Per què...? Per què!?

Per què...?

Per què vàrem escampar les pedres,
que haviem col·locat expressament,
per no perdre'ns...?

Per què!?

Per què vàrem recòrrer camins,
els quals no mai,
seguirien els nostres passos?

Per què...?

Per què vàrem escoltar,
tan atentament,
aquelles petites paràboles d'amor secretes...?

Per què!?

Per què vàrem somiar tan,
l'un en l'altre,
i vàrem creure tan en tots dos...?

Per què...?

Per què quan passejàvem,
per camins infinits,
no vàrem veure mai el final...?

Per què!?

Per què mai no ens vàrem atrevir,
a pensar en la opció,
de que tot té el seu final...?

Per què...?

...doncs perquè ens estimàrem tan...