Per què?

Un somriure apagat és tot el que decora la meva cara, que sembla morta amb tanta palidesa, que sembla paper, que no sembla capaça ni de fer un simple parpalleig més. He renunciat al amor de la meva vida, per la seva felicitat, he deixa't anar la cadena que el mantenia lligat a mi, i l'he deixa't anar amb la seva estimada.

Miro la cara de la persona que sempre he estimat, i hi veig la paraula perquè reflectida en els seus ulls. Només una mica més, una mica més i acabaria amb allò. L'únic que havia de fer era mantenir la meva posició de no. No, a estar amb tu la resta de la meva vida; no, a rebre un amor que no em pertoca; no, ha viure preocupada per el sentiment que vull meu, però que está en un altre persona.

Jo, només vull que sigui feliç. Que em deixi sola en la tristesa i el dolor. Que m'abandoni per tal de poder-lo oblidar. Però no, això és imposible, perquè un sentiment tan fort com l'amor, és una cosa molt difícil de treure del cor.

Però jo, escarparé el meu cor amb una estaca, si cal. Tot, només per desfer-me'n d'aquest sentiment que em mata. Un sentiment que et transporta al més gran paraís mai imagina't, o et sumeix en el dolor més profunt de tots, un dolor, que és pitjor que la mort.

Jo, ara, li respondré, li respondré el que sentu en aquest moment, el que el cor m'indica, el que el cor, vol que digui:
-Jo... n-no puc... no.... em sentu capaç d'estimar a algú que no m'estima a mi... tu... vés amb la noia que realment estimes...-estallu en plor i explota el meu cor com si l'acabés de destruir amb una bomba atòmica.

Corro mentres la gent em mira amb cara de sorpresa, alguns com si hagués decepcionat les seves esperances. El públic d'aquell acte, en el que el meu amor va demostrar les seves habilitats amb el seu grup de música, es va convertir en un acte en el que se'm va declarar sobtadament. Tan sobtadament, que empaladeix-ho només recordar-ho.

I ara, em trobo sumida en els meus pensaments mentre que corro per aquest passadís escolar, per aquest passadís on tantes vegades he anat per trobar-lo a ell.

Tota la meva vida... l'havia estimat a ell. Però ell, estimava a una altre, ho havia notat. Per què sinó no deixaria de mirar a una altre noia cada dia? Per què sinó sempre m'ha tractat amb aquella indiferència dolorosa?

Però ara, ja estaba tot decidit. No seria amb ell, amb qui em passaria tota la meva vida. Perquè no podia estimar sabent que no seria corresposta