PERIPÈCIES GALLEGUES 11 VIGO 10

Un relat de: Tomàs-Maria Porta i Calsina
Caminant a la babalà em topo amb un guirigall que sembla ser música celta perquè se senten sacs de gemecs, o sigui gaites. Hi ha moltíssima gent. Com que estic cansat de caminar i ja es va fent tard sec a una terrassa de la plaça a sopar.

Jo no acabo de veure clar que els gallecs actuals tinguin massa cosa a veure amb els celtes, però ells sí que ho tenen clar i això és l’important. Segur que tenen moltíssimes dades que jo. Tal com jo ho veig de la mateixa manera que els catalans som un poble llatí amb arrels íberes, els gallecs són un poble llatí amb arrels celtes, però res més. O sigui que opino que els gallecs tenen tant de celtes com els catalans d’íbers. Però jo sóc atrevit, per ignorant, quedi clar.

Però els galleguistes van posar de moda el celtisme com a fet diferencial – cosa que és discutible perquè una quarta part de la península fou celta, una altra quarta part fou íbera, una altra fou celtíbera i una altra tartèssica – i, tot i que no han volgut recuperar ni la religió ni la llengua celta, sí que han volgut recuperar la seva música. El que sempre ha sigut celta a Galícia –si és pot dir així – és el paisatge. I el paisatge sempre és determinant.

Això té un punt de divertit perquè inexisteix la música celta, com inexisteix la música íbera. Vull dir que els celtes no tocaven la gaita ni molt menys, els pobres. Aquest instrument fou inventat a l’alta edat mitjana i, per més inri, es toca a la majoria dels països europeus, inclosa Grècia i Catalunya que, vaja, ho són tot menys celtes (dic jo).

El cas és que la música tradicional dels països d’arrels celtes – Irlanda, Escòcia, Gal.les, Bretanya, Galícia etc...- s’ha posat de moda perquè hi ha hagut alguns artistes com en Carlos Núñez que han sabut treure de la gaita ritmes tant o més ballables que el rock and roll i que, naturalment, semblen molt més autèntics.

La música celta és agradable, sobre tot, perquè els compositors van decidir no complicar-se la vida i fer unes cançons amb molt de ritme – la gent sempre ha volgut ritme a la música popular i a la culta – i molt repetitives. Sembla que la cançó sempre sigui la mateixa: nyigu-nyigu-nyigu / nyigu-nyigu-nya/ nyigu-nyigu-nya/ nyigu-nyigu-nyigu. Això, natualment, és fàcil de ballar i provoca l’entussiasme general. El meu, també.

Estic assegut darrera de la gent que encercla el grup que toca. Tinc, donc, com a panoràmica els darreres dels senyors i les senyores que escolten el nyigu-nyigu i observo que així com els senyors com a molt marquen el ritme amb els peus, la majoria de les senyores, amb independència de l’edat, ballen. En aquest sentit la perspectiva és deliciosa: les natges de senyores de totes les edats dels països celtes – i potser algun més- són tan o més sensuals que la dansa del ventre. I jo penso que, amb la calor que fa i per arrodonir l’espectacle, seria una bona idea veure-les brincar sense roba, tot i que n’hi ha una de jove, morena i esvelta que pràcticament no en porta. Balla amb una criatura petita que probablement és la seva filla. No li demano per ballar perquè tinc por a ser mal interpretat, però haguès estat un honor.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: