    Josoc | 31-08-2007

    Com la vida mateixa.

  • Sí, enganxa...[Ofensiu]
    Assumpció de Riscos | 30-08-2007 | Valoració: 9

    L'he llegit d'una tirada. Situacions molt actuals, sí. I tant tristes per qui es queda.

    Et seguiré.

  • M'ha agradat...[Ofensiu]
    Gess Artré | 30-08-2007 | Valoració: 10

    la manera com has enfocat el relat, expresant tots els fets amb naturalitat i sense estridències, afegint-t'hi frases que podrien formar part de la quotidianitat d'una situació com la que descrius. La frase final m'ha semblat commovedora i descriu amb poques paraules i molt d'encert el desencís i la decepció que sent la protagonista.
    Una abraçada

  • ...però ella queda![Ofensiu]
    sucdetaronja | 30-08-2007 | Valoració: 10

    m'ha enganxat i he estat ben a gust llegint. molt real... típiques promeses que mai es fan realitat. i si em permets, grandíssima la frase amb la que tanques el relat.

  • Has aconseguit captivar-me. Felicitats.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 29-08-2007 | Valoració: 10

    He quedat molt sorprès pel relat. Reconec que només pensava llegir-ne una part i fer-ne el comentari encara que fos a mitges, però m'he enganxat a llegir-lo tot.

    Crec que el relat és molt fàcil d'entendre, captivador, senzill, i alhora una mica fascinant. Entretingut. Ben fet. Ja està, no cal res més.

    Pobra noia, un amor suposadament tant gran que acaba en no res... Que ràpid acaben les coses terrenes... Tot és molt fràgil, és la vida!

    Apa, salut i fins el pròxim relat!!

  • ...Però ella queda![Ofensiu]
    M.Àngels Agullana Torres | 29-08-2007 | Valoració: 8

    M'ha agradat força. Ésn veritat que la realitat supera la ficció. És un relat molt ben explicat i totalment actual.

  • M'AGRADA[Ofensiu]
    Jaumedelleida | 28-08-2007 | Valoració: 10

    Tinc el goig de felicitar-te pel teu escrit, a part, es clar, d'alegrar-me per coneixe't personalment. M'ha il.lusionat veure't a Relats. Ens coneixem mutuament les nostres obres i espero que malgrat no ens veiem sovint com voldríem, la periodicitat lectora espero no minvi tant com les nostres antigues trobades.
    Una abraçada del teu assidu lector Jaume (Per aquí alies: Shupiluliuma)

  • ... Però ella queda![Ofensiu]
    M.Àngels Agullana Torres | 25-08-2007 | Valoració: 10

    M'agradat pel seu realisme i la seva manera d'estar escrit

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

M.Àngels Agullana Torres

2 Relats

18 Comentaris

3584 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Sóc una pallaresa de naixement i lleidatana d'adopció. Visc a Lleida.
Tinc publicades dues novel·les: Un pensament de tardor i El gust esmussant dels aranyons.