Per sempre és massa temps (ella)

La Raquel es mira al mirall. Tot i que somriu, només ella sap que avui no és el gran dia que tothom suposa. Les pors se li han ajuntat totes de cop, i a mida que avança el matí ho veu més i més clar.

Està a punt de cometre el pitjor error de la seva vida!

La Nati, una de les donzelles que són a casa des que ella era petita, li allisa meticulosament la cua del vestit per estirar-la al seu darrera. S'assegura de que no hi deixa ni la més petita arruga. La Raquel gira el cap i es mira amb desaprovació. S'arremanga la faldilla bruscament sense importar-li massa desfer la feinada de la Nati. Es torna a emmirallar i no pot evitar una rialla al comprovar l'efecte que li fa veure's les bambes esportives que encara duu posades. En adonar-se'n, la seva mare obre els ulls desorbitadament i, de seguida, treu de l'armari una capsa amb unes fines sabates blanques de taló. Sap que la Raquel és capaç d'anar a l'altar amb aquell calçat.

Truquen. És el perruquer, que s'esperava per fer-li els darrers retocs del pentinat fins que li haguessin posat el vestit de núvia. Ha volgut portar el cabell solt i una fina corona de petites roses vermelles, en contra del parer de la mare, que s'hagués estimat més un recollit sofisticat. És típic de la Raquel imposar-se als desitjos dels pares. El mateix va passar amb l'Hector. Quan el va portar a casa va provocar un daltabaix familiar. Quan es van oposar a la relació, la única cosa que van aconseguir va ser que el desitgés encara més.

La Raquel, observa com el perruquer se la mira com si es tractés d'una pintura de Picasso. S'allunya i amb un posat pensatiu la guaita, per després tornar a tocar-li els cabells, premsant amb les mans els flocs rossos, per donar-los volum.

Un cop està llesta, el perruquer deixa anar un Magnifique!, així, en francès, per lloar la seva obra. La Raquel i la seva mare no poden evitar creuar un somriure de complicitat. Com si tothom no sabés que, per moltes ínfules que tingui, és nascut a Santa Coloma! L'home s'adona de la seva reacció i surt de l'habitació amb la incòmoda sensació d'haver fet el ridícul. Darrere seu desfila, com sempre amb el seu discret silenci, la Nati. La mare se la mira una estona, s'apropa a ella, i li diu:

-Raquel, No triguis massa, d'acord. Els convidats fa estona que esperen i ja saps com n'és de pesada la gent quan s'impacienta. A veure si podem acabar el més aviat millor, eh, bonica?

La noia segueix mirant-se al mirall com si no hagués sentit ni una paraula. La mare sospira, sabedora que no hi ha res a fer. Li dona un darrer cop d'ull i, malgrat que hagués donat la mà esquerra per evitar que arribés aquest dia, no pot evitar un sentiment d'orgull. La nena està preciosa, amb aquell vestit de núvia que ressalta el seu cos perfecte i la llarga cabellera rossa, d'actriu de Hollywood. Si només els hagués fet cas quan l'advertien que l'Hèctor era la pitjor de les eleccions possibles! Però tot ha estat inútil. Resignada, després de demanar per darrera vegada a la seva filla que no trigui, ella també surt de l'habitació, deixant-la sola.

A punt d'ofegar-se en el seu mar de dubtes, la Raquel mira a través dels vidres, sense buscar realment ningú d'entre els quatre-cents convidats que trepitgen la immaculada gespa. Està absent. El seus pensaments volen fins al dia que va conèixer a l'Hèctor, i en la cara d'enveja que feien les seves amigues en veure al guapíssim socorrista de la piscina del club de tennis, perdent el cul per ella.

Ara estava a punt de casar-se amb ell, només perquè els pares s'hi havien oposat. I el silenci forçat de la mare tornava a recordar-li que estava a punt de cometre un error. Però l'orgull li impedia dir res.

De sobte, fa una corredissa i es llença damunt del llit, sense importar-li si se li arruga el vestit, i comença a saltar de peus a sobre del matalàs, arremangant-se la faldilla fins els genolls. Després s'atura i es desploma sobre els llençols de seda. Plora en silenci, sap que a fora el passadís hi ha gent. No vol que ningú entri ara. Necessita decidir què és el que ha de fer. S'alça i veu, horroritzada, com el rímel negre li regalima galtes a baix. S'eixuga. I tot decidida, com si hagués trobat de sobte la solució de tot, agafa el mòbil i truca.

-Borja? Sóc la Raquel.
-Quina agradable sorpresa.
-Encara està en peu la teva proposta de marxar un cap de setmana?
-Com? Ah.. sí, sí... i tant! Quins dies has triat?
-Et sembla bé... avui? Ara?
-Caram Raquel, com vulguis... però, dona la sensació que vulguis fugir d'algú. Jo, de totes maneres em puc organitzar, a quina hora passo a buscar-te?
-D'aquí deu minuts. Escolta Borja, no entris el descapotable vermell fins a l'entrada. Els pares estan en mig d'una celebració. Ja saps... no voldria esguerrar-los la festa.
-Vinc de seguida. No sigui que t'ho repensis. Una cosa...
-Sí?
-Faré que aquest cap de setmana sigui inoblidable -diu, sense ser conscient que per la Raquel ja ho serà de totes maneres-.

El cor li batega fort. No està penedida del que està a punt de fer. Al contrari, ja fa dies que sap que el Borja li agrada amb bogeria, i ara se sent lliure i feliç. Si algú la veiés en aquest moment, no dubtaria que està així per l'esdeveniment que ha de succeir d'aquí a una hora en el jardí, al davant de quatre-cents invitats. El papà li ha organitzat un casament digne de la família Torres-Fierro. Mentre dotze violins tocaran dolçament la marxa nupcial. I per dinar, la prestigiosa casa de càtering Tastafins. La mamà va tenir cura de fer la reserva fa més de cinc mesos, i d'aquí a unes hores serviran l'exquisit menú en el jardí, al voltant de la piscina.

Algú pica a la porta. El cor se li accelera i la por l'envaeix. Tremola.

-La seva mare diu que no trigui a sortir, senyoreta Raquel -sent la discreta veu de la Nati-. Els convidats l'esperen al jardí.

S'acosta a la finestra i veu la gent assentada. Al final de tot, sota l'ombra de la glorieta de fusta, hi ha el cardenal arquebisbe de Barcelona, esperant per casar-la. A primera fila hi distingeix la mare. Mentre, el pare és al replà, esperant a la seva filla amb cara de circumstàncies. Ha lluitat fins l'últim moment perquè la nena no es casés amb un vulgar socorrista. I ara, ha de fingir que, malgrat tot, aquell és un gran dia. Tot sigui per salvar els mobles!

La Raquel voldria parlar amb l'Hèctor, però sap que no pot arribar fins a la seva habitació. A través dels vidres només veu la seva silueta que camina d'un costat a l'altre. S'incorpora, i del test de lliris blancs que fan harmonia amb la resta del jardí, en treu unes pedretes i les llença contra la finestra on està l'Hèctor. Vol parlar amb ell. Però ningú obre el balcó, els vidres blindats esmorteixen el petit soroll de les pedretes.

S'eixuga la cara, es treu el vestit, es posa uns texans i una samarreta de cotó i obre la porta sense adonar-se'n que encara duu posada la corona de roses vermelles. Corre passadís avall fins a les escales. El seu pare l'espera dempeus al replà. Està d'esquena i no la veu passar. La Raquel recula, baixa per les altres escales i surt per la porta del darrere.

Quan la veu, la Nati fa cara d'espant perquè s'adona del que està passant. La Raquel li fa unes senyes perquè no cridi, alhora que li pica l'ullet i li somriu. Quan ja té la mà al pany, s'atura. Es gira. Es treu la corona de flors i la posa al cap de la Nati.

Gemma34

Nota: La versió d'ell la trobareu en la pàgina de l'autor Pivotatomic.