Cercador
per tu, amiga.
Un relat de: gingerhead- Compartir:
23.40, estic al llit. No tinc son, només penso amb tu.
Escric, bé, t’escric això amb la certesa de que quedarà aquí, per sempre.
Com es comença a parlar d’algú que no hi es? Com es poden plasmar tants sentiments en una pàgina en blanc quan l’únic que necessites és cridar i desaparèixer 2 minuts? És complicat, de debò, parlar d’algú que estimes i ha marxat. Sóc molt covarda i ho saps, perdona’m. Algun dia espero reunir forces i parlar de tu amb un somriure a la cara, i no és que tot el que recordi no sigui feliç, sinó que em costa fer-me’n a la idea.
Perdona’m de veritat, per no saber rimar a la perfecció aquestes paraules, per no saber-les conjugar ni aparellar de la forma més bonica, però t’asseguro que són les paraules més carregades d’emocions que escriuré mai. Perdona’m també per recordar-te i plorar, es que em sento impotent.
T’estimo i t’enyoro amb totes les meves forces. Enyoro tot el que té a veure amb tu, enyoro tot el que té a veure amb el que érem, amb nosaltres, amb les dues.
18 anys s’han quedat curts. Curts per tu i per tots els que t’envoltàvem. Curts pel temps no per la intensitat. Gràcies doncs, per compartir-los amb gent com jo, que no estàvem enlloc tant a gust com al teu costat. Gràcies per fer-me sentir com a casa, penetrar-me les pupil·les fins arribar als meus pensaments, perquè només amb mirar-me en tenies prou per entendre’m. Gràcies de tot cor, per fer-me tant i tant i tant immensament feliç. Per ser la única que m’apartava les pedres del camí, i si queia, la única que em curava les ferides. Et dec moltes coses, qui sóc ara és una d’elles.
No em faig a la idea de despertar-me i no poder parlar amb tu, de tenir un problema i no poder-lo compartir, de no sentir més la teva veu, de dir el teu nom i que soni estrany.
Em toca ser valenta però no veig la sortida. Em toca mirar recte i fer tot el possible perquè des de allà on siguis et sentis orgullosa de mi. Sé que hi ets, et noto i en realitat no has marxat, ho sé. Però necessito una abraçada, tan sols una...
Recordo l’últim adéu, recordo l’última cosa que em vas dir, i es que no se’m treu del cap: “ja ho saps que pots venir quan vulguis, això també és casa teva.” Gràcies amiga, gràcies.
I recorda, les nits en les que el cel sigui clar i pugui veure les estrelles, estic segura que tu seràs una d’elles, la més brillant. Aquí baix et continuem estimant.
Escric, bé, t’escric això amb la certesa de que quedarà aquí, per sempre.
Com es comença a parlar d’algú que no hi es? Com es poden plasmar tants sentiments en una pàgina en blanc quan l’únic que necessites és cridar i desaparèixer 2 minuts? És complicat, de debò, parlar d’algú que estimes i ha marxat. Sóc molt covarda i ho saps, perdona’m. Algun dia espero reunir forces i parlar de tu amb un somriure a la cara, i no és que tot el que recordi no sigui feliç, sinó que em costa fer-me’n a la idea.
Perdona’m de veritat, per no saber rimar a la perfecció aquestes paraules, per no saber-les conjugar ni aparellar de la forma més bonica, però t’asseguro que són les paraules més carregades d’emocions que escriuré mai. Perdona’m també per recordar-te i plorar, es que em sento impotent.
T’estimo i t’enyoro amb totes les meves forces. Enyoro tot el que té a veure amb tu, enyoro tot el que té a veure amb el que érem, amb nosaltres, amb les dues.
18 anys s’han quedat curts. Curts per tu i per tots els que t’envoltàvem. Curts pel temps no per la intensitat. Gràcies doncs, per compartir-los amb gent com jo, que no estàvem enlloc tant a gust com al teu costat. Gràcies per fer-me sentir com a casa, penetrar-me les pupil·les fins arribar als meus pensaments, perquè només amb mirar-me en tenies prou per entendre’m. Gràcies de tot cor, per fer-me tant i tant i tant immensament feliç. Per ser la única que m’apartava les pedres del camí, i si queia, la única que em curava les ferides. Et dec moltes coses, qui sóc ara és una d’elles.
No em faig a la idea de despertar-me i no poder parlar amb tu, de tenir un problema i no poder-lo compartir, de no sentir més la teva veu, de dir el teu nom i que soni estrany.
Em toca ser valenta però no veig la sortida. Em toca mirar recte i fer tot el possible perquè des de allà on siguis et sentis orgullosa de mi. Sé que hi ets, et noto i en realitat no has marxat, ho sé. Però necessito una abraçada, tan sols una...
Recordo l’últim adéu, recordo l’última cosa que em vas dir, i es que no se’m treu del cap: “ja ho saps que pots venir quan vulguis, això també és casa teva.” Gràcies amiga, gràcies.
I recorda, les nits en les que el cel sigui clar i pugui veure les estrelles, estic segura que tu seràs una d’elles, la més brillant. Aquí baix et continuem estimant.
Comentaris
-
M'he emocionat[Ofensiu]Hannah | 19-02-2016 | Valoració: 10
Ella va tenir.molta sort de.tenir una amiga com tu. No pateixis perque.encara que.no.la puguis veure, hi es, encara que no rebis resposta,.et sent. Jo tambe vaig perdre.una.amiga massa aviat i.per.això t'entenc. Ara et sents aixi pero amb el.temps.podras parlar i.parlaras i.pensaras en.ella amb un sumriure sense tristor. Endavant i.anims. i mira les estrelles. La mes brillant.es.ella.
