Perfectes absurditats

Un relat de: Nefertitis

Conviure amb un obsessiu no era fàcil i ella ho tenia molt clar. Li havien dit la primera vegada que li diagnosticaren aquell maleït TOC, acompanyat d'un: "és per tota la vida, però hi pots conviure". Aquell dia li va caure el món a terra, doncs allò que semblaven inútils absurditats avui tenien nom i cognom, i el més trist és que portaven el seu nom entre d'altres.
No li agradava parlar-ne motiu pel qual intentava al màxim dissimular els seus rituals i comprovacions, però l'evidència era òbvia. Era difícil d'entendre el perquè tenia la necessitat de comprovar les coses un nombre concret de vegades (1, 2, 3, 4,5 i tornem a començar...)
Mantenia totes les coses en un ordre geomètric precís, fins a tal punt que un llibre no sobresortia d'un estúpid mil·límetre més que un altre. I sí, constantment es repetia que eren absurds tots aquells rituals, però no podia deixar-los de fer. Perquè? Ni ella mateixa ho sabia, només tenia la certesa i la autoobligació de dur-los a terme. Sovint ho havia associat a la por a ésser castigada amb la mort d'algú a qui ella estimava, però avui, per més preguntes que es formulava la resposta era sempre la mateixa; el silenci.
De vegades desitjava que no comencés un dia pel sol fet que sabia que de nou el cronòmetre es posava a zero i que des de primera hora del matí havia d'acomplir totes aquelles absurditats, que ,el no fer-les li causaven una angoixa tan profunda que sentia la manca d'aire per respirar.
I començava una nova etapa on es decidia que mai més tornaria enrere, que per res del món es deixaria vèncer; però després d'uns mesos de convivència s'adonava que el maleït trastorn no s'havia abolit sinó que continuava present en el seu dia a dia. I estava cansada d'arribar a casa després de la seva jornada laboral i posar-se dels nervis cada vegada que anava el bany i veia la pica de rentar-se les mans plena de pèls, la mateixa que ella havia deixat lluent tan sols aquell matí. Que anava a la cuina i semblava que hagués passat una onada de coloms amb l'afegitó de trobar el vas de colcao enganxat a la pica des de primera hora del matí.
I en un tres i no res es posava el davantal i ho netejava. La cuina, el bany i així sucessivament. La ràbia cremava dins seu, però incapaç d'expressar-la deixava caure llàgrimes desesperades a la soledat, mentre de nou empassava aquell sentiment de regust amarg que tant coneixia. Però al arribar les seves companyes no deia res. Les saludava com sempre i les escoltava mentre desaparedes li explicaven que havien perdut un anell de plata, una, i l'altre, que a la feina li havien dit de treballar dues hores més. I ella no deia res, només escoltava i callava, perquè en el fons es sentia culpable de ésser incapaç de dur a terme una convivència. No volia estar sola, era quelcom que sempre li havia fet por, temor... Però a la vegada s'adonava que la seva manera de ser l'allunyava de tota persona que podia passar la vida tranquil·lament, sense preocupar-se de dur a terme aquells rituals i comprovacions absurdes que la tenien dominada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

105 Relats

126 Comentaris

85828 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.