Per què no sóc catòlic?

Un relat de: Jere Soler G

Últimament, molta gent m'ha preguntat per què no sóc catòlic; gent que en una altra etapa de la meva vida m'han conegut com a tal. Per aquest motiu he escrit algunes de les raons, no pas totes. Les he escrit a raig, sense ordre, conscient que molts dels punts els podria ampliar molt més. Les he escrit sense intenció de convèncer ningú, ans al contrari, amb el secret desig que algú m'expliqui alguna manera de tornar a ser-ho. No hi ha res com la seguretat d'una fe oficial; però tal vegada el risc, la incertesa, el misteri, el vertigen, el dubte... siguin companys de viatge obligatoris per qualsevol que cerqui la veritat, la justícia, l'amor, la pau, l'esperança. No s'ha escrit cap doctrina religiosa que respecti del tot aquests mots que acabo d'escriure i que per programació natural s'intueixen atributs de Déu. Podria resumir l'article dient simplement que no sóc catòlic perquè no descobreixo justícia ni veritat en algunes afirmacions fonamentals de la doctrina catòlica, però m'estendré una mica més.

Per què no sóc catòlic?
Perquè no crec en el pecat original, ni en la transmissió de la culpa del pecat original de pares a fills (fet que seria ineluctablement injust i impropi de Déu), ni en la necessitat que cap persona mori assassinada i torturada per redimir el món o per aplacar les ires de Déu (necessitat que ens descriuria un Déu monstruós). No crec que a Déu li calgui la tortura ni l'execució de ningú per a ser misericordiós, ni que ho exigeixi, ni que ho desitgi, ni que li agradi.
Perquè per raons antropològiques i filogenètiques no puc acceptar l'existència d'Adan i Eva com a éssers literalment reals, sinó que veig amb claredat que no hi va haver una primera parella Homo sapiens, sinó un grup nombrós que residia a Àfrica i que va aparèixer per evolució. Perquè no crec en l'existència d'un mal espiritual, sinó que entenc el "mal" a l'ésser humà com la pervivència d'uns instints, pulsions o tendències ancestrals que han romàs a la psique humana perquè en algun moment han representat un benefici evolutiu, i que han entrat i entren en contradicció amb la consciència evolucionada empàtica humana.
Perquè no puc atribuir a Déu l'existència d'un infern que no mereixeria ni el pitjor dels éssers. Perquè el pitjor dels pecats humans és infinitament més lleu que la condemna a l'infern, i això aniria contra la justícia a la qual s'apel·la. Perquè orientar la conducta per temor a l'infern no representa cap canvi essencial a la realitat de l'individu humà, ans l'autèntic canvi i l'autèntica conversió esdevenen quan el canvi cap al bé es produeix per convicció i no per terror. El terror no converteix ni educa, ni salva, ni il·lumina, ni recupera ningú. Perquè mirant la natura, com al llibre metafòric que és, observo que res no perdura per sempre, que el mal acaba desapareixent, que cada primavera reneixen les flors, i que el canvi i l'evolució són una constant de l'existència. Perquè la condemna a l'infern d'un sol ésser voldria dir la pervivència eterna del mal, i la derrota eterna del bé. Perquè si algú escull el mal és perquè no veu clarament tota la seva maldat, tot el bé que destrueix i que ignora; i perquè n'hi hauria prou amb aconseguir que aquest ésser hi veiés clar per fer que escollís amb llibertat rebutjar el mal i escollir el bé. Perquè si algú escollís definitivament el mal sense penedir-se'n, plenament conscient del que això implica, ens trobaríem davant d'un problema de disseny, i el dissenyador és Déu. La llibertat només vol escollir el bé, si no ho fa és perquè està equivocada, i si està equivocada no hi veu bé, i si no hi veu bé no hi ha llibertat. Perquè la fe a l'infern aboca a les persones a una crisi existencial que les mou a escollir entre convertir-se en intolerants o viure amargades i atemorides. Perquè la complerta comprensió de l'infern elimina del tot la llibertat i la capacitat d'aprenentatge de qui el comprèn; el terror, el risc i la crisi existencial impedeixen que des del moment d'aquesta comprensió, cap acte no estigui condicionat pel terror, i l'esperit i la consciència de la persona deixen de créixer. Un canvi de conducta mogut pel terror implica que la interioritat humana no ha progressat ni un bri malgrat ho hagi fet la conducta. El terror serveix per pasturar i domar les vaques, no pas les persones. Les persones valen més que un camp de blat que avui és sembra, demà es sega i si no és bo es llença al foc. El valor de les persones no rau en la seva utilitat, ni en els seus actes; la seva dignitat resta intacta siguin quins siguin els seus actes, i la seva capacitat de canvi i de progrés no s'acaba mai (fet que no comprenen ni accepten Sant Pau i Sant Joan). Sóc incapaç de creure'm la idea d'un Déu que contempla com cada dia es condemnen a l'infern etern milers de persones (segons algunes aparicions i alguns sermons), i que es limita a culpar d'aquest fet a la marxa de la societat allunyada de la religiositat i abocada a la recerca de la felicitat. Creure en un Déu així seria tenir un concepte de Déu com d'un ésser irresponsable de l'obra que ell ha creat, fred, mancat d'empatia, insensible al sofriment etern de les consciències que el seu univers genera i que com flocs de neu cauen a les flames i l'odi etern. Seria aquest un Déu que menysprearia els sentiments dels éssers que ha creat, un demiürg. ¿Quin sentit tindria la creació de la Terra i de la humanitat si servís perquè cada dia es condemnessin irremissiblement milers d'éssers (com afirmen algunes aparicions que passa)? ¿Quina mena de Déu seria aquest que posa el destí etern de milers de persones en mans de la feblesa o de l'engany de milers d'altres? Qualsevol humà, quan veu que algú vol suïcidar-se o automutil·lar-se, li impedeix d'exercir la seva llibertat i no li retorna fins que sap que el desesperat té lucidesa; i tot això es fa per evitar-li mals irreparables. ¿És Déu menys bo que un humà? És menys empàtic? És més insensible? Té menys senderi? ¿Es queda tranquil, potser, deixant els humans sota la influència dels diables, com afirmen un munt d'aparicions i com insinua la doctrina oficial? Si jo cregués en un Déu així, em faria l'efecte que l'existència estaria en mans d'un tirà cruel i boig, i no podria comprendre com jo sent obra seva, no sóc tan despietat com ell, i com milers de persones sent obra seva el superen en empatia, caritat, seny, solidaritat, positivitat... Per això no puc creure en un Déu així. I faig servir la intel·ligència, la visió i els raonaments que ell ha permès que existeixin en mi per realitzar aquesta afirmació. No renuncio a la recerca de la veritat, simplement em nego a acceptar afirmacions que comtemplo clarament allunyades de la veritat, reductores de la perfecció que Déu ha de tenir perquè tot rutlli o perquè la lògica i el bé tinguin algun sentit. Malgrat la bonior d'aparicions, i l'aparent evidència d'algunes, escullo el seny i la serenor per a no convertir-me en un crèdul per por, perquè tal resultat estic convençut que no seria del gust del Déu veritable a qui continuo buscant. No puc acceptar la demonització de la recerca natural de la felicitat que tenen totes les criatures, i que les aparicions condemnen i situen com a causa de condemnació eterna. ¿Qui és que ha posat en nosaltres aquest desig natural de ser feliços i lliures? Crec que s'ha d'harmonitzar aquest desig individual amb el respecte a la vida i a la llibertat dels altres. Crec que sovint, a la vida, ens cal un sacrifici personal per aconseguir que els que ens envolten siguin feliços: fills, pare, germans, amics, companys... Cal donar la vida una i moltes vegades. Però fora d'aquestes restriccions naturals, i de seny, em nego a predicar que la recerca de la felicitat i de la llibertat siguin una influència diabòlica o un mitjà de condemnació. Crec que la vida ha estat creada per Déu, mitjançant les lleis naturals de l'evolució; i en conseqüència la bellesa de la vida emana directament de Déu. La llibertat és un do i un regal i ha de ser exercida en la seva mesura justa i adequada. Tot allò que ha generat Déu és bo i natural. Res que vingui de fora del nostre cor no ens pot contaminar. Només els nostres ulls, la nostra ment, la nostra por, la nostra visió distorsionada o afeblida, manipulada o atemorida, ens poden fer mal. La vida ha de ser una lluita constant vers la felicitat global de tots els éssers, vers la pau entre els pobles, vers la justícia social. La manera com l'ésser humà pot estimar Déu, és estimant els éssers humans amb actes i amb fets concrets, amb una lluita sense treva per a destruir les estructures injustes i esclavitzants, i amb un extroversió envers els qui ens envolten perquè mai se sentin sols o oblidats i perquè arribin a la llibertat.
Perquè les úniques evidències aparents de la seguretat de la fe catòlica són algunes aparicions marianes que per altra banda entren en contradicció amb els punts que abans he esmentat i que poden tenir una bonior d'explicacions psicològiques, hipnòtiques, mentals... Una vegada vaig veure un il·lusionista que feia desaparèixer davant dels meus ulls mocadors, cartes, i d'altres objectes d'una manera incomprensible, i no per aquest motiu em vaig fer deixeble seu. Una evidència que elabora el discurs d'un Déu injust i tirà, evidencia la seva pròpia falsedat.
Perquè descobreixo en la contemplació de la natura i l'estudi de la ciència una bellesa i una mística de senzillesa i simplicitat que supera amb escreix el tancament de mires del moralisme catòlic, a cops tan poc caritatiu, tan cec, tan xovinista, tan limitat.
Si algú, de bona fe, creu que pensant tot això puc ser encara catòlic, que m'ho expliqui, perquè de gust l'escoltaré, i si em convenç tornaré de gust a la fe que em va educar i que amb encert em va esperonar a cercar el bé i l'amor per damunt de totes les coses. La meva disposició envers el Déu veritable és l'acceptació del que ell sigui, la rectificació de tots els meus errors, el penediment de totes les meves maldats; ara per ara, però, com a humà t
inc l'obligació de cercar la veritat sense por, fent servir els instruments que el Déu que busco m'ha proporcionat: la lògica, la intel·ligència, el sentit de la justícia, el seny, l'amor, la ciència, l'antropologia, la psicologia, la biologia, la filogenètica, la llibertat, el sentit crític, la obediència a la meva sincera consciència, l'empatia. Tots aquests dons gratuïts, a l'abast de tots els éssers humans, em mouen a no ser crèdul, a no moure'm a ritme del terror, a opinar sense por, amb serenor i tranquil·litat, a no sotmetre'm a cap senyor que se'm pugui morir, a no acceptar cap obediència que no evidenciï el seu compromís amb la veritat contrastada pel mètode científic i avalada per un comportament just en tot moment de la història, a no renunciar a la ciència com a instrument de recerca de la veritat present a la natura, a acceptar la tendència natural i legítima de totes les criatures a una vida cada vegada més feliç per a tots els éssers, a confiar en Déu com a responsable últim de totes les criatures pel fet de ser el seu enginyer, a confiar en Déu com a pare amorós de totes les criatures pel fet d'haver sembrat dins d'elles una espurna del seu amor, del sentit del bé i de la bondat, i de la recerca de la bellesa ètica i estètica. Confio en Déu, com a humà que sóc, i em sé sol i ignorant de tot, però sé també que existeixo, i que algú m'ha portat a l'existència. Miro enllà de l'univers, i el veig buit, clapat d'estels que viatgen vers l'infinit, curull de formes de vida llunyanes i silencioses que segurament es fan les mateixes preguntes que jo em faig, i torno a confiar en aquest Déu que ha escollit el misteri per a mi; i ara la solitud i el flagell del silenci davant les mateixes preguntes que vaig pronunciar en el primer moment en què em vaig sorprendre d'existir. Les respostes que fins ara m'han estat donades no em són vàlides, perquè han esdevingut respostes humanes, plenes de violència, de venjança, d'orgull, de imprecisió, de supèrbia, de por. Desestimades les respostes pel seu allunyament de la veritat, em torno a quedar amb les preguntes, i la meva veu reverbera per l'univers buit i ple alhora. I accepto la incertesa del misteri com allò que ha de ser, perquè qui m'ha posat aquí sabia que arribaria. I manifesto la intenció de continuar buscant, abraçat a la voluntat ferma de fer el bé sense caure en obediències servils a morals relatives pertanyents a religions que no em responen les preguntes. No es pot exigir obediència si no s'ofereix una doctrina mancada de injustícies, contradiccions, i terrors. Amb la voluntat de rectificar qualsevol error que se'm demostri que cometo, amb la intenció de sotmetre'm a qualsevol decisió del Déu veritable quan aquest se'm manifesti com a tal, camino sol per les incerteses de la vida sense més ajut que el d'aquest Déu misteriós que al llarg de tota la meva existència m'ha assistit i que cap religió no ha estat capaç d'atrapar dins la seva doctrina. A ell li demano perdó per tot el meu mal, i li manifesto adhesió incondicional ara i sempre.



Comentaris

  • Felicitats amb un escrit emblemàtic per a mi![Ofensiu]
    deòmises | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    d.

  • El follet de la son | 21-08-2008

    Jo penso que els comentaris de lluisba manquen de qualsevol profunditat i que caminen de puntetes per sobre d'un tema que coneixen molt poc, en realitat, i en el qual són incapaços d'entrar. Ni tan sols se'ls hi pot aplicar aquella màxima de que per atacar l'enemic primer se l'ha de conèixer. Endevino molta influència exterior en ells i molt poca reflexió interior en els mateixos.

  • Lamento profundament el comentari desafortunat d'en luisba[Ofensiu]
    Jere Soler G | 20-08-2008

    No es pot combatre l'integrisme amb integrisme, ni la intolerància de segles amb intolerància. Alguns dels teus comentaris, Lluisba, són inacceptables en una societat de persones civilitzades i respectuoses. Tota la veritat que puguin posseir les teves paraules, queda llençada per terra a causa de la violència, l'apologia a l'assassinat, els prejudicis i l'agressivitat del teu comentari. La violència que hagi pogut exercir l'Església al llarg dels segles no desapareixerà pas amb la violència dels teus mots inaudits, i no desapareixerà pas amb les execucions que defenses i amb la manca de respecte que prediques. El teus comentaris (tu no ho sé) destil·len violència. Tenia algun comentari més, asserenat i lògic, per fer al Faithfull; el deixo estar, perquè la gravetat del que has escrit fa que la meva rèplica cap a ell no sigui important; almenys ni una milèsima d'important com ho és la denúncia que faig dels teus mots del tot inapropiats. Amb el que has escrit, fas un flac favor al laicisme, que jo també defenso. El laicisme no va en contra de la religió catòlica ni de cap altra religió, perquè precisament predica la llibertat de pensament; tan sols s'oposa al fet que els cultes privats tinguin cap mena de poder públic i rebin qualsevol mena de subvenció. Anomenes incivil a una guerra (que certament fou incivil) però fas servir mots tan incivils com la guerra que condemnes, perquè els capellans dels que parles també eren persones; tan persones com eren els assassinats pel franquisme. Ja hi ha prou morts, del color que siguin. Em sembla que no cal que afegeixi res més.

  • El follet de la son | 20-08-2008

    FAITHFUL, a tu et mou la por a perdre una forma de pensar que ha perdurat en els segles. No et negaré que la idea de Déu és d'un enginy molt gran, està molt ben pensada i ha estat defensada amb força. Jo, quan em parlen dels capellanots, penso en els capellans tolerants com tu que van morir a la presó de capellans perquè enlloc de fer professió parlaven de Bob Dylan, tocaven la guitarra i es posaven als carrers més foscos i bruts del món per ajudar a l'ànima moribunda que hi vivia. A aquests no els critico. Jo admiro les persones, no a Déu. Els valors els hem creat nosaltres (els nostres avantpassats remots), perquè són una conseqüència lògica de la nostra pròpia química interior. Jo donaré comptes de les meves accions a les persones que m'han estimat i m'han ajudat a avançar en la vida, no a Déu. No vull fer mal perquè això em fa sentir malament, i no pas per haver de donar comptes a Déu. No s'ha de ser creient per saber què és el bé i és el mal. El cel és el bon record que deixaràs al món quan et moris, desapareguis per sempre més i escampis la teva energia. L'infern és el mal record que deixaràs al món quan et moris, i que desembocarà en un oblit ràpid i sistemàtic de la teva persona. La por a l'infern no és més que la por a ser oblidat amb rapidesa. l'amor al cel no és més que la satisfacció de perdurar en el cor de qui sobreviurà a la teva mort com a exemple. De fet Jesús no està al cel, jesús va deixar un bon record, un exemple que estava en consonància amb les creences de l'època. A la mare de Teresa de Calcuta no li admiro l'amor a Déu, sinó les seves accions humanes així com a altres personatges que no creien en Déu però que eren fantàstiques. Perquè justifiques el bé amb la por a Déu? És contradictori, i més quan això és el mateix que justificar el bé a la por a un mateix, a la desconfiança a un mateix. Faig el bé perquè no em fio de mi mateix, per si de cas. Que recargolat, noi, que recargolat!

  • Mira,Faithfull[Ofensiu]
    lluisba | 19-08-2008

    Si barregem política i religió no és pas per una obsessió personal... sinó gràcies als esforços de l'església, al llarg de 2000 anys, per fer-ho. Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. però els catòlics heu anat a l'era durant 2000 anys, pensant que podia ser eterna la bicoca. Llàstima. Se us ha acabat el crèdit.
    No sé què deia jesucrist, ni m'interessa. Us heu esforçat molt en desmentir-lo, i ara sona patètic dir que: "ui, no, si nosaltres estem a favor dels pobres... tot ha estat un immens error!" Si no fos per això, ara no tindria sentit gairebé res del que diem. Però l'església catòlica ha fet una aposta... i ha estat una aporta perdedora. Perdedora avui. però no pas mentre els ha anat de conya: durant segles, us ha anat bé . Mentre el matrimoni amb el poder va anar bé no hi va haver veus discordants. Ara us lamenteu i voleu fer-nos creure que hi ha diverses formes de creure... Però és tard. Em tronxo de riure llegint textos d'ingenus (o subtils malintencionats) com el bisbe Casaldàliga. En bona hora...!
    La humanitat necessita una bona dosi de laïcisme, perquè les propostes religioses ja sabem on ens han dut.
    Freud i Niestzche us van calar. Ara no trobo que ningú -des de la fe- sigui capaç de desmentir-los. I per si en tens poc, també pots llegir Hegel o Marx.
    Si tot i així segueixes creient en l'església, o en el malintencionat Jesús -cas que mai existís, cosa indemostrable però tant se me'n dóna- ja és que tens un problema.
    Després suposo que han vingut les actualitzacions: democràcia-cristiana, marxisme cristià... Com aquesta tonteria de la teologia de l'alliberament. Alliberem-nos de crist i la resta dels alliberaments vindran sols.
    I no sento cap respecte pels cristians, ho reconec. Ells no han tingut cap respecte per ningú, i han procurat posar tantes traves a la democràcia com han pogut. Qui no ha mostrat respecte no en mereix. I prou.

  • Jo tampoc no sóc catòlica...![Ofensiu]
    maitetxu | 19-08-2008 | Valoració: 9

    I estic d'acord amb algun dels comentaris precedents: hem de donar testimoni de la nostra vida laica. Abans eren els crsitians els qui feien tstimoni. Però ara som els i les laiques.
    Vaig llegir fa poc una cosa del savater respecte de la teologia de l'alliberament: una teologia que ens allibera de tot... menys de la teologia, que és el primer del que ens hem d'alliberar.
    Alliberem-nos d'una vegada.

  • El follet de la son | 19-08-2008

    M'encanta que diguis això, FAITHFUL, perquè demostra allò tan cert que la figura del Déu cristià es sustenta en el dubte, i no en la certesa. Amb el temps, però, els dubtes s'han anat aclarint a mesura que el Déu cristià (el mateix que de tantes altres religions) ha perdut força. res em demostra que aquest altre dubte pugui ser aclarit. A mi em van crear els meus pares i les energies de la naturalesa. No, no sé COM es va crear l'Univers, però segueixo pensant que Déu per mi és el que he comentat abans, i respecte a això, FAITHFUL, no me n'has comentat res.

  • Detallada declaració[Ofensiu]
    T. Cargol | 19-08-2008

    que de per si ja mostra una ment analítica potent.
    Ensabonades a part, cada cop que sento parlar de la religió - un enterrament, un programa de la tele el diumenge,...- i de deu mel miro ben estranyat perquè el concepte no és necessari ni útil.

    Em sembla fantasmagòric.

    Però tu no solament psoes en qüestió el teu catolicisme, sinó qualsevol deu que s'hi assembli i funcioni de manera semblant.

    Quan de petit em van parlar de deu jo volia secretament ser l'afortunat: poders, saber i no morir mai!

    L'eternitat em va costar d'acceptar cada cop que me n'anava molt lluny amb la imaginació constatava que pel fet d'haver-hi arribat allò ja no era etern.

    La figura de deu és una fòrmula humana útil en diverses circumstàncies: incertesa, dolor, mort, esforç,...no podem passar del "no hi ha deu" al "no hi ha deu que foti res pels altres" per exemple.

  • Hola FAITHFUL[Ofensiu]
    El follet de la son | 19-08-2008

    Si vols que et digui la veritat, jo vaig creure en Déu i el vaig sentir, vaig notar la força que desprenia aquesta creença abstracta, sense cara i sense cos, em vaig sentir reconfortat per aquesta presència i li vaig demanar moltes coses. Dormia girat cap a on pensava que estava i em sentia malament si li donava l'esquena.
    Però vaig voler entendre qui era Déu i vaig decidir anar més enllà del que deien els sants i les santes, vaig arriscar-me a perdre aquesta presència per entendre-la. Algú em drià: Déu no s'ha d'entendre, Déu s'ha de sentir i de fet aquesta és una de les premisses de la fe, però també una de les trampes. I insisteixo que vaig descobrir que Déu som nosaltres disfressats en una tercera persona, Déu és allò que voldríem ser, Déu és la força interior. Per això crec que existeix la idea de Déu, és cert, però què parlar amb Déu és autoenganyar-me i prefereixo parlar amb mi mateix perquè m'és molt més constructiu. Els valors no pertanyen a Déu, sinó als éssers humans. El que crec és que el món maduraria si enfrontés aquesta realitat, si comencés a parlar amb si mateix i no amb ideals de perfecció tan subjectius com discutibles. Parlar de Déu és un debat estèril. parlem de nosaltres mateixos que, al cap i a la fi és el Déu veritable. No som fets a imatge de Déu. És Déu que està creat per nosaltres a imatge nostra, a la nostra mesura. No em vulgueu enganyar.

  • Celebro aquest text valent i rotund[Ofensiu]
    lluisba | 19-08-2008 | Valoració: 10

    I des del meu profund ateïsme també hi afegiria:
    -el llibret clar i concís de Bertrand Russell "Per què no sóc cristià?", que trobo genial.
    -"L'anticrist" de Niestzche, que analitza anb una lucidesa bestial la catastròfica moral cristiana i els terribles perjudicis que ha aportat a la humanitat, dels quals encara patim
    -El "Tractat d'ateologia" de Comte-Sponville, que explica perfectament com és necessari superar el cristianisme per poder viure en pau i en un món millor.

    Perquè en definitiva ens hem de preguntar: ¿què ha aportat de bo el cristianisme? El cristianisme és una barrera que ens impedeix entrar en un món de valors ètics democràtics, igualitaris i justos.
    No es tracta ja de comprovar que l'església catòlica és ridícula, retrògrada i perniciosa, sinó de veure que els seus valors (pervertits o no) són contraris a l'ètica del civisme i dels valors humans. La sola idea d'un ésser superior que vigila i reparteix premis i càstigs ja sona prehistòrica i banal, però a més ens impedeix creure de veritat en la justícia humana i avançar vers un món lliure.

    Crec que ens hem d'alliberar del cristianisme d'una vegada, i crec que fas molt bé d'exposar les teves idees clarament, perquè així, a poc a poc, anirem progressant.

    Salut!

  • creure o no creure[Ofensiu]
    fill de les ombres | 19-08-2008

    sense dubte... no hi ha fe

    solament comentar que no podem basar la creença o la idea de Déu en la ciència més superficial, la que llegim a les revistes aptes per a tothom i que per tant tenen una profunditat molt bàsica sobre l'origen de la vida, el cosmos, la perfecció formal de la química i la física de la matèria... i tampoc en els mites literals d'una Bíblia escrita fa milers d'anys.

    la fe en Déu, en les idees, en els valors... són abstractes i en tot cas, personals, opinables i sempre respectables.

    l'Església, els líders, els partits polítics, els filòsofs, ... són persones físiques reals, que parlen i actuen, tenyint amb les seves obres d'un color o un altre les idees i creences que representen.

    deixaré de ser comunista perquè Stalin engegués els processos de Moscou i la revolució russa inventés els gulags?
    deixaré de ser republicà perquè la revolució francesa va tallar el cap a tort i a dret?
    deixaré de ser cristià perquè el papa Borja va tenir una pila de fills, hi ha sacerdots pederastes i la Inquisició va ser utilitzada pel poder per matar impunement enemics polítics?

    ...

    les idees no van lligades a les persones, són lliures, i creure-hi o no, no pot dependre dels pares, els líders, els representants, els fets, els crims, la història...

    creure en Déu és com un cec que creu que hi ha un sol al cel, no el veu, però sí que el sent.

    per mi, aquest hauria de ser l'únic paràmetre per creure, si es sent o no... i en cas que sí, vetllar per fer-lo present d'una forma nítida a través de les obres, i en cas que no, promoure els propis valors amb la mateixa intensitat i coherència.




    PD: feia temps que no parlava de Déu... gràcies

  • QUI ÉS DÉU?[Ofensiu]
    El follet de la son | 17-08-2008

    Hi ha algú que es plantegi qui és Déu enlloc de fer reflexions a partir de disquisicions que no enfrontem el tema central de qui és Déu? Perquè no ens plantegem aquesta pregunta i no les altres? Perquè hauria de pensar en Sant Pau, Sant Agsutí i tota la resta si ells no plantejaven la pregunta de qui és Déu però si que intentàven inflar el cap a la gent analfabeta? I no us dic a vosaltres analfabets, però penso que parlar sense fer la pregunta essencial, no serveix de res. Que algú m'expliqui QUI és Déu, i no el que deien els sants, producte d'una època i res més.

  • Només uns quants apunts...[Ofensiu]
    Rita O'Neal | 16-08-2008


    Després dels comentaris de FAITHFUL i llampec no hauria de tenir res més a dir, oi? Però em sembla que, per la meva formació i la professió que vaig deixar l'any passat, puc afegir algunes anotacions més. Perdona si està tot barrejat. Les meves idees també estan una mica barrejades... jeje.

    A mi mai ningú em pregunta perquè sóc catòlica o no i mai m'he hagut de justificar amb ningú. No podria, de cap manera, fer un comentari tant bonic i ampli com l'ha fet FAITHFUL, ja que em considero catòlica, però també hi ha moments en els quals dubto molt. I el catecisme, precisament, no és el meu fort. Prefereixo basar les meves creences en la Bíblia. La gràcia està en què hi hagi diversitat de punts de vista, no?

    També penso que les creences de cadascú no s'haurien d'haver de justificar de cap manera. I, que consti, que quan em trobo un ateu demano que se'm justifiqui. Perquè els "ateus falsos" abunden i no deixen de ser persones agnòstiques que simplement han agafat el terme "ateu" per comoditat, ja que ignoren el seu significat i la existència del terme "agnòstic". El fet de tenir una religió és un problema:
    - T'has de plantejar moltes coses més enllà del que toquem i veiem, coses que ni tan sols tenen lògica.
    - Has de perdre temps, ja sigui per congregar-te, per llegir o per pensar. Ui! Pensar! Aquest és el principal problema de la gent d'avui en dia! No hi ha temps per a pensar, només per actuar! Però per això ja hi han ONG's.

    Amb quines fes oficials comptes? En el món n'hi ha milions! Potser les que sonen més són les principals religions, que són 5, però aquestes tenen branques i subbranques i, en el món n'hi ha moltíssimes més.

    I, si a més a més, vols seguretat, no hi comptis pas amb les religions! La seguretat l'has de trobar tu mateix. Les religions, i no parlo només de la catòlica, estan plenes de dubtes i de contradiccions.

    "No s'ha escrit cap doctrina religiosa que respecti del tot aquests mots que acabo d'escriure i que per programació natural s'intueixen atributs de Déu. En aquesta frase generalitzes molt! És que, a més, no totes les "doctrines religioses" tenen un Déu. Hi ha religions que no tenen déus, o que en tenen molts. El Déu de la Bíblia, que és, suposo, al que et refereixes més, fa una evolució. En l'Antic Testament es tracta d'un Déu de justícia, llunyà a la humanitat i que castiga el mal. En el Nou Testament, però, sofreix un "canvi radical" convertint-se en un Déu proper que envia el seu mateix fill a la terra per a sofrir com un humà, que està en contra del mal com a mitjà per a solucionar els problemes.

    El tema del pecat i el pecat original, de les execucions i de la mort de Jesús ja l'explica prou bé FAITHFUL. De fet, si fossis musulmà, sabries molt bé que a l'Alcorà també hi surt Jesús, com un profeta més, i Maria, la seva mare.

    En quant a Adan i Eva... em sap molt greu dir-te que no són literalment reals, així com molts passatges que surten a la Bíblia. Per entendre aquest text, així com d'altres textos de la Bíblia, hauries de saber el context en el qual el text ha estat escrit.
    Aquest relat en qüestió havia estat transmès de pares a fills durant molts segles. Però no és fins quan es descobreix l'escriptura, que és escrit. Si ho cerques, hi ha molts relats d'aquella època que son similars als bíblics. Com el Poema de la Creació Babilònic. No em pararé a explicar-te el sentit i el significat d'aquests mites de creació, m'allargaria massa i penso que no és en un comentari on t'ho he d'explicar. Però t'apuntaré una curiositat:

    En la mateixa Bíblia en trobem dos mites de la creació:

    Primer mite de la creació
    - Gn 1-2,4 (Gènesi capítol 1 i del capítol 2, fins al verset 4) - Ens explica un dels mites en el que Déu va creant els diferents elements de la Terra. Si t'hi fixes bé, el 6è dia Déu crea l'home i la dona. Acaba dient: "Així foren els orígens del cel i de la terra quan van ser creats."
    Però en el verset 5 del 2n capítol (Gn 2,5) diu: "Quan el Senyor-Déu va fer la terra i el cel no hi havia cap matoll ni havia nascut l'herba, perquè el Senyor-Déu encara no havia fet ploure, ni existia cap home que pogués conrear els camps."
    En què quedem: havia fet ja l'home i la dona o no?

    Segon mite de la creació

    - Gn 2,5-25: Des del verset 5 fins a la fi del capítol.

    Ep! Que els tres reis d'orient, Melcior, Gaspar i Baltasar tampoc són històrics! No fos cas que també t'ho creguessis, això! De fet, a la bíblia no surt que fossin tres ni que tinguessin aquests noms. I molt menys que fossin reis! I, a més, el relat té un missatge amagat. Però tampoc aquest és el lloc per explicar aquestes coses.

    Pel que fa al cel i l'infern, no és un cel ni un infern com el que t'han intentat vendre a les pel·lícules fantàstiques. És més aviat un estat més aviat metafísic que va més enllà del nostre enteniment. Alguns opinen que aquest estat no és posterior a la mort, sinó que es viu en aquest món mateix.
    Parles de terror i penso que, avui en dia els que ens considerem cristians no hem estat educats en el terror ni en l'infern. Potser és que mai he estat instruïda en cap escola religiosa, però penso que aquesta no és la intenció de cap religió actual.
    Escollir el bé i escollir el mal? Tothom és lliure d'escollir el que vol. A vegades no és ni el bé ni el mal: només és un camí. Com els budistes, que aposten pel "camí del mig". Penso que les solucions no estan en escollir el camí del bé ni el camí del mal, sinó en escollir el camí que vols, i que no facis mal als altres. A vegades, escollint el bé, fas mal als altres. Què fas llavors?

    "Perquè la fe a l'infern aboca a les persones a una crisi existencial que les mou a escollir entre convertir-se en intolerants o viure amargades i atemorides." Presenta-me'n alguna, que jo no en conec cap, de persona, que tingui fe en l'infern!

    "El valor de les persones no rau en la seva utilitat, ni en els seus actes; la seva dignitat resta intacta siguin quins siguin els seus actes, i la seva capacitat de canvi i de progrés no s'acaba mai (fet que no comprenen ni accepten Sant Pau i Sant Joan)."
    Sant Pau no comprèn la capacitat de canvi i de progrés de les persones? Ell mateix va canviar. Abans de creure en Déu era romà i perseguia els cristians. (Ac 22,3-21) i (Ac 26,9-18)

    "Per això no puc creure en un Déu així." Doncs... no hi creguis. Però, un cop, fa molts anys, una persona em va dir: si vols canviar alguna cosa de l'església, posa-t'hi! Però para de queixar-te i criticar, ja que no arreglaràs res des de fora.
    Déu ens ha fet lliures per escollir el que ens interessa.
    I cada cop veig més clar, que el Déu que cadascú presenta als altres és el mateix Déu, potser. Però cadascú el presenta com l'ha viscut o com li han presentat. Alguns, com un revolucionari. Altres, com a autoritari. D'altres, com un company de viatge. I, per moltes afirmacions que facis, i per moltes afirmacions que faci jo, mai, ni tu ni jo, tindrem la veritat absoluta. Només tenim el reflex que fa la nostra situació envers el mateix mirall. Potser les imatges són absolutament contradictòries, però en alguns casos son, fins i tot, complementàries.

    "¿Qui és que ha posat en nosaltres aquest desig natural de ser feliços i lliures? Crec que s'ha d'harmonitzar aquest desig individual amb el respecte a la vida i a la llibertat dels altres." Aquí estem d'acord.

    I, per acabar, et recomano un llibre que potser t'aclarirà algun dubte. A mi em va agradar molt:
    Shafique Keshavjee: "El Rei, el Savi i el Bufó. El Gran Torneig de les religions" Ed. Destino

    No se si t'hauré aclarit gran cosa. Potser el meu objectiu només era deixar-me portar entre les paraules del teu relat.

    Moltes gràcies per haver-me suscitat aquestes reflexions!


  • No siguis catòlic... però segueix creient en Déu[Ofensiu]
    llamp! | 15-08-2008 | Valoració: 10

    I què puc afegir al comentari de la FAITHFUL?

    Pràcticament res. Només vull dir que el teu escrit està ple d'iconcrecions i contradiccions. No entenc la meitat del que dius. És un escrit molt enrevessat i amb moltes trampes. Crida l'atenció pel títol.

    Però a mi no m'importa que no vulguis pertànyer a l'església romana, burgesa, catòlica i apostòlica. A mi m'importa que dius que segueixes creient en Déu. Potser no el model de Déu que t'ofereix l'església. Però creus que hi ha quelcom més enllà... una explicació anomenada Déu.

    Aquest escrit i el comentari de FAITHFUL mereixerien un debat constant. I molts més escrits i comentaris. Insisteixo en que el teu escrit em porta a un garbuix mental de dimensions caucàssiques.

    T'explicaré molt breument, molt resumit, el meu concepte d'Església i de Déu:

    1 - Sóc creient, crec en Déu. Em considero cristià, seguidor de Jesucrist.

    2 - Els catòlics, romans, burgesos i apostòlics estàn molt lluny de mi, pq tot això pertany a la cúria Vaticana i als Bisbes i Arquebisbes. En general, pertany a la punta de la piràmide cristiana, no a la gran majoria de la gent del carrer.

    4 - No tinc estudiat el laicisme. Potser pq és una opció de lliure elecció i no està clar el seu futur ni la seva implantació arreu del món.

    5 - No sóc comunista, ni xinès.

    6 - No sóc musulmà, ni budista, ni confucionista, ni aborígen, ni animista, ni pertanyo a cap religió, ni secta, ni testimonis de Jehovà, ni església evangelista, ni Mormons, ni Baptista, ni a cap agrupació, tendència o moviment relacionat amb cap més religió que la cristiana.

    7 - L'infern i el cel el deixo pels estudiosos del tema. No m'hi ficaré. Adam i Eva era un conte per explicar l'orígen de l'home, no té cap més importància, només és un conte bonic. Les aparicions, te les explica la FAITHFUL.

    8 - Calen més explicacions del pq un és cristià? Un cristià de carrer, del poble, podria ser veí teu, o un parent o vés tu a saber quants n'hi ha que pensen com jo. Deixem els catolicismes, vaticanicismes, aburgesaments, apostolicismes pels entesos, pels capellans, bisbes, papes i demés. Jo de tu, centraria la meva fe en ser un simple cristià que creu en quelcom més enllà i que Jesucrist és un model a seguir. Deixa't estar de menjades de tarro que només ens duen a marejar més la perdiu i inflar-nos el cap de raonaments estèrils, d'una complexitat tanta que enlloc de desxifrar enigmes el que fem és enredar més la troca.

    El 10 que et donc és només pel títol, pq crida l'atenció i anima a parlar del tema obertament. Et felicito pel teu esforç i voler parlar del tema argumentant, cosa que fa poca gent. Però quan argumentem, hem de veure tb com ho fem, com estructurem el nostre pensament i com l'implementem.

    Una salutació del llampec ;-)

  • Rectifico, però mecagum Déu igualment.[Ofensiu]
    El follet de la son | 15-08-2008

    Rectifico, he comès un error infantil. Déu si que existeix, però com a idea producte de la ignorància, com a autoengany per cercar un suport abstracte. Déu no està per sobre nostre, Déu no ens ha creat, Déu és el bé i és el mal. Déu són les connexions nervioses del nostre cervell i mor en nosaltres, perquè nosaltres som Déu. Una altra cosa és la paraula mateixa que ens pot crear animadversió. A mi la paraula Déu no em fa nosa, però un cop descobert qui és Déu prefereixo fer servir el meu nom, el meu jo conscient que, al cap i a la fi és l'únic que m'acompanyarà fins al final. No em penso autoenganyar amb Déu.

  • Mecagum Déu![Ofensiu]
    El follet de la son | 15-08-2008

    No tinc temps per cercar si tens raó o no. Però després d'una primera lectura, em sembla que les teves idees, tan correctament escrites, estan plenes de lògica universal i no hi ha res a dir.
    Ara bé, és ben clar que Déu no existeix, perquè tu i jo sabem que no és més que el jo en tercera persona, un autoengany psicològic que permet encomanar les nostres inseguretats a allò que voldríem ser. Aquest allò que voldríem ser és Déu i Déu no deixa de ser res més que nosaltres. Li podríem anomenar l'altre jo, ELL, autoestima, etc. Però la única realitat és aquesta, i més quan la ciència ha demostrat, al cap i a la fi, que la religió no és res més que un conjunt de mites i llegendes per explicar a la vora del foc. Déu és una idea interessant que ha ajudat a caminar a molta gent que havia caigut en el pou de la inseguretat, és cert. En aquest sentit, Déu podria ser allò que en diuen una mentida pietosa i valgui la redundància.
    Jo sóc catòlic, batejat, havent fet la comunió i confirmat. Ara mateix, però sóc conscient de l'engany al que he estat sotmès tot i ser, els meus progenitors, uns creients convençuts als que ho dec pràcticament tot. Déu no existeix, però sobre ell s'han explicat hisòries molt boniques. Que no són boniques, les llegendes, potser, que encara estiguem donent voltes sobre una idea moral sense vigència?

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de Jere Soler G

Jere Soler G

188 Relats

825 Comentaris

261841 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Aquests últims anys m'he allunyat una mica d'aquest web en el qual he passat moments fascinants. Hi vaig arribar al 2005. Potser sigui el moment de tornar-m'hi a acostar, tot i que ara no escric tant, faig més cinema que altra cosa; i estic una mica més diversificat, i una mica espatllat, només una mica.

Tinc un canal de YouTube de cançons:

... CANÇONS

També tinc un blog que està a punt de fer setze anys:

...:-))) : NUESA LITERÀRIA