PERIPÈCIES GALLEGUES 12 VIGO 11

Una vegada vaig dir en una discussió que Barcelona era una ciutat rica on hi ha pobres, de la mateixa manera que Lima és una ciutat pobra on hi ha rics i hi va haver diverses persones que se’m van empipar. Segons ells Barcelona és una ciutat pobra. Segons jo ho veig les ciutats pobres estan al tercer món. Vigo també és una ciutat rica on hi ha pobres i jo, que tinc uns gustos estètics força apartats de l’art naïf, sempre he tingut interès per conéixer aquestes parts de les ciutats riques que se’ns amaguen, potser perquè sóc fill del barri xino de Barcelona i m’agrada visitar els barris germans d’arreu.

Això ve de lluny. Recordo que quan encara no devia tenir 20 anys i vaig anar a Viena. Hi vivia un oncle meu que es va haver d’exilar i feia de psiquiatra a la ciutat dels psiquiatres. Em va instalar a Grinzing, a un apartament que la vídua amb la que convia hi tenia un apartament. El seu difunt marit feia de compositor d’operetes vieneses (és clar). Mig pis estava ocupat per un piano de cua immens que jo tocava com un ximple als vespres: el cant de la senyera, l’estaca, el vaixell de Grècia, la balanguera i fins i tot algunes cançons que havia fet jo mateix i que s’assemblaven massa a les de Llach. . Ara ni com un ximple no el podria tocar.

Recordo que la Tante Ingeborg i l’oncle Josep em van dir que, sobre tot, no anès no recordo on. Jo, vaig memoritzar el nom i quan ells van marxar al seu pis de l’eixample vienès, em va faltar temps per aturar un taxi i anar a retrobar el paradís perdut, que continuo pensant que és el més interessant de Viena. Buffff quan vaig tornar a Grinzing semblava que haguès passat per tots els Heuregers imaginables i haguès apostat amb Bacus a veure quin dels dos es fotia més Wein. Com que sóc agnòstic vaig guanyar jo, és clar. I, a més, vaig tastar les pomes vieneses de l’arbre del bé i del mal que no són mocu de pavu. 30 anys i escaig després, continuo sent tant ximple i tant criatura com abans: ja se sap:

les bourgeois, c´est comme les cochons
Plus ça devient vieux, plus ça devient bête

I jo no estat mai res més que un petit cochon. I quan dic petit, vull dir menestral. Pel que fa a l’envergadura em guanyen pocs.

Vet aquí el que diu la molt recomanable “Guía sórdida de Vigo”:

“Para seguir viendo las maravillas de Vigo conviene armarse de paciencia para subir cuestas y adentrarse por la Herrería, el barrio chino de la ciudad, donde ejercen su profesión las madres o abuelas de las señoritas de la orilla del mar de las que hablaba antes. Después del día cinco de cada mes, cuando la tercera edad ya se ha gastado la pensión, el barrio está muy tranquilo y la clientela es escasa.”

Jo hi vaig el 21 d’agost pels volts de les 21 hores i el que trobo és una petita colla de putes romaneses i molts edificis enderrocats. Veig per internet que l’Ajuntament ha volgut rehabilitar la zona enderrocant edificis i construint-se de nous. El problema és que en exclatar la bombolla immobiliària alguns edificis han quedat simplement enderrocats o mig enderrocats. Alguns potser s’han enderrocat sols, que és el que passa a la majoria de barris vells.

Les mosses, és clar, em proposen d’arrendar els seus serveis. Fan preus econòmics i físicament n’hi ha un parell que es fan mirar. Però fa massa calor i, a més, ho estic deixant. Quan els hi dic això em diuen que hi ha aire condicionat i que elles fan tota la feina. Quan els hi repeteixo que ho estic deixant, em diuen que això del sexe no es deixa mai i menys una persona tan jove. No m’entenen, el que vull deixar és el pecat. Ja tinc un peu al cementiri, he fet molt el cafre i penso que és arribada l’hora de guanyar-me el cel. Sant Agusti i San Francesc van aconseguir fer el canvi i mira on van arribar. Per cert, carrer avalle m creuo amb l’amo de l’hotel que fa veure que no em veu. No m’imagino on deu anar…

Quan marxo em topo amb un parell de captaires prims, alts i amb el cabell blanc. Si portessin armadura semblarien Quixots, penso. Pero en Quixot era massa cavaller per demanar caritat. En tot cas se l’hagués fet demanar a Sancho, que per això cobrava.