Per què, Isaac?

Recordo vagament al meu germanastre, de manera confosa, i recordo la supèrbia sense límits que el caracteritzava.

Fill del meu pare, el comte de Ridish, heretà la seva arrogància, però Isaac II, que així es deia, superava amb escreix la seva crueltat. “De petits, tots els germans es barallen” em deia la comtessa en un intent de consol vers a les ferides propinades per les pedres que em llançava quan jugàvem.
La seva falta d’estima no acabava amb mi, el seu menyspreu s’estenia a tot ésser viu que habités el castell: els gossos de caça, els cavalls, el servei, la família, fins i tot, la seva pròpia mare. Tothom, a exempció del nostre pare. La necessitat d’assolir el reconeixement de fill predilecte, el feia maquinar estratègies per aconseguir posar al pare contra meu. El meu càstig era el seu premi.

Si la memòria no em traeix, un dia, passat uns anys, el meu pare em va fuetejar a l’estable, de tornada de la meva passejada a cavall pels jardins de la propietat, sense més explicació. No era la primera vegada que patia una situació com aquesta, per això ja intuïa qui era el causant i vaig anar apressa a buscar-lo.
- Per què, Isaac? Per què ets així amb tothom qui et rodeja? Què t’han fet? Què t’he fet jo per que m’odiïs tant? Som família, tenim la sort de tenir el mateix pare...
- Sort? És una maledicció tenir-te com a germanastre! Està a prop teu em revolta la sang. Prego tot els dies per que acabis enterrat al costat de la teva mare. Jo sóc el fill perfecte, l’orgull del meu pare. Tu només ets un error i m’he encarregat que se n’adoni.

Temps després, la seva mare va morir d’una grip, però ell no va perdre el seu valuós temps en cuidar-la, ni acomiadar-se’n, però sí en desfogar-se contra meu. Ara, he oblidat el dolor perquè estic amb la dona que sempre em va estimar. No estic afligit, de fet, no sento res. Només la compassió pel meu germanastre que ha d’aguantar insults i cops del meu pare en les seves constants baralles d’ostentació de superioritat.