Per si tornes

Un relat de: berlios
Vaig llevar-me, i tu ja estaves despert. Em miraves fixament, amb uns ulls que no sabia interpretar, una barrija-barreja de tendresa, amor, tristor i incomoditat. Vam creuar les mirades, i hi hagué uns instants de silenci. Un silenci eixordador, trencat pels mil pensaments que volaven pel meu cap, incitats per aquella teva mirada. Jo sabia el que m'anaves a dir, allò nostre s'havia acabat. Sempre havia tingut clar que aquella relació penjava d'un fil, estava insatisfet, però tu sempre em donaves esperança i em deies que tot anava bé. I així vam continuar durant tres anys, trampejant.

Ara, que ja en fa dos que no estem junts, entenc que aquella relació no era una història d'amor típica. Després que em deixessis sol i marxessis amb un cop de porta sense dir res, vaig rumiar molt, plantejant-me què era el que ens unia. Tu eres molt autoritari amb mi, i a mi m'encantava sotmetre'm a la teva autoritat. Tu necessitaves algú que et proporcionés un amor tendre i incondicional, un amor de mare. Jo necessitava algú que dominés el meu cos, un amor sexual. Així vam adquirir aquests rols, i durant tres anys vam alimentar aquesta història que ens anava bé a tots dos. Però aquella mirada em deia que ja n'havies tingut prou d'aquella història.

Em va costar molt temps assumir que t'havia perdut, i en aquells moments, just després de llevar-me, i en al mirada clavada a sobre, se'm va fer difícil reaccionar. Els meus ulls reflectiren la por a perdre't, tu ho vas notar, no ho vaig poder dissimular. Però en un acte d'impostura, intentant dissimular el que els meus ulls cridaven, vaig preguntar-te impassible, “Que et passa alguna cosa?”. Tu vas sospirar, i vas dir-me “Mira, no sé com dir-t'ho però....” Impacient, vaig tallar-te “Però què?”. I tu, amb una tranquil·litat que em va ferir, vas continuar, “Però no vull continuar més en aquesta relació. Aquests tres anys han estat molt bonics, però necessito estar sol i retrobar-me a mi mateix”. Se'm van tensar les faccions de la cara, i agressivament vaig dir-te en to acusador, “N'has trobat un altre, oi?” “No, i no em preguntis res més, això nostre s'ha acabat, i no t'haig de donar explicacions sobre la meva vida”. Vaig quedar-me glaçat davant de tanta fredor. En un intent desesperat, vaig intentar reconduir la situació apel·lant a tot el que havia fet per tu. No vas dir res. Jo vaig mirar-te amb uns ulls de clemència. Això et devia entendrir el cor, i vas dir-me, “Mira, si vols podem follar per última vegada, però això s'ha acabat.” Això va indignar-me, i vaig girar la mirada cap a un altre cantó per perdre't de vista. Però tu em vas agafar amb força, i vas acariciar-me el paquet. Sabies dominar-me, i em vaig excitar de seguida. Vas treure'm els pantalons, i em vas llepar la punta sucosa del gland, mentre m'introduïes els dits per l'anus. Em vaig estremir de plaer. Tu vas continuar fins que vas notar el meu anus dilatat. Llavors, vas baixar-te els pantalons i vas penetrar-me fins al fons. Jo em deixava fer. Tu em penetraves fortament i de seguida vas començar a suar. El contacte amb el teu cos humit, aquella olor de suor, el teu respir fort i el teu membre erecte dins meu, m'extasiaven tots els sentits. Vam tenir un orgasme alhora, i vaig notar com el teu semen calent s'expulsava dins meu. Llavors vas caure rendit al meu costat, i jo et vaig abraçar per no deixar el contacte amb el teu cos humit. Després de reposar uns minuts, et vas aixecar i vas anar a dutxar-te. Jo vaig restar al llit, extasiat i feliç, tot pensant que tot s'havia solucionat. El soroll de l'aigua va desaparèixer, i al cap d'uns minuts vaig sentir un cop sec de porta. Vas marxar, sense dir res.

Tot el plaer de l'orgasme va esvanir-se en aquell cop de porta. Vaig sentir-me brut, violat, repugnant. Aquella sensació durà mesos, no podia treure-m'ho del cap per més esforços que fes. Moltes nits no podia agafar el son, pensant en tu. Pel meu orgull, no podia trucar-te, pensava que ho faries tu. I vaig rumiar molt el que et diria si et posaves en contacte amb mi, però no ho vas fer. Sé de bona tinta que no vas tardar gaire a refer la teva vida. Un amic comú, que no cal que en digui el nom, em va dir que al cap d'una setmana ja estaves amb un altre noi. Mentrestant, jo plorava la teva absència. No tens sentiments, no tens cor. I ara, al cap de dos anys, et presentes aquí, tot compungit, demanant-me perdó? No tens vergonya. Però ara ja és tard, ja no t'estimo. No em busquis, si et plau, no et necessito per a res i tu tampoc a mi. No et guardo cap rancor, t'ho perdono tot, però no puc oblidar el que m'has fet. I no insisteixis més, aquesta és la meva última paraula.

“Perfecte”, vaig pensar, “això és tot el que li diré si es posa en contacte amb mi”. Vaig despenjar la seva foto de la porta, i la vaig endreçar a un racó amagat de l'armari, perquè ningú sospités que encara no l'havia superat.

Comentaris

  • Fascinant[Ofensiu]
    Mònica | 08-12-2011 | Valoració: 10

    Has aconseguit emocionar-me amb les teves paraules.
    Un molt bon relat, i amb molt de sentiment.
    Enhorabona, segueix escribint tal i com ho fas.

l´Autor

berlios

1 Relats

1 Comentaris

851 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor