Pere Puntual i Precís

Un relat de: ginebra

En Pere Puntual i Precís era un home extremadament metòdic. Potser per fer honor als seus cognoms, o potser perquè amb ells havia heretat unes qualitats que havien estat definitives a l'hora de forjar el seu caràcter. Gens amant de l'aventura, la seva vida transcorria sense pena ni glòria. De petit, no va distingir-se mai per res i, de gran, tampoc. Sempre havia viscut al mateix pis, envoltat dels mateixos mobles que, ni tan sols, se li havia acudit canviar de lloc. Solitari per convicció, amant de l'ordre i la disciplina. Es llevava cada dia a les set en punt i se n'anava a dormir quan al rellotge del campanar sentia tocar les onze. Ni abans ni després.
Feia quaranta anys que treballava a la mateixa oficina i mai ningú no l'havia vist arribar tard. Treballava com una formigueta, sense parar, i quan arribava l'hora de plegar, endreçava meticulosament els papers que tenia damunt la taula, es posava l'americana i el barret de sempre, i mentre obria la porta s'acomiadava amb un "Adéu-siau i fins demà" que no despertava cap mena d'emoció.
Als primers temps de ser a l'empresa, els companys el convidaven a fer el vermut, en motiu d'algun aniversari o a prendre una cervesa quan sortien de la feina, però ell, educadament, sempre ho refusava. Amb el temps, les invitacions es varen anar espaiant fins a extingir-se, amb naturalitat, sense que representés un daltabaix per cap banda. Alguns el tenien en més estima que els altres, però tots coincidien, sense cap reserva, que era un bon company, sempre disposat a donar un cop de mà, sobretot, quan algú tenia problemes per treure's la feina de sobre.
Els directius estaven encantats amb els seus serveis. Mai no havia tingut cap baixa, i extraordinàriament, sempre s'havia negat a fer vacances. Per aquest motiu, després de tants anys de fidelitat i abnegació, el director i la junta administrativa en pes, van creure que era de justícia recompensar-lo abans de la seva ben merescuda jubilació. Per unanimitat, van decidir de pagar-li un viatge. D'aquesta manera, l'obligarien a fer vacances i alhora veuria una mica de món. Un divendres a la tarda, aparentment com qualsevol d'altre, en Pere Puntual i Precís, entremig d'aplaudiments i felicitacions es va trobar a les mans un bitllet d'avió per recórrer durant un mes les principals capitals Europees. Passat el primer ensurt, va començar a experimentar una mena de sensació que anava in crescendo, propera a allò que alguns llibres de psicologia defineixen com a il·lusió. Metòdic com era, va recollir informació sobre el països que havia de visitar i es va passar dues setmanes preparant un equipatge que no hi faltava de res, o almenys a ell li ho semblava.
El dia de la partença, el despertador va sonar a les sis en punt. El seu vol sortia a dos quarts de deu. Ho tenia tot mil.limètricament controlat: llevar-se, esmorzar, dutxar-se, fer el llit, regar les plantes, sortir de casa i agafar un taxi per anar cap a l'aeroport. A dos quarts de set, seguint l'horari previst, va entrar a la dutxa. De sobte, l'aigua va començar a sortir gelada! La fredor, vingués d'allà on vingués, era el seu tendó d'Aquil.les. Sense pensar-s'ho dues vegades, ensabonat i regalimant aigua per tot arreu, es va embolicar amb una tovallola i es va dirigir cap a la cuina on hi havia l'escalfador. La seva sospita es va confirmar: sense cap motiu aparent la flamaradeta blava s'havia apagat. Com que l'aparell estava instal·lat un parell de pams per damunt del seu cap, es va haver d'enfilar al damunt d'un tamboret per encendre'l de nou i tot d'una, els peus li van relliscar... El terrabastall va ser sonat. Va picar de cap contra la porta amb tanta empenta, que aquesta es va tancar de cop, mentre la maneta li anava a parar directament damunt del dit gros del peu.
Quan va obrir els ulls, sense saber ben bé què li havia passat, es va trobar estirat al terra, tan llarg com era. Instintivament es va passar la mà pel cap i hi notà un bony que superava la mida d'un ou de gallina. El dolor intens provenia però del peu, i dirigint-hi la mirada va poder veure com el dit gros, a part d'haver perdut la seva forma habitual, anava canviant de mida i de color.
Quan finalment, amb un esforç considerable, va poder incorporar-se, es va adonar esglaiat de la seva situació real: havia quedat tancat a dins de la cuina! Va fer un ullada al rellotge que hi havia al costat del calendari. Les set i dos minuts. Començava el compte enrere si volia agafar l'avió. Poc traçut com era, va intentar obrir la porta amb les eines que tenia a l'abast. Inútilment va furgar el pany amb forquilles i ganivets. Tres quarts i cinc de vuit. Amb tota la seva força, que no era gaire, tot i que en aquells moments, li semblà herculiana, va colpejar fins que no va poder més. Solament aconseguí afegir un altre fracàs a la llista de macadures i despropòsits. Mig quart de nou. El temps volava. Per primer cop a la seva vida va cridar. Demanà auxili una vegada i una altra i una altra, fins que va perdre la veu. No va obtenir ni la més mínima resposta. Deu minuts per les nou. I... Dos quarts de deu! En aquell moment el seu avió s'enlairava i amb ell se n'anava aquella emoció que se li havia ficat a dins sense saber com, i que tant li agradava. Dues llàgrimes li van caure cara avall.
Va donar una puntada de peu al tamboret i repenjant-se contra la paret va anar relliscant fins a terra. Amb la cua de l'ull, com si no s'atrevís, va mirar de nou el rellotge. Aquest gest tan quotidià fins aleshores, li va provocà una barreja de fàstic i pànic inexplicables. Va vomitar. Es va cobrir amb la tovallola, amb una mena de pudor del tot inútil i es va abandonar a la seva sort. No l'esperava ningú, llevat d'una mort segura. Se n'aniria d'aquest món tal com havia viscut, sol i de puntetes, sense fer soroll. Un final perfecte per a una vida anodina. Quina ironia!
Efectivament, al cap d'un mes llarg, a la pàgina de successos del diari local va aparèixer la notícia següent:

Successos

Ahir al matí, alertats pels veïns, els bombers van trobar el cadàver de P.P.P. tancat a la cuina de casa seva.. Presentava un avançat estat de descomposició. Estava assegut a terra, amb el cos caigut endavant, embolicat amb una tovallola. Aparentment, no presentava senyals de violència. Tot i que està pendent de l'autòpsia, sembla que va morir per causes naturals.

ginebra






Comentaris

  • T'he llegit.[Ofensiu]
    SANTANDREU3 | 16-06-2007

    Amic Ginebra, he llegit els tres relats que has publicat, i m'han agradat.

    M'agradaria conèixer-te, perquè em sembla que a tots dos ens agrada jugar amb la fantasia.

    Segur que et seguiré llegint, però el que m'agradaria de veritat seria parlar amb tú.

    Estic segur que ets un bon conversardor i podriem passar una bona estona.

    Mentres tant, però, no deixis d'escriure !

    Pere Casadesús i Grifol.(percasgrif@hotmail.com)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

ginebra

3 Relats

10 Comentaris

3867 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99