Per què crec en Déu?

Per què crec en Déu?

Potser primer caldria que definís que vull dir quan parlo de "creure".
Per a mi "creure" no és "saber". "Creure" és, d'una part, "esperar"; i, d'una altra, "sospitar". Jo no sé si Déu existeix. Ningú no ho sap. Qui diu que ho sap o enganya o s'enganya. No hi ha prou evidències per a afirmar amb seguretat que Déu existeix. Per això dic que "crec" que Déu existeix, i no pas que "sé" que Déu existeix. Els sentiments no són cap prova de l'existència de Déu; i bo i que hi ha filòsofs que han intentat fer demostracions lògiques de la seva existència, a tot estirar han arribat a demostrar la necessitat d'una causa, però la demostració de què o de com ha de ser aquesta causa no l'han aconseguida.
Tampoc ningú no ha demostrat mai que Déu no existeix. La no existència de Déu potser encara és més difícil de demostrar que la seva existència, perquè com a mínim sabem que existim nosaltres, i això, vulguis o no, ja és alguna cosa. Hi ha molts arguments psicològics, socials, antropològics... elaborats per persones que han intentat explicar la manera com suposadament l'ésser humà s'ha inventat la idea de Déu; però això no demostra la seva inexistència, totes aquestes explicacions no arriben a ser res més que hipòtesis; hipòtesis possibles, però només hipòtesis.
Com a creient, accepto la possibilitat que Déu no existeixi. Aquesta afirmació pot ser que sorprengui a algú, però si no acceptés aquesta possibilitat, no seria algú que creu en Déu, seria algú que afirma saber segur que Déu existeix, i ja he comentat abans que ningú no ho sap segur. Qui diu que ho sap segur o enganya, o s'enganya. Per això puc repetir: com a creient, accepto la possibilitat que Déu no existeixi. I afegeixo, però, que: com a creient, crec més probable que Déu existeixi; per això declaro que sóc creient. I afegeixo que de la mateixa manera que ningú no pot saber amb seguretat que Déu existeix, ningú no pot tampoc saber amb seguretat que no existeix. Una afirmació que assegurés la no existència de Déu seria una afirmació no científica, és a dir una afirmació que no sortiria de l'aplicació del mètode científic; almenys, fins ara no s'ha demostrat ni mitjançant experiments, ni per la observació de fenòmens o de la natura, ni per deducció lògica o matemàtica la seva no existència.
Confondre "creure" amb "saber", tant per l'"existència" com per la "no existència" de Déu, condueix a l'integrisme. La no seguretat de les principals incògnites que envolten la realitat humana, ens ha de conduir, com a mínim, a la tolerància envers les persones que no tenen les mateixes opinions que nosaltres respecte a la resposta a aquestes incògnites.
Amb tot el que he explicat fins ara, penso que he aconseguit deixar clar què entenc per "creure". Ara intentaré entrar més en la qüestió de per què penso que el més probable és que Déu existeixi.

La meva fe parteix de la sorpresa del "fet de ser". No és el camí seguit fins arribar a existir el que em sorprèn; entenc, fins allà on es pot al 2008, l'origen i l'evolució de la vida i de l'univers. El que em sorprèn no és com he arribat fins aquí, sinó el fet que les "coses existeixin", que "hi hagi coses". Em sorprèn "l'existència de les coses". Se m'apareix el "no ser", el fet "que no hi hagués res", com a fet lògic i normal de "tot". I el fet que "hi hagi existències" em descol·loca. "Tot" hauria de ser "res". "Res" hauria de ser "tot".
No puc explicar gaire més el que vull dir. Si algú ha experimentat aquesta sorpresa (la sorpresa del fet que hi hagi coses) em comprendrà; si algú no l'ha experimentada, per molt que m'escarrassi, no em comprendrà. Aleshores, davant, d'aquesta extravagància (que hi hagi coses), Déu se'm presenta com la explicació més clara. No és una prova, però ja he dit que el que jo faig és "creure", no pas "saber" ni afirmar amb seguretat. Així com les sensacions i els sentiments no poden justificar les afirmacions científiques, sí que poden justificar la fe, entesa (la fe) com jo he dit.
"Déu", per tant, seria allò que fa que la meva sorpresa desaparegui, que la sensació d'extravagància, s'esvaeixi, que el desconcert del fet de veure que hi ha "coses" se'm converteixi en lògica, en raó. Déu seria per tant allò que explica el ser: "el que és" que en hebreu es pronuncia: "Yaveh".

És una raó escadussera, per a creure, però per a mi és vàlida. No n'he trobat cap d'altra que em convenci més que aquesta. Les explicacions de l'origen de l'univers no donen resposta a la sorpresa de la que parlo. No em sorprèn l'evolució de la matèria o de l'energia; em sorprèn que la matèria i l'energia "siguin" o dit d'una altra manera: "existeixin" en qualsevol fase de la seva evolució. La història de la seva evolució, que trobo apassionant, no m'explica el fet que "siguin".
Hi ha més raons que podria esboçar.
L'efecte mai no pot ser "superior en ordre" a la causa. "Superior en ordre" potser podria traduir-se per "menys entròpic". La matèria és menys entròpica que l'energia; és, de fet, una concentració, una ordenació de l'energia. A la natura tot tendeix de manera espontània cap un major desordre, encara que hi hagi estadis intermitjos d'evolució cap un ordre superior o entropia menor (parcial), la fusió de l'hidrogen que produeix heli a l'interior dels estels, per exemple, seria (mirant només l'heli i l'hidrogen i menyspreants els intercanvis d'energia) un increment d'ordre. Però a la llarga, l'estel petarà i tornarà el desordre. Tot i així l'heli format per fusió de l'hidrogen, i el carboni formats per fusió de l'heli, continuaran. I no és previsible que s'hagin de destruir per una futura fisió de manera espontània. El conjunt de lleis naturals afavoreix aquest increment d'ordre parcial (d'hidrògen a heli); la qual cosa fa intuir (que no saber) que aquest ordre existeix en el sistema d'aquestes lleis naturals físiques, que permet (el sistema), d'una manera espontània, aquest increment d'ordre parcial. L'efecte final (a la llarga) sempre és més desordenat que la causa que el produeix, i si no ho és (com en el cas de l'heli respecte l'hidrogen), és perquè al costat de la causa ( aparentment més desordenada) hi ha alguna altra causa que colabora en l'efecte (en aquest cas les lleis físiques de l'univers) que sí que està més ordenada, o bé una taxa energètica suficient per compensar.
Pensant en això, mirò la consciència de l'ésser humà i la veig molt més ordenada, molt menys entròpica, que la inconsciència dels estels de la qual procedeix (és una intuició, no pas una afirmació). Necessàriament la consciència humana, crec jo, ha de procedir d'una realitat més ordenada que ella mateixa, menys entròpica que ella mateixa, i en conseqüencia més conscient. Crec que qualsevol realitat més ordenada que la consciència, no pot ser inconscient (és una creença no és cap llei lògica); perquè entre la consciència i la inconsciència, hi observo un salt qualitatiu insuperable amb compensacions quantitatives energètiques. La consciència sempre serà superior en ordre i complexitat a la inconsciència. Per aquesta raó, a l'univers que coneixem, la consciència mai no podrà procedir de la inconsciència d'una manera espontània. Per això crec (i només crec, que saber no ho sé), que tirant enrere en el temps, fins allà on es pugui, i abans del temps (si es pot parlar d'un abans del temps), hi ha una consciència originària superior a les consciències que brollen a milers de racons de l'univers; i aquesta consciència originària és superior a totes les consciències que sorgeixen de la matèria i de les lleis físiques que governen les interaccions entre les partícules d'aquesta matèria. Per tant, jo a aquesta consciència originària l'anomeno Déu. Aquest Déu que jo considero, seria per tant conscient (o més que conscient), i conscient seria un sinònim de "personal".
Es podria fer el mateix raonament substituint "consciència" per "amor". L'"amor" és superior en ordre i complexitat al "no amor", i seguint el mateix procés deductiu arribaríem a definir un Déu amoròs, amb un amor superior a qualsevol dels amors que brollen a tots els racons de l'univers. Seguint aquest joc, arribo a un Déu que per tant té com atributs totes les característiques humanes d'ordre superior que podem imaginar (consciència, amor, perdó, paciència, acceptació, força, poder, veritat, etc.) i d'altres que no podem imaginar perquè mai no hem vist, potser perquè l'ésser humà no les posseeix. Allò que puc comprendre de Déu és només allò que tinc en comú amb ell en dosis infinitament més petites; per això en certa manera, la meva comprensió de Déu és una reducció antropomòrfica. Déu només pot ser pensat per mi a imatge i semblança meva en tot allò que és superior en ordre (altrament dit: positiu). Jo només puc comprendre a Déu observant i contemplant l'ésser humà (l'ésser humà que més conec, o el que conec més sincerament, que sóc jo), i extraient tot allò de bo que té aquest ésser humà.
Per què només el bo, i no el dolent? Perquè el dolent és més entròpic, menys ordenat que la causa que el produeix. No cal un déu per explicar el desordre. No cal un Déu per explicar el mal. El mal és el procés natural de l'entropia en una consciència quan aquesta consciència no pot superar l'ordre implícit de l'empatia (entenc tant la consciència com l'empatia com a fenòmens generats per l'activitat cerebral). El desordre és espontani. El desordre destructor de l'empatia és la conseqüència lògica de l'absència de Déu. Per això l'univers lògic, sense contemplar Déu, seria el desordre complert, que és el no res. El mal no és res en sí mateix; el mal és l'efecte que es produeix per absència de ser, per absència d'ordre, per absència de bé. Per això el mal no té futur en el ser, és una realitat inestable, transitòria, que té com a finalitat ser ordenat per part de la consciència (convertit en bé), esvair-se per la conversió en bé, o deixar de ser, deixar d'existir. Un mal que tingués un ésser etern esdevindria una contradicció existencial similar al fet que u més u fos
sin dos en el nostre univers.
¿Podria existir un univers on u i u fossin tres? ¿O dit d'una altra manera, podria existir algun univers on alguna de les lleis de la lògica no funcionessin igual que en el nostre univers? Si existís, no seria el nostre univers. Si existís, seria un univers que conduiria al col·lapse, i que no podria arribar a produir la vida de cap ésser que es pogués fer les preguntes que jo m'estic fent en aquest article. Potser aquest univers "no lògic", i d'altres, existeixen, amb lleis de la lògica diferents a les del nostre univers; però aquests altres universos "no lògics" no generen ordre, ni vida, ni consciència.

Per exemple, en un univers on "u més u fossin tres", davant de qualsevol agrupació de dues partícules en sortirien tres, i immediatament de tres passarien a sis (cada grup de dos en generaria una més) i així successivament fins a l'infinit de manera que les partícules es multiplicarien sense ordre, i probablement no generarien vida (si no és que el conjunt de lleis universals que governessin aquestes partícules, en aquest univers diferent, fossin de tal manera que ho permetessin, que compensessin per un altre cantó. No descarto que hi hagi universos amb lògiques diferents, però l'harmonia de totes les lleis d'aquest univers haurien de produir uns efectes similars als del nostre, si és que en aquests universos la vida i la consciència s'arriben a produir.)
Si vull veure Déu, per tant, haig de mirar l'ésser humà, el "fill de l'ésser humà".

Més raons fonamentades en la "sensació":
Els meus fills i la seva existència. La seva felicitat, el seu somriure, la seva llibertat, el seu amor, la seva tendresa. El fet que tots som fills. La paternitat. La cervesa i les patates braves. El mar. L'escuma. El sol. La nuesa. La llibertat de la nuesa. Els penya-segats. La Terra. Les tortugues de mar. Els cetacis. La Coca Cola. Les patates fregides. El mig pollastre a l'ast amb patates als migdies de l'estiu. La neu. Les muntanyes. Els abets. Els pins. Els roures. Les alzines. Els camps immensos dels pobles perduts de Salamanca. Fuerteventura. Lanzarote. Els volcans. Les balenes. El firmament nocturn estelat. Els planetes. Els satel·lits de Júpiter. Les persones. Els goril·les. Els ximpanzés. Els fòssils. L'Homo antecessor. La teoria de la relativitat. La quàntica. El sexe. Les matemàtiques. La poesia. La imaginació. La literatura. Les abraçades. Els petons. L'art. La música. La diversitat racial, cultural, ideològica, religiosa, política. Les utopies. L'esperança. Les idees sempre superiors a la pràctica envers les quals caminem. El pensament. La consciència. La reconciliació. L'oblit i el perdó. La son. El son, Els somnis. Els despertars. Els diumenges al matí. Els diumenges a la tarda. Els infants. La bondat omnipresent a tots els infants quan vénen de fàbrica. Els amics. La pregària. La contemplació. El cos humà. Les partícules subatòmiques i la lògica que les governa. El fet que el gel pesi menys que l'aigua... I podria continuar.

Hi ha més raons, per les quals crec, però ja són més intuitives, intrahistòriques, personals, íntimes, estadístiques... vàlides potser només per a mi perquè estan molt lligades a fets biogràfics, a casualitats massa seguides, massa fortuites; atzars i "caramboles" que no demostren res, però que fan "sospitar". No les explico perquè són molt personals i a causa d'aquest caire personal només em serveixen a mi com a indici de l'existència d'algú més enllà de la matèria que està atent i que escolta. Potser les raons menys personals són les dues primeres que he explicat.
Tot i així no són cap demostració, ni per a mi, ni per a ningú. Ningú no sap si Déu existeix. Ningú no pot assegurar la seva existència amb veracitat. Ningú no pot negar la seva existència amb veracitat. No pretenc, amb aquesta explicació, convèncer a ningú de res; tan sols exposo sincerament alguns dels indicis que em fan sospitar, intuir, creure (que no saber), que Déu existeix.

I només em resta afegir que creure o no creure en Déu no és essencial, no afegeix ni resta un bri a la nostra dignitat ni al nostre futur. No és correcte de convertir la fe o la no fe en Déu en un estendard de confrontació. És bo pensar, opinar, rectificar, avançar... però només per l'amor que ens mou a esbrinar els misteris de la natura i de l'existència. De cap manera no ha de ser el nostre objectiu convèncer els altres, com si nosaltres fóssim els únics posseïdors de la veritat. Opinar, pensar, debatre, no és una competició a veure qui té més raó. L'important és fer servir les nostres capacitats per comunicar-nos i per caminar cada vegada amb més encert cap a la resolució de tots els misteris.

I si no enteneu res del que he escrit, o si ho enteneu a l'inrevés, no us amoineu gens; llegiu alguns dels meus relats i no us escalfeu el cap amb filosofades, perquè com ja us he dit, no us vull pas convèncer de res.