Per últim

Va agafar el bastó per última vegada i va rebuscar per l'armari el mocador que li havia regalat en Miquel anys abans. Se'l va lligar com ell ho havia fet el dia que li va regalar i va sentir el petó que s'havien fet després, amb els ulls tancats i un somriure. En acabat, va posar-se l'abric de color crema que havia anant a recollir a la tintoreria el dia abans i va sortir al carrer. En tancar la porta, el paper de sobre la taula es va moure imperceptiblement. Sense que res canvies de lloc ni d'aspecte, va ser com si tot morís una mica, com si els objectes sabessin que no tornarien a veure la llum mai més.
Caminava sense parar, lentament, però sense parar. Els seus ulls miraven cada detall del voltant, i es fixaven en coses abans inexistents per ella. Era com si volgués absorbir cada imatge, i amb aquella expressió, neutra, va caminar durant quasi mitja hora. En arribar al centre va buscar les oficines més altes i va entrar demanant pel departament de direcció. Després d'una mirada d'estranyesa i de desconfiança, li van indicar que era al primer pis, al tercer passadís: "Però si no té hora demanada, li serà impossible..." Sense deixar-la seguir, va avançar cap a l'ascensor i va entrar, sola. Sense immutar-se va apretar l'últim botó i va esperar mentre pujava. En arribar va sortir a les escales d'emergència, però no va baixar, va pujar. "El tram final és el pitjor" pensava quan ja veia la porta metàl·lica. Va obrir la porta, va caminar fins a la petita barana metàl·lica i va mirar avall. Va pujar un peu amb dificultat i amb l'ajuda del bastó l'altre. Va fer l'última passa.