Percepció

Va ser l'endemà al matí, en aixecar-se, quan l'Aurora va sentir aquell impuls irresistible i desconegut d'esmorzar suc de taronja amb melindros.
Es va despertar notant encara tèbia la part del llit que havia ocupat l'Albert. El buit feia un petit bony en el matalàs de motlles. Ell devia haver marxat a les vuit. Ella nit tan sols l'havia sentit aixecar-se de tan fatigada com havia quedat la nit anterior. Notava cruiximent a les cames igual que aquella temporada que li havia agafat per fer llargues rutes en bicicleta, quan encara no es coneixien. L'Albert era així, i les darreres nits tots dos havien tret una fúria especial, incontrolable i embriagadora. Respirà a fons, s'estirà i rodolà pel llit ocupant-lo del tot, mandrejà sentint-se plena, plena de vida.
Es va aixecar mig esvanida. Eren les nou d'un dissabte lluminós de gener, un dissabte transparent. Una llum clara entrava per la galeria, travessava els vidres de colors dels finestrals i es reflectia en la paret del menjador. La llum ho envaïa tot d'un ataronjat intens que feria fins i tot les ninetes dels ulls. L'Aurora caminà d'esma pel menjador, amb les sabatilles de pollets i el pijama color cel amb núvols blancs. Duia els ulls mig aclucats negats a oblidar la nit anterior. I tornà a sentir aquell impuls nou de beure suc de taronja acabat de fer i de paladejar uns melindros tovets, xopats de taronjada.
Duia el cabell embullat i negríssim, i la melangia als llavis, per què havia de marxar l'Albert si estaven tan bé junts, es preguntava, i s'autoresponia amb aquell posat de noia tendra i mimada, que bé..., que havia de treballar..., encara que fos dissabte... i va deixar anar les espatlles en un gest de resignació evident. Va mirar el carrer, el retall de carrer que es veia des del menjador d'aquell pis de l'eixample que havia estat de l'àvia, i va veure que obrien la persiana metàl·lica de la pastisseria. Dissabte, ambient de dissabte, pensà, i tot fent un posat de somnolència s'estirà de nou fent una mena de miol llarg que només ella sabia fer quan se sentia atrapada per la mandra i portà els braços per sobre el cap, creixent, apuntant el sostre, badallant.
Anà al bany. Es tragué el pijama de núvols blancs i el deixà sobre el tamboret. Les sabatilles de pollets van quedar tombades a terra. Entrà a la dutxa. Oblidà les cortines obertes. La mullena esquitxà les rajoles de coloraines i ofegà els pollets de les sabatilles mentre l'aigua li regalimava pel cos, pel cabell, pels pits turgents i desitjables, per la panxa plana i dura, pel triangle negríssim del pubis que tornà a acaronar recordant les mans de l'Albert... i pensà que si ara arribava, ho tornarien a fer, allà mateix, a la dutxa. Però de cop al seu pensament van tornar els melindros i la taronjada.
Mentre eixugava el terra i ficava les sabatilles a la dutxa perquè s'acabessin d'escórrer, organitzà mentalment el matí. Primer aniria a plaça, a comprar taronges, quiiiilos de taronges, pensà divertida, i després buidaria de melindros la pastisseria. I tornaria a casa. I faria un bon tiberi de taronjada amb melindros. Després faria el llit, posaria llençols nets, els de cotó, els preferits de l'Albert. Després potser tornaria a sortir, de nou al mercat i potser més tard es miraria unes sabates.
El camí del mercat era un bany de sol que feria i semblava dur records d'una primavera encara llunyana. Un cop al mercat, reconegué un cert enuig per la fortor, tot era tan intens aquell dissabte, tan estranyament perceptible... enciams, cols, carxofes, peix, carn sanguinolenta... tot era allà, com sempre, però inusualment viu i desagradós.
A la fruiteria, agafà les taronges que havien de fer més suc. Mentre les triava, les anà olorant intensament d'una en una, com si l'aroma hagués d'anunciar-li la qualitat de cada peça. Sortí ràpida del mercat, fastiguejada de pensar que havia de tornar més tard, i agraí trobar-se de nou al carrer, tot i el tuf a benzina que ara se li feia particularment desagradable.
Entrà a la pastisseria quan tot just hi col·locaven una plata plena de melindros ordenats en forma d'estrella amb moltes puntes. La boca se li feia aigua amb aquella exhalació dolça i embafadora que s'escapava de l'obrador de la pastisseria.
L'espremedor de la cuina voltà i voltà foradant el centre d'aquelles taronges tallades. L'Aurora anà abocant el suc en una gerra de vidre, fins a omplir-la, i en un d'aquells gots transparents i excessius que li havia regalat la tieta del poble quan l'Albert i ella havien anat a viure junts. Finalment posà la gerra i el got a taula, plens a vessar, i col·locà els melindros en un plat, imitant l'aparador de la pastisseria.
Fou després de menjar amb avidesa desconeguda tres o quatre melindros xops de taronjada, quan l'Aurora va mirar el fons del got buit i ho va entendre, ho va entendre mentre un darrer raig de llum d'aquell matí de gener travessava el menjador de casa i ho acoloria tot. Estava embarassada. Encara cap anàlisi mèdica no havia donat fe de la nova vida que s'hi havia gestat, però ella va saber en aquell mateix instant que estava embarassada.

Lídice