Perdo; aleshores guanyo?

Els dies passen, les hores se`n van, arriben nous mesos i anys. Queden els records, els que no es volen oblidar i també aquells que, malgrat preferir oblidar, calen als ossos, restant així profundament adossats a l`estructura corporal. Un cos amb ànima fluixa, un aglomerat d`òrgans i vísceres, recobert de dermis protectora, dermis ferida. L`estructura danyada atorga una nova ensenyança. Ni la vida ni la universitat poden executar un aprenentatge tan vital com el que el nostre propi conglomerat ens dóna. Sento les meves entranyes, m`hi intento comunicar perquè les vull escoltar nítidament i discutir amb elles el perquè de tot plegat. El perquè existeixo, perquè existeix el meu veí i aquell animal malferit que volia recollir. Vull reclamar moltes explicacions, entonar els “meas culpas” pertinents i rebre aquells savis consells que tan friso escoltar. He esperat a forasters que m`ensenyin els dogmes i encara segueixo aquí, esperant una saviesa natural i transparent, càlida, serena, sòlida, contundent i a poder ser, una mica estrident. I seguiré esperant el temps que faci falta, que la vida és llarga i a voltes pesada, però es percep curta quan t`adones, mirant enrere, girant el cap, de tot el temps malgastat en una estúpida espera. Però com a tot bon ésser humà m`acoblo a la costum dels hàbits adquirits i, aquesta espera, la meva benvolguda i estimada espera, seguirà estúpidament amb mi, perquè voluntàriament i estúpidament així ho vull. I d`aquí a unes hores, uns mesos o uns anys, quan tingui ganes de mirar de reüll per sobre el meu hombre i donar un cop d`ull curiós, tornaré a pensar en l`espera que m`espera. I així aniré fent dia rere dia, recobrint el meu ossament amb tot l`ensenyament del temps perdut, que al final serà tot el que me`n duré. Que al final serà tot el que guanyaré.