Per què?

Un relat de: berguedana
PER QUÈ?

La meva germana era més morena. La seva pell colrada destacava al costat de la meva. Jo l’envejava. Estaria moltes estones sota el sol per tornar-me del seu color. Caminàvem de pressa cap a l’escola, situada a l’altra banda del poble. Amb els uniformes que desdibuixaven les nostres incipients figures que ens portarien a la pubertat. El fred venia dret cap a les nostres cares i ens posava la pell tibant. Ella era el remolc; jo, la locomotora. I els seus passos feixucs s’endinsaven en les olors enfarinades d’aquella hora del matí. Només es veien cares sèries de dones que no podien pentinar-se millor per no ser desitjades pel sexe contrari, perquè no calia estimar-se a si mateix, no calia tenir bona presència, no hi havia models... I en aquella grisor hivernal destacava la cridòria de nens que passava pel nostre costat enrojolats perquè no hi havia presència femenina en la seva escola. No parlàvem gaire, ens sabia greu no portar apresa la lliçó com les primeres de la classe, que obtindrien medalles i quadres d’honor, no poder donar aquelles qualificacions que tot pare té ganes de veure i repassar després d’aquell dinar de Nadal, quan s’han recitat els poemes i s’ha menjat l’apreciat pollastre, acompanyat d’una copa ampla de delapierre. Tot i així, seguíem caminant, amb passos d’obligació per arribar a l’allunyada escola per aprendre el que no volíem aprendre. Tota una tarda de “labors” que no ens sortien gens bé perquè no teníem la destresa de la nostra mare.
Quan entràvem a aquella fosca escola ens separàvem. Cadascú a la seva classe farcida de nenes, amb trenes, turbants, bates i amb aromes uniformes de lavanda, que era l’únic perfum existent. I a la presidència, sempre una monja de cara seriosa, que no semblava dona perquè els hàbits tapaven el cos i cap, deixant només la cara de forma visible. L’ambient era trist i feia témer que el que allà estava passant no podia tenir un final feliç.
Quan m’asseia en aquell estret pupitre d’olor de fusta i de goma d’esborrar, desconnectava tant com podia. M’endarreria en els sabers. Connectava l’antena cap a la meva situació familiar: un desastre.
El meu pare havia conquistat la meva mare amb promeses de noi adolescent. El seu paternalisme el portà a embrancar-se en negocis que li donaren diners però que no omplien la meva mare, que es va carregar de fills i que cada vegada feia més el paper de mestressa de casa: va canviar els talons per les espardenyes d’estar per casa; els vestits estampats, alegres, per faldilles baldoses i bruses de colors no gaire engrescadors; el cos de model pel de matrona italiana; i per damunt, el davantal, que, de vegades replegava cap a un costat quan algú tocava el timbre de la casa per no fer pensar que era una criada en comptes de la dona de l’amo. I aquella alegria primera dels dos es va convertir en una ira duradera.
No volia veure aquella mare tan insatisfeta, tan cridanera. No volia tenir compassió d’aquell pare que s’havia cregut un déu per poder resoldre qualsevol conflicte i no ho aconseguia mai. Així doncs, la mama era protagonista d’aquell somni d’alumne amb ulls oberts, silenciosa, i la ment volant com si fos una hostessa. Allà estava ella somrient, amb ulls vidriosos, ben vestida, de seda. El seu cos es movia dolçament entre flors que retallava amb la seva tisora platejada: el roser de vellut omplia la paret, els esqueixos de gerani eren trasplantats per les seves fines mans, les hortènsies esperaven aigua fresca... Un fons de música clàssica de liceu barcelonés l’acompanyava. De la terrassa del seu palau en penjaven unes escales mòbils, per on pujaven possibles parelles que la podien fer feliç: un militar benplantat, uniformat com un príncep; un advocat saberut amb cara d’intel•lectual i ulleres rodones com les del meu avi Lluís; un professor de barba blanca, vestit amb barret de copa...I ella allà dalt de les escales, tota exultant, per poder tornar a triar aquella parella que li reconduiria la vida, l’ompliria de festes divertides, de vetllades culturals, amb vestits de festa i ambients distingits. Era feliç. No podia recordar les seves penalitats: anar a buscar feina en una fàbrica quan era una nena, que no havia disfrutat de la infantesa, que havia estat atenta a tots els trasbalsos de l’acabament de la guerra, d’històries fantasmagòriques de gent que s’odiava i es matava pel carrer; casar-se en segones núpcies i ser la segona esposa, l’artista secundària d’un matrimoni, que s’inicià en una església de poble, vestida de “carrer”, de color gris, que donava color al presagi de la seva vida; d’unir-se a un ambient rural que no havia desitjat mai perquè somiava en ciutats plenes de gent... Així doncs, era la princesa del palau. Havia nascut per gaudir, no podia sacrificar la joventut. I jo, des del meu pupitre, li deia frases carinyoses, d’amor. Les frases que ningú li havia dit. No podia repetir-li tantes vegades el “T’estimo” perquè no me’n quedarien per quan fos gran. I mentre mirava la cara greixosa, descuidada, d’aquella monja, la mirada de la qual em feia por, encara estava passejant pel palau de grans escalinates, de marbre rosat, d’olors netes i grans espais. En conseqüència, no sabria on passaven aquelles nenes tan silencioses, no sabria quins deures s’havien de fer, no sabria estudiar... Era igual. Jo havia vist la meva mare feliç en aquell matí escolar.
Un altre somni em portava a mi a ser la protagonista: un somni plaent, de verds de tonalitats diverses, de prats d’herba menuda, amb llum primaveral, de llibertat, amb una masia catalana al mig i, jo, a l’eixida, tota tranquil•la, ufanosa de viure amb amor: l’amor absent a casa meva, era allà. Havia arribat l’apoteosi. I en aquests moments tan plaents arribava l’aterratge en aquell matí grisós, hivernal, d’un ambient uniformat que no distingia personalitats. La meva tristesa anava “in crescendo”, mentre les olors insípides, vaporoses, de caldos aigualits començaven a escampar-se en aquells silencis tan obscurs. La campana que descansava damunt d’aquella taula de la monja no dringaria fins que n’estés ben tipa d’esperar aquell retorn cap a la meva llar, una casa de les millors del poble, amb una façana de postal però amb moltes rancúnies per dins, amb desamors, amb conflictes constants, ben construïda pels paletes d’aquell temps i dissenyada amb molta il•lusió pel cap clar del meu pare, que havia encertat en tots els negocis, menys en l’amor, que havia treballat tant fora de casa per no reconèixer els problemes que hi tenia dins. I quan la campana va repicar amb l’ordre establert tothom es va anar aixecant, formant una llarga filera de nenes vestides de blaumarí, amb mitjons fins al genoll i sabates goril•la marrons. I vaig tornar altra vegada a traspassar el camí que havia fet a primera hora del matí. Ara el sol se n’havia emportat la boira. L’ambient no era tan difuminat i podies veure les cares contentes dels nens que venien de l’escola de nens, i que corrien per arribar puntuals a casa seva. Ara les botigues anaven quedant buides a l’hora del migdia. Les dones, amb cistells, passaven ràpides i es feien invisibles com els escurçons. Gairebé no hi havia homes. Només algun avi que, amb abric, bufanda i boina, cobria tota la cara per deixar a l’aire els ulls envoltats d’arrugues. Una ràdio que parlava en castellà i amb energia militar donava ambient dictatorial. Olor de gra cuit o escudella acabada de fer t’excitava la gana. A davant de cada portal, el sac de carbó, que embrutava el terra i donava escalfor a les estufes. I a damunt de cada casa, fum negrós que indicava els milers de minaires que hi havia al poble. Un poble gris, tancat, vell, amb poc moviment, amb la repressió típica de l’època, amb un sereno que vigilava les cases del casc antic i, fins i tot, les tancava en clau; amb carters que transitaven amb saques plenes de cartes que comunicaven els ciutadans amb la llunyania; amb un pregoner que tocava la trompeta amb el seu “tararí” i tallava el silenci amb “Por orden del señor alcalde...” i anava proclamant el ban de l’ajuntament als quatre vents, amb capellans que transportaven la creu processonal i en copons, les hòsties per donar la comunió als malalts precedits per escolanets que anaven tocant la campana mentre la gent s’agenollava o feia reverència al seu pas; amb soldats que tenyien de verd caqui els carrers com si hi hagués una guerra; amb cares eixutes, cansades i tristes.
Les botigues semblaven fetes en sèrie, amb els seus aparadors de fusta, els petits taulells de marbre o de fusta, també i infinitat de calaixets que semblaven més de joguina que no pas d’un comerç de veritat.
Els meus passos eren lents damunt d’aquell empedrat boterut que em feia sentir totes les plantes dels peus. I jo no sabia ben bé si córrer més perquè no sabia si tenia ganes d’arribar, perquè no sabia si tenia gana, perquè no sabia com fer-ho per treure’m aquella pena de no veure els meus pares en aquell palau de somni.
Han passat quaranta anys i pico. Els meus pares es van separar quan va arribar la democràcia. Ell no volia. Pensava que la meva mare li donaria una segona oportunitat. No va ser així. Ella va estirar la corda. I les seves vides van quedar a les dues puntes sense poder tornar a ajuntar-se mai més. La solitud va planar en la vida de cadascun però de forma diferent. La meva mare, cada vegada més aïllada, asseguda gran part del dia en aquella mateixa cadira, en aquella gran cuina, en aquell racó on hi menjava, cosia, llegia i gairebé mai se n’aixecava encara que l’anessis a visitar. El meu pare va refugiar-se en la família i en els amics.
I jo seguia somiant: A ella la veia contenta amb un “gentelman”, ben vestida, amb cos d’ampolla de menta, per coordinar amb la vestimenta d’ ell: vestit gris platejat, corbata ampla verda i sabates de xarol lluentes. Els seus ulls reien. La seva mirada havia perdut l’opacitat i s’havia fet transparent: Era feliç!
A ell el veia amb aquell ample somriure que ens dedicava als fills, d’una serenitat espectacular. Agafat d’una dona molt senzilla però molt activa, molt extravertida... I les seves bromes el feien riure...
Però era un somni. No hi va haver la segona oportunitat. Per què?
La vida es va anar desfent com un cabdell i quan va arribar a la punta eren massa grans per tot. Van seguir sols fins a la mort.

Comentaris

  • Enhorabona![Ofensiu]

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Segona Oportunitat, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col•lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d’abril de 2013.

    Gràcies per la teva col•laboració,

    Junta de l'ARC

  • Annaïs | 25-05-2012 | Valoració: 10

    M'ha agradat el teu relat, sens dubte i com he comprovat sorgit de la vida viscuda. Frepant, realista, una mirada cap a la vida de les famílies i escola d'abans, i d'ara en més casos dels que sembla.

    Enhorabona!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: