Perdició en una nit de tempesta

Un relat de: Eloi Miró
Eren dos quarts de dotze de la nit. La Núria estava llegint un llibre amb la finestra oberta quan es va adonar que s’acostava una tempesta de les fortes. Lentament el vent va començar a bufar amb més força fins a balancejar enèrgicament les copes dels arbres. A l’horitzó es podien veure els flaixos produïts per els llamps que espetegaven amb força no molt lluny d’aquella casa. Atemorida per el que podia passar es va aixecar, va passar corrent per la porta de la saleta i es va dirigir al menjador. Allà va tancar totes les finestres que estaven obertes per ventilar la casa, en ser estiu tot ella quedava afectada per la xafogor del migdia i de la tarda entrant, obrir les finestres era una acció quotidiana en un lloc on feia molt calor per simplement refrescar la casa en previsió de l’endemà. Cada vegada que s’acostava una turmenta, la Núria, s’arrapentia de ser soltera i de viure en una casa de pagès allunyada del poble, sense cap animal de companyia que la pogués protegir dels lladres o de qui sap què. Un rampell la va fer recordar que estava totalment sola i una esgarrifança la va sacsejar de dalt a baix imaginant quelcom terrorífic. Després de mirar una estona més per les finestres del menjador es va dirigir cap al pis de dalt a tancar les finestres dels dormitoris. En ser a dalt i havent tancat les finestres de la seva habitació, es va sentir un cop de porta sec i violent. La Núria es va quedar quieta, immòbil, i per un moment esperant sentir qualsevol altre soroll que la pogués informar sobre el seu origen es va posar encara més nerviosa en no sentir res només es podia percebre l’absolut silenci de la casa acompanyat per el sonor so del vent. En apartar la cortina i tancar la finestra va veure com l’habitació tremolosa s’il•luminava i s’enfosquia a la seva esquena, semblava que la llum volia marxar. Es va girar i va veure com la llum feia pampallugues fins a apagar-se i donar pas a la foscor més absoluta, només de tant en tant un llamp il•luminava tota l’habitació donant una imatge de monstres terrorífics que per art de màgia havien entrat a l’habitació, sort però que la Núria ja tenia assumit que només eren les ombres dels arbres, però tot i això li causava impacte. Tremolosa es va acostar amb les mans i els braços oberts intentant de trobar algun tacte conegut per poder-se situar i saber en quin punt estava de l’habitació. En palpar l’armari es va situar de seguida i segura es va dirigir cap a la porta, però un inesperat objecte desconegut just al mig del seu pas la va fer caure i ella estesa a terra es va posar a cridar desesperada, la pell se li havia posat tota de gallina, i podia notar com tots els pels del cos, un per un, s’alçaven com les punxes d’un porc espí, primer els pels dels braços i finalment els cabells. Desconcertada i atemorida es mentalitzava que devia de ser un simple objecte que havia deixat o li havia caigut fent algun canvi en el mobiliari. A poc a poc es va anar allunyant, arrossegava el cul per terra per por d’aixecar-se i que aquella ombra l’ataques. Incapaç de pensar en les seves accions i pensant que estava ja una distància prudencial va arrencar a córrer per fugir del més ràpid possible d’aquell malson d’habitació, es va girar i va tancar la porta d’un cop sec. Les ganes de fugir del que fos aquella cosa la va fer ser imprudent i sense recordar-se de la posició exacte de les escales va perdre l’equilibri i va caure rodolant escales avall. A cada impacte notava el cruiximent dels ossos que en impactar amb els esglaons es trencaven i li comunicaven un terrible dolor. En arribar a l’últim esglaó, un impacte al cap la va fer marejar totalment i intentant d’aixecar-se va caure estesa al terra. Amb la mirada perduda, sense saber on mirar notava com els pulmons no li responien i a poc a poc s’afogava mentre el nas i la boca escopien glops de sang. El dolor que li havia causat la caiguda era tant fort que li era impossible poder cridar.
L’han demà un caçador de perdius va veure el cadàver de la Núria des de la finestra de la cuina, estava estesa al costat de les escales, tenia la cara pàl•lida i semblava que havia vist la mort en persona. Els forenses van diagnosticar que la causa de la mort havia sigut la caiguda brutal i precipitada per les escales, però no es va saber mai si va caure sola o si hi havia algú més en aquella casa. Nosaltres com a lectors sabem que la Núria es va deixar oberta la finestra de la cuina per a poder tancar les altres, va entrar algú?, la policia en explorar el segon pis no va trobar res, només una habitació neta, ordenada, amb les finestres obertes i sense res al mig del pas. L’única cosa curiosa que va trobar la policia era que malgrat la possible obsessió per l’ordre de la residenta de la casa, tingués la porta de l’habitació oberta, ja que tota la resta estaven tancades. Curiós no?

Comentaris

  • Curiós no?[Ofensiu]
    edgarcotes | 12-05-2012

    Està molt bé, però crec que s'adereix més a terror que a policíac, potser m'equivoco però és el que penso.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Eloi Miró

Eloi Miró

50 Relats

166 Comentaris

17761 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Sóc català de la plana de Vic, vaig néixer a Borgonyà i tinc 19 anys. Les vivències passades i les motivacions futures són el meu camí pel que fa a l’escriptura.

Quan llegeixes veus coses, les sents i en ocasions, fins i tot, les vius... frases que amb la seva senzillesa ens impacten i ens fan vibrar per ser el que som i com som. Entre elles voldria destacar:

- El secret de la felicitat no és fer sempre el que es vol sinó voler sempre el que es fa. (L. Tolstoi)
i la que intenta ser marca de la meva vida:

- Caminant no hi ha camí, es fa camí al caminar (A. Machado)... perquè en paraules pròpies: NoSaLtReS sOm AmOs DeL nOsTrE fUtUr, Ja QuE nO hI hA rEs EsCrIt.