PER QUÈ L’ANTICATALANISME VEN A VALÈNCIA?

Pel que fa al País Valencià jo tinc una visió diferent de la que tenen la majoria dels catalanistes principatins i valencians. Els catalanistes d’aquí i d’allà creuen que la culpa d’aquest anticatalanisme és deu a una entesa entre l’oligarquia madrilenya i l’oligarquia valenciana i que ells no en tenen cap responsabilitat de que les coses hagin anat com han anat. Per a mi l’entesa entre les oligarquies madrilenya i valenciana és evident però també és evident que els catalanistes hem fet les coses molt malament. I justament la nostra principal esperança és que amb el temps l’oligarquia valenciana representada pel PP s’ha demostrat que també ha fet les coses fatal i això ens dóna una altra oportunitat. Si el PP hagués governat de forma correcta el catalanisme ja seria mort i enterrat a València.

Pel que fa als catalanistes valencians o valencianistes jo crec que cauen en dos grans errors. El primer és ser d’una esquerra massa radical i el segon ser massa intel.lectuals. Per a que el valencianisme sigui un partit a valencià cal que vagi des de la democràcia – cristiana fins a la social – democràcia, es a dir, cal que representi a les classes mitjanes. El ser massa intel.lectual els allunya de les tradicions valencianes a les que miren amb menyspreu. La conseqüència d’això és que el poble els mira amb menyspreu amb ells i creu que aquesta gent vol canviar les tradicions valencianes per imposar les del Principat. D’aquest immens error dels valencianistes els del PP i els blaveros en general han fet la seva principal força. Barcelona no només ha continuat sent una ciutat amb la que es competeix comercialment, sinó que ha esdevingut una ciutat que vol conquerir València per a desvalencialitzar-la.

Davant d’aquestes estratègies de l’oligarquia madrilenyo-valenciana i de l’esquerra valencialista, quina ha estat la resposta des del Principat? Doncs una resposta entre imperial, paternal, distant i contradictòria. Imperial perquè els barcelonins ens hem apropiat de la catalanitat. Només cal veure com parlen els locutors de les principals cadenes del país. I aquesta capitalitat barcelonina, que al Principat està clara, respecte de València, que és una gran ciutat, no ho està gens. València és una gran ciutat ibèrica i sovint ha estat més important que Barcelona i no accepta un paper secundari. Paternal –que és el mateix que imperial, però de bon rotllo – perquè s’ha tractat als valencians de valencianets i se’ls ha donat almoines per tal d’ajudar-los a mantenir una certa catalanitat. Distant perquè encara és l’hora que s’hagi de fer una política de país que abarqui el que jo en dic Catalunya i d’altres en diuen els Països Catalans. Això voldria dir presència dels partits catalans a tot el territori i de dirigents de fora del Principat com a dirigents destacats de tots els partits (curiosament l’únic dirigent important que compleix en part aquest requisit és en Duran i Lleida, que és de la Franja, però que no representa la Franja sinó que representa Barcelona ).

Aquest és el marc, aquestes són les estratègies dels uns i dels altres. Però ara ha arribat el moment del canvi perquè durant els anys i panys que el PP ha governat el País Valencià només ha fet que desgràcies. Sembla, doncs, que tindrem una altra oportunitat per a reconstruir el valencianisme. Però jo tinc la sensació que nosaltres – els valencianistes del Principat i els catalanistes valencians – encara no tenim una estratègia i molt menys una estratègia intel.ligent. Ells – l’oligarquia madrilenyo – valenciana – sí que la tenen i és molt simple: l’anticatalanisme com a resposta a tot. És el que acaba de fer el president Fabra i el que continuarant fent els oligarques valencians per tal d’evitar la pèrdua del poder polític. Què farem nosaltres per tal de contrarestar aquest missatge anticatalà? No ho sé, però en tot cas, si volem tenir alguna esperança d’èxit el nostre primer pas hauria de ser respectar molt València. No tal com l’imaginem o com voldríem que fos, sinó tal com és. I això vol dir acceptar tots els seus fets diferencials – el valencià, les falles, el València FC – no només com a propis de València, sinó com a propis de l’identitat de la catalanitat, es a dir, de la nació.