PERFUMS

PERFUMS


Abans de començar aquest relat, voldria deixar clar que els fets que explicaré a continuació són totalment certs. Val a dir que fins més endavant no vaig saber qui era ell. Només puc dir que era una persona pública. Coneguda per tothom. Ànima de festes de societat. Coneixedor de la Jet Set, de polítics corruptes i menys corruptes, de cirurgians plàstics i d'una bona colla de presentadors de televisió. En fi, un personatge que de ben segur que tots trobem a faltar a hores d'ara. Amb aquesta introducció i només que per a preservar la dignitat del protagonista, no faré cap més comentari personal i em referiré a ell amb el mot "el meu interlocutor".
Primer de tot van ser les cartes. Una carta per setmana durant tot el primer mes. Semblaven cartes d'una persona desesperada. No explicaven res en concret, només demanaven ajut. Un crit llançat a l'aire.
Li vaig escriure la meva primera nota per dir-li que potser s'equivocava de persona, que jo no era psicòleg ni res per l'estil. No entenia quina relació podia tenir un redactor de successos amb un cas com el seu. Cas que d'altra banda tampoc no sabia quin era realment. Les especificacions que feia dels fets eren mínimes. Es limitava a suplicar, pregar i gargotejar paraules sense sentit en un paper en blanc.
Desprès d'aquest episodi va venir un mes de silenci. En tot aquell temps vaig pensar que el problema ja s'havia solucionat. Fins que a la cinquena setmana de la última carta en vaig rebre una altra. No era com les anteriors. Utilitzava un registre més sarcàstic. Com retraient-me alguna cosa, a la que aparentment jo estava obligat. Va ser aleshores quan vaig començar a sospitar que coneixia al meu interlocutor. Sota aquest convenciment i ja totalment engrescat li vaig escriure la meva segona carta. Vaig adoptar un to confidencial. Deixant entreveure que tenia clares sospites de la seva identitat. Donant-li la meva mà i demanant-li que confiés amb mi. Si ell creia que jo el podia ajudar, m'havia d'explicar els fets. Tot allò que l'amoïnava, que el trasbalsava, que l'angoixava fins a límits insospitats, -(utilitzant les seves paraules)-. A través d'una extensa carta em va explicar quina era la naturalesa del seu problema. No transcriuré la carta sencera per evitar el cansament del lector. Em limitaré a l'explicació dels fets de la seva pròpia mà.

"...Un dia com qualsevol altra, un home es lleva del llit. Se'n va cap a la dutxa. Mentre s'eixugava amb la tovallola sent una olor força desagradable. L'olor ve del terra, l'home busca roba bruta. No hi ha res. Mira les escombraries i res. Té l'estranya sensació que aquella olor forma part d'ell. L'home s'ensuma tot el cos. Quan arriba als peus ja ha trobat el centre exacte. El nucli a partir del que hi ha un esclat inconfusible. No és una olor. No és només pudor. És més aviat ferum a putrefacció. L'home torna a omplir la banyera d'aigua amb sals perfumades i sabó. S'hi passa una bona estona amb els peus en remull. Se'ls eixuga i s'hi posa crema. Encara no han passat cinc minuts que aquella olor torna a aparèixer. A partir d'aquell moment l'home visitarà metges, especialistes, quiromàntics, bruixots, acupunturistes. Farà ioga. Caminarà descalç per la platja les nits de lluna plena. Dormirà amb dues cebes embolicades en cada peu. Passarà una setmana bevent només suc de poma. Es posarà cap per avall trenta minuts cada matí. S'afaitarà el cap cada nit. Menjarà fetge d'ànec tots els dissabtes. Penjarà plomes de corb al damunt de la capçalera del seu llit. Es rentarà els peus amb el primer pixum del matí durant una setmana sencera ... I altres coses que ja no recorda. Cap d'aquests recursos evitarà que la gent li defugi, l'abandoni i l'oblidi. L'home que ho tenia tot, amics, fama, fortuna, do de paraula, dona, ex-dona, filla, amigues, fans... Ara només té una fastigosa pudor de peus, que sembla no voler abandonar-lo mai.
Quan el nostre home s'estava acostumant al seu destí, un matí enmig del correu de diaris i revistes, rep una carta. Un sobre de color vermell. Sense segell. Sense remitent. Amb el seu nom escrit en lletra d'impremta. El nostre home obre la carta:

Benvolgut amic,
Sé el calvari pel que estàs passant. Som molts els que com tu ens em trobat amb aquest problema. La resposta que busques està en tu mateix. Arriba un moment en la vida que el nostre cos ens avisa. Ens parla. Els teus peus s'han revelat. T'han dit que estan farts de tu i de la teva xerrameca barata. Amic meu els teus peus han parlat. Jo només et puc donar un consell. Escolta'ls. Estima'ls. Mira d'entendre'ls. Comunica't amb ells. Aquest és el crit ofegat dels peus lliures.

El nostre home es mira els peus, els hi treu les sabates i els mitjons. Està decidit a enfrontar-se amb la part del seu cos que s'ha revelat. Els mira i els hi pregunta: "Per què? Que voleu de mi? Que haig de fer? Ningú no m'havia dit mai que els peus es podien revelar...
Desesperat i convençut de que ja no podia perdre res més, el nostre home es va passar la nit parlant amb els seus peus. Fins que en algun moment li va vèncer la son. L'endemà es va despertar assegut al sofà. Va mirar cap al terra. Una cosa es bellugava al seu davant. Els seus peus caminaven pel terra del menjador. Indiferents a la resta del cos. Ja no feia pudor."