Per què he esperat tant temps?

-Pol, vols jugar amb mi?
-Sí. A què vols jugar? Anem al parc, Helena?
La vida era ben fàcil al seu costat, tot es reduïa a un "Doncs ara m'enfado i no jugo" o un altre "et faig un petó si no t'enfades" i tot es solucionava d'una forma ràpida i fàcil.
Cada tarda anava a casa l' Helena a jugar, però cap a les set de la tarda tot s'aturava perquè a la televisió feien pel·lícules, i l 'Helena s'aposentava davant la pantalla i no s'aixecava d'allà ni per anar a buscar galetes de xocolata.
Jo, en canvi, si que m'aixecava, i per culpa d'això, en la meva infantesa em vaig tornar una mica més rodonet del corrent. Això a l' Helena no l'afectava gaire, per ella jo era el Pol de sempre. El Pol que cada dia entrava a casa seva amb un somriure i unes ganes terribles de jugar amb ella.
Quan arribava a casa seva sempre em trobava amb la seva mare que em deia:
- On va avui el meu reietó de les galtones de xocolata? Ella és a dalt.

Els anys van anar passant, jo ho vaig passar molt malament perquè em vaig adonar de que l' Helena sabia convertit en tot per mi, i que, me'n havia enamorat com un imbècil.
Pensareu: On hi veus el problema? Doncs ben fàcil. La televisió, la caixa atontada, com diu la meva àvia. Gràcies a totes aquelles tardes davant aquell aparell, l' Helena, sabia adonat que la seva professió seria la d'actriu o de directora de cine. I un dia d'estiu em va dir que se'n anava a un institut especial per estudiar per la seva professió.

I jo, sense l' Helena i sense amics. Perquè ningú volia seure al costat d'un "gordet pansit d'enyorança".
Mica en mica ho vaig anar superant i els quilos de més van anar desapareixent, però el sofriment per ella no baixava de grau. I és que tot em feia recordar-la.
Quan estava a punt de deixar de pensar en ella un parell d'horetes al dia, em trucava i em deia que vindria al poble. I llavors tornem-hi que no ha estat res.

Una de les últimes vegades que la vaig veure, vam estar parlant dels meus quilos de més.
-Ja no ets el mateix de sempre, Pol. La panxeta t'ha desaparegut del tot. Segur que ara tens moltes noies que et van al darrere...
-No et pensis... No gaires.

Mentida. Des de que m'havia aprimat moltes noies de la meva classe, i fins i tot, algun noi, m'havien demanat per sortir. Però com podia sortir amb una d'elles si no les estimava ni una desena part del que estimava jo a l' Helena.
-Així no et casaràs mai! - deia la meva mare.

Els anys van anar passant, i l'Helena ja no trucava tant, i jo, mica en mica em vaig anar refent d'aquella malaltia crònica que m'havia encomanat, era la malaltia del mal d'amor, que m'havia posseït tota la vida.

Un dia cap als volts de les nou del vespre, ella em va trucar al meu pis d'estudiants de la UNI, amb qui jo compartia pis amb un noi poc corrent, per no dir: un gandul, lleig i fastigós de mala gana.

-Hola Pol, recordes la meva veu?
-Ets l' Helena. Mai podria oblidar-la.- Merda! Amb només una paraula tornava a estar malalt.
-Et trucava perquè volia que vinguessis a l'estrena de la meva primera pel·lícula, i de pas, et presento el Xavi.

Aquelles últimes paraules em van deixar glaçat. Qui era aquell tal Xavi? Segur que seria lleig, inútil i bastant aturat. O no? Fos com fos, segur que li cauria malament. Qui era aquell ésser que m'havia pres de les mans a la bella Helena?
-Sí, sí. Vindré.

Vam quedar amb l'hora i ja em veus a mi, anant cap al pis de l' Helena i del Xavi Decaplop. Com li havia explicat ella.

Quan vaig arribar al pis, desprès de tornar-me a repassar si portava tots els cabells al seu lloc, vaig trucar al timbre i en veure l' Helena casi m'agafa un atac de miocardi. Estava preciosa, molt més que la última vegada. Duia un vestit vermell que ensenyava unes cames llarguíssimes d'un color ideal.
-Passa Pol, no et quedis aquí aturat. Et presento el Senyoret Lop Lavidecap. Lop és el seu nom i Lavidecap és el seu cognom.
-No es deia Xavi?
-Xavi? No! Ho deus haver confós amb Lavi de Lavidecap.- va deixar anar una rialla.

Jo em vaig quedar amb cara de gilipolles perdut davant un gos amb un nom tant i tant cutre.
I es que, resulta que no existia cap noi que compartís llençols amb la meva Helena, sinó que era un gos. Però un gos preciós.
- Anem Pol?
- Em...Uah... Sí, sí.

Aquella nit va ser la més màgica de totes. La pel·lícula em va agradar tant o més que la directora.

I podria acabar dient-vos que al final el Senyoret Lop va, també, ser el meu gos.

Recordo molt bé el que ens vam dir abans de besar-nos.
-Pol, no te'n has adonat?
-De què, Helena?
-El gos és diu igual que tu, perquè així no hi ha dia que no pensi en tu.

Al cap d'una estona em vaig adonar, per fi, de que tenia raó. Havia posat, al seu gos, un nom molt cutre, tant cutre com el meu propi nom.

Pol Capdevila o altrement dit: Lop Lavidecap.