Per què?

Per què? Em preguntava estirada al llit de la nostra habitació, per què? Si tot anava tant bé entre nosaltres...;
Ens vam conèixer a la plaça Catalunya, ja feia tres anys. Tu portaves una gabardina llarga i negre, sobre un jersei vermell de coll alt i uns texans descolorits amb unes botes negres, i jo, portava la faldilla que tant deies que t'agradava, amb la jaqueta verda a sobre… Ho deus recordar? No, de ben segur que ja no t'en recordes… ara només estàs pensant en la feina, els amics i en el sopar que tens d'aquí a mitja hora amb algú que no m'has volgut dir. Això ja feia massa que durava, però no ho volia reconèixer, era massa dolorós per mi: pensava que tan sols era una mala època entre nosaltres, perquè tot a la vida ens havia sotit bé o almenys això creia jo. Tot va anar molt ràpid, vam anar a viure junts en un pis molt acolloidor que vam trobar al Passeig Lluís Moncunill. Els nostres pares ens van ajudar en el transport, en la mudança i tu i jo vam trigar dos preciosos mesos a decorar la nostre habitació, amb les parets blanques i les finestres blaves, amb el llit al centre de l'estanca; aquell llit de llençols immaculats on jo ara hi estava estirada. Per què? Em tornava a preguntar, perquè no t'adonaves del que habies fet? Per què seguíes voltant per casa buscant la cartera que l'havies deixat vés a saber on…? Per què no et recordaves de mi com al començament, com quan cada dia era un regal estar junts, quan em feies regals només perquè m'estimaves i sobretot quan em deies que el que senties per mi creixia dia rere dia i em feies creure que tot anava i aniria bé entre nosaltres?, Quan em feies sentir segura al teu costat i em feies veure que no ens estàvem equivocant... Per què? Ara ja no et recordes de res ni de ningú i tot el que ha passat entre nosaltres aquest últim any ha estat insuportable… no hi havia qui es cregués que anavem bé, cada dia trobaves un motiu o un altre per retreure'm alguna cosa i començar una discusió qua acabaria els primers mesos en un simple petó i una abraçada,... doncs el "t'estimo" que tant m'agradava ja no sortia dels teus llabis desde feia molt de temps, massa. Així és com hem anat passant els últims mesos de la nostre relació… amb una discusió rere l'altre però, últimament ja no em demanaves perdó, ni em deies que no o tornaries a fer, simplemet t'asseies al sofà i deixaves passar el temps i alhora d'anar a dormir em defugíes dins del llit. I d'aquesta manera cada dia t'anaves fent més esquerp… fins avui, que, ja ni recordo el motiu pel que discutiem, només recordo el reflex de la ira als teus ulls quan em miraves, mentre em tenies agafada pels braços i em saccejaves fort dient-me que et feia fàstic i que no sabies què feies amb mi, només recordo com he aguantat el que em deies sense vessar una sola llàgrima, només recordo com les teves mans que, temps enrere, m'havien acariciat amb tanta dolçor, ara em pegaven durament i com les teves ungles es clavaven a la meva pell esgarrapant-la i deixant-la plena de ferides, però que no arribaràn a ser mai de la profunditat de les que tinc dins el meu cor… jo encara t'estimo però tu no ho vols i no ho entenc… Per què? Sento com la mort es va acostant, ja la sento molt a prop, al meu costat, i també sento com amb el seu alè m'embolcalla i se m'endú ven lluny d'aquí, lluny d'aquesta habitació, d'aquest llit on havíem compartit les més plàcides nits i on ara em trobava estabornida i feta pols per tu, l'únic home al que he estimat de debò en tota la meva vida i el que ara em deixava marxar de la mà de la pitjor acompanyant cap a un món nou i potser millor però sense tu…
Sola, he sentit moments de silenci de llàgrimes que no es ploraven i de crits que s'ofegaven. El silenci de la vida que no era vida i que, malgrat tot, calia viure.
Ara, tanques la porta i te'n vas a sopar a fora i mentre ho fas, sento com el cor s'em trenca. Temo estar al límit de les meves forces, que, tot d'un plegat, la pena m'explotaria en mil bocins, feta llàgrimes, plors i crits... Ara si que ja no puc més i les preguntes se m'escolen per un forat sense fons. Sé que mai podré obtenir la resposta i finalment deixo anar l'últim suspir que em separarà d'aquest món i de tu, per sempre.