Pèrdua o riquesa?

Un relat de: Francesc Xavier Simarro Montané.

Com llaurar el blanc després de la tempesta?
Puc enfilar un vers, nova conquesta?
Sols he perdut un poema; res més?
Aquest virus maleït, és la pesta!
Com es pot escriure el dol del després?
Un silenci pren els mots, i es manifesta.

Maleït buf que em deixes una resta,
de lletres orfes, poesia honesta.
Són despulles a l'ombra dels xiprers.
Versos vessats. El no res, en fa ingesta.
El quadern contempla, el que ja no és.
S'ha fet taüt del pols de la tempesta.

Alço els ulls front l'erm. Pidolo a la testa,
que l'esforç poleixi el tall de l'aresta,
que a l'escrit no hi manqui el baf dels bracers,
que cavi la terra dels mots, fent festa,
que no m'aturi davant dels esbarzers.
Un brot de vers, podria fer la resta!

L'oasi del silenci és la conquesta,
el palmerar que aixopluga paraules,
la deu del full que alimenta als jornalers,
la fi de la sequera que molesta,
el part dels últims versos, que creus primers.
Diries que la sorra oculta baules?

L'aixada es fa ploma damunt les taules.
Ressegueix els solcs, les sàvies neules,
de les que sempre alguns en volem més.
És el dolç que mata el dol de la pesta.
L'aliment de certs pobres aventurers.
Podré llaurar el futur de noves faules?

Comentaris

  • NoKia | 11-07-2006

    M'agraden molt les teves metàfores!
    Petons




    nOKia

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: