Per què crec en Déu?

Un relat de: Jeremias Soler

Per què crec en Déu?

Potser primer caldria que definís que vull dir quan parlo de "creure".
Per a mi "creure" no és "saber". "Creure" és, d'una part, "esperar"; i, d'una altra, "sospitar". Jo no sé si Déu existeix. Ningú no ho sap. Qui diu que ho sap o enganya o s'enganya. No hi ha prou evidències per a afirmar amb seguretat que Déu existeix. Per això dic que "crec" que Déu existeix, i no pas que "sé" que Déu existeix. Els sentiments no són cap prova de l'existència de Déu; i bo i que hi ha filòsofs que han intentat fer demostracions lògiques de la seva existència, a tot estirar han arribat a demostrar la necessitat d'una causa, però la demostració de què o de com ha de ser aquesta causa no l'han aconseguida.
Tampoc ningú no ha demostrat mai que Déu no existeix. La no existència de Déu potser encara és més difícil de demostrar que la seva existència, perquè com a mínim sabem que existim nosaltres, i això, vulguis o no, ja és alguna cosa. Hi ha molts arguments psicològics, socials, antropològics... elaborats per persones que han intentat explicar la manera com suposadament l'ésser humà s'ha inventat la idea de Déu; però això no demostra la seva inexistència, totes aquestes explicacions no arriben a ser res més que hipòtesis; hipòtesis possibles, però només hipòtesis.
Com a creient, accepto la possibilitat que Déu no existeixi. Aquesta afirmació pot ser que sorprengui a algú, però si no acceptés aquesta possibilitat, no seria algú que creu en Déu, seria algú que afirma saber segur que Déu existeix, i ja he comentat abans que ningú no ho sap segur. Qui diu que ho sap segur o enganya, o s'enganya. Per això puc repetir: com a creient, accepto la possibilitat que Déu no existeixi. I afegeixo, però, que: com a creient, crec més probable que Déu existeixi; per això declaro que sóc creient. I afegeixo que de la mateixa manera que ningú no pot saber amb seguretat que Déu existeix, ningú no pot tampoc saber amb seguretat que no existeix. Una afirmació que assegurés la no existència de Déu seria una afirmació no científica, és a dir una afirmació que no sortiria de l'aplicació del mètode científic; almenys, fins ara no s'ha demostrat ni mitjançant experiments, ni per la observació de fenòmens o de la natura, ni per deducció lògica o matemàtica la seva no existència.
Confondre "creure" amb "saber", tant per l'"existència" com per la "no existència" de Déu, condueix a l'integrisme. La no seguretat de les principals incògnites que envolten la realitat humana, ens ha de conduir, com a mínim, a la tolerància envers les persones que no tenen les mateixes opinions que nosaltres respecte a la resposta a aquestes incògnites.
Amb tot el que he explicat fins ara, penso que he aconseguit deixar clar què entenc per "creure". Ara intentaré entrar més en la qüestió de per què penso que el més probable és que Déu existeixi.

La meva fe parteix de la sorpresa del "fet de ser". No és el camí seguit fins arribar a existir el que em sorprèn; entenc, fins allà on es pot al 2008, l'origen i l'evolució de la vida i de l'univers. El que em sorprèn no és com he arribat fins aquí, sinó el fet que les "coses existeixin", que "hi hagi coses". Em sorprèn "l'existència de les coses". Se m'apareix el "no ser", el fet "que no hi hagués res", com a fet lògic i normal de "tot". I el fet que "hi hagi existències" em descol·loca. "Tot" hauria de ser "res". "Res" hauria de ser "tot".
No puc explicar gaire més el que vull dir. Si algú ha experimentat aquesta sorpresa (la sorpresa del fet que hi hagi coses) em comprendrà; si algú no l'ha experimentada, per molt que m'escarrassi, no em comprendrà. Aleshores, davant, d'aquesta extravagància (que hi hagi coses), Déu se'm presenta com la explicació més clara. No és una prova, però ja he dit que el que jo faig és "creure", no pas "saber" ni afirmar amb seguretat. Així com les sensacions i els sentiments no poden justificar les afirmacions científiques, sí que poden justificar la fe, entesa (la fe) com jo he dit.
"Déu", per tant, seria allò que fa que la meva sorpresa desaparegui, que la sensació d'extravagància, s'esvaeixi, que el desconcert del fet de veure que hi ha "coses" se'm converteixi en lògica, en raó. Déu seria per tant allò que explica el ser: "el que és" que en hebreu es pronuncia: "Yaveh".

És una raó escadussera, per a creure, però per a mi és vàlida. No n'he trobat cap d'altra que em convenci més que aquesta. Les explicacions de l'origen de l'univers no donen resposta a la sorpresa de la que parlo. No em sorprèn l'evolució de la matèria o de l'energia; em sorprèn que la matèria i l'energia "siguin" o dit d'una altra manera: "existeixin" en qualsevol fase de la seva evolució. La història de la seva evolució, que trobo apassionant, no m'explica el fet que "siguin".
Hi ha més raons que podria esboçar.
L'efecte mai no pot ser "superior en ordre" a la causa. "Superior en ordre" potser podria traduir-se per "menys entròpic". La matèria és menys entròpica que l'energia; és, de fet, una concentració, una ordenació de l'energia. A la natura tot tendeix de manera espontània cap un major desordre, encara que hi hagi estadis intermitjos d'evolució cap un ordre superior o entropia menor (parcial), la fusió de l'hidrogen que produeix heli a l'interior dels estels, per exemple, seria (mirant només l'heli i l'hidrogen i menyspreants els intercanvis d'energia) un increment d'ordre. Però a la llarga, l'estel petarà i tornarà el desordre. Tot i així l'heli format per fusió de l'hidrogen, i el carboni formats per fusió de l'heli, continuaran. I no és previsible que s'hagin de destruir per una futura fisió de manera espontània. El conjunt de lleis naturals afavoreix aquest increment d'ordre parcial (d'hidrògen a heli); la qual cosa fa intuir (que no saber) que aquest ordre existeix en el sistema d'aquestes lleis naturals físiques, que permet (el sistema), d'una manera espontània, aquest increment d'ordre parcial. L'efecte final (a la llarga) sempre és més desordenat que la causa que el produeix, i si no ho és (com en el cas de l'heli respecte l'hidrogen), és perquè al costat de la causa ( aparentment més desordenada) hi ha alguna altra causa que colabora en l'efecte (en aquest cas les lleis físiques de l'univers) que sí que està més ordenada, o bé una taxa energètica suficient per compensar.
Pensant en això, mirò la consciència de l'ésser humà i la veig molt més ordenada, molt menys entròpica, que la inconsciència dels estels de la qual procedeix (és una intuició, no pas una afirmació). Necessàriament la consciència humana, crec jo, ha de procedir d'una realitat més ordenada que ella mateixa, menys entròpica que ella mateixa, i en conseqüencia més conscient. Crec que qualsevol realitat més ordenada que la consciència, no pot ser inconscient (és una creença no és cap llei lògica); perquè entre la consciència i la inconsciència, hi observo un salt qualitatiu insuperable amb compensacions quantitatives energètiques. La consciència sempre serà superior en ordre i complexitat a la inconsciència. Per aquesta raó, a l'univers que coneixem, la consciència mai no podrà procedir de la inconsciència d'una manera espontània. Per això crec (i només crec, que saber no ho sé), que tirant enrere en el temps, fins allà on es pugui, i abans del temps (si es pot parlar d'un abans del temps), hi ha una consciència originària superior a les consciències que brollen a milers de racons de l'univers; i aquesta consciència originària és superior a totes les consciències que sorgeixen de la matèria i de les lleis físiques que governen les interaccions entre les partícules d'aquesta matèria. Per tant, jo a aquesta consciència originària l'anomeno Déu. Aquest Déu que jo considero, seria per tant conscient (o més que conscient), i conscient seria un sinònim de "personal".
Es podria fer el mateix raonament substituint "consciència" per "amor". L'"amor" és superior en ordre i complexitat al "no amor", i seguint el mateix procés deductiu arribaríem a definir un Déu amoròs, amb un amor superior a qualsevol dels amors que brollen a tots els racons de l'univers. Seguint aquest joc, arribo a un Déu que per tant té com atributs totes les característiques humanes d'ordre superior que podem imaginar (consciència, amor, perdó, paciència, acceptació, força, poder, veritat, etc.) i d'altres que no podem imaginar perquè mai no hem vist, potser perquè l'ésser humà no les posseeix. Allò que puc comprendre de Déu és només allò que tinc en comú amb ell en dosis infinitament més petites; per això en certa manera, la meva comprensió de Déu és una reducció antropomòrfica. Déu només pot ser pensat per mi a imatge i semblança meva en tot allò que és superior en ordre (altrament dit: positiu). Jo només puc comprendre a Déu observant i contemplant l'ésser humà (l'ésser humà que més conec, o el que conec més sincerament, que sóc jo), i extraient tot allò de bo que té aquest ésser humà.
Per què només el bo, i no el dolent? Perquè el dolent és més entròpic, menys ordenat que la causa que el produeix. No cal un déu per explicar el desordre. No cal un Déu per explicar el mal. El mal és el procés natural de l'entropia en una consciència quan aquesta consciència no pot superar l'ordre implícit de l'empatia (entenc tant la consciència com l'empatia com a fenòmens generats per l'activitat cerebral). El desordre és espontani. El desordre destructor de l'empatia és la conseqüència lògica de l'absència de Déu. Per això l'univers lògic, sense contemplar Déu, seria el desordre complert, que és el no res. El mal no és res en sí mateix; el mal és l'efecte que es produeix per absència de ser, per absència d'ordre, per absència de bé. Per això el mal no té futur en el ser, és una realitat inestable, transitòria, que té com a finalitat ser ordenat per part de la consciència (convertit en bé), esvair-se per la conversió en bé, o deixar de ser, deixar d'existir. Un mal que tingués un ésser etern esdevindria una contradicció existencial similar al fet que u més u fos
sin dos en el nostre univers.
¿Podria existir un univers on u i u fossin tres? ¿O dit d'una altra manera, podria existir algun univers on alguna de les lleis de la lògica no funcionessin igual que en el nostre univers? Si existís, no seria el nostre univers. Si existís, seria un univers que conduiria al col·lapse, i que no podria arribar a produir la vida de cap ésser que es pogués fer les preguntes que jo m'estic fent en aquest article. Potser aquest univers "no lògic", i d'altres, existeixen, amb lleis de la lògica diferents a les del nostre univers; però aquests altres universos "no lògics" no generen ordre, ni vida, ni consciència.

Per exemple, en un univers on "u més u fossin tres", davant de qualsevol agrupació de dues partícules en sortirien tres, i immediatament de tres passarien a sis (cada grup de dos en generaria una més) i així successivament fins a l'infinit de manera que les partícules es multiplicarien sense ordre, i probablement no generarien vida (si no és que el conjunt de lleis universals que governessin aquestes partícules, en aquest univers diferent, fossin de tal manera que ho permetessin, que compensessin per un altre cantó. No descarto que hi hagi universos amb lògiques diferents, però l'harmonia de totes les lleis d'aquest univers haurien de produir uns efectes similars als del nostre, si és que en aquests universos la vida i la consciència s'arriben a produir.)
Si vull veure Déu, per tant, haig de mirar l'ésser humà, el "fill de l'ésser humà".

Més raons fonamentades en la "sensació":
Els meus fills i la seva existència. La seva felicitat, el seu somriure, la seva llibertat, el seu amor, la seva tendresa. El fet que tots som fills. La paternitat. La cervesa i les patates braves. El mar. L'escuma. El sol. La nuesa. La llibertat de la nuesa. Els penya-segats. La Terra. Les tortugues de mar. Els cetacis. La Coca Cola. Les patates fregides. El mig pollastre a l'ast amb patates als migdies de l'estiu. La neu. Les muntanyes. Els abets. Els pins. Els roures. Les alzines. Els camps immensos dels pobles perduts de Salamanca. Fuerteventura. Lanzarote. Els volcans. Les balenes. El firmament nocturn estelat. Els planetes. Els satel·lits de Júpiter. Les persones. Els goril·les. Els ximpanzés. Els fòssils. L'Homo antecessor. La teoria de la relativitat. La quàntica. El sexe. Les matemàtiques. La poesia. La imaginació. La literatura. Les abraçades. Els petons. L'art. La música. La diversitat racial, cultural, ideològica, religiosa, política. Les utopies. L'esperança. Les idees sempre superiors a la pràctica envers les quals caminem. El pensament. La consciència. La reconciliació. L'oblit i el perdó. La son. El son, Els somnis. Els despertars. Els diumenges al matí. Els diumenges a la tarda. Els infants. La bondat omnipresent a tots els infants quan vénen de fàbrica. Els amics. La pregària. La contemplació. El cos humà. Les partícules subatòmiques i la lògica que les governa. El fet que el gel pesi menys que l'aigua... I podria continuar.

Hi ha més raons, per les quals crec, però ja són més intuitives, intrahistòriques, personals, íntimes, estadístiques... vàlides potser només per a mi perquè estan molt lligades a fets biogràfics, a casualitats massa seguides, massa fortuites; atzars i "caramboles" que no demostren res, però que fan "sospitar". No les explico perquè són molt personals i a causa d'aquest caire personal només em serveixen a mi com a indici de l'existència d'algú més enllà de la matèria que està atent i que escolta. Potser les raons menys personals són les dues primeres que he explicat.
Tot i així no són cap demostració, ni per a mi, ni per a ningú. Ningú no sap si Déu existeix. Ningú no pot assegurar la seva existència amb veracitat. Ningú no pot negar la seva existència amb veracitat. No pretenc, amb aquesta explicació, convèncer a ningú de res; tan sols exposo sincerament alguns dels indicis que em fan sospitar, intuir, creure (que no saber), que Déu existeix.

I només em resta afegir que creure o no creure en Déu no és essencial, no afegeix ni resta un bri a la nostra dignitat ni al nostre futur. No és correcte de convertir la fe o la no fe en Déu en un estendard de confrontació. És bo pensar, opinar, rectificar, avançar... però només per l'amor que ens mou a esbrinar els misteris de la natura i de l'existència. De cap manera no ha de ser el nostre objectiu convèncer els altres, com si nosaltres fóssim els únics posseïdors de la veritat. Opinar, pensar, debatre, no és una competició a veure qui té més raó. L'important és fer servir les nostres capacitats per comunicar-nos i per caminar cada vegada amb més encert cap a la resolució de tots els misteris.

I si no enteneu res del que he escrit, o si ho enteneu a l'inrevés, no us amoineu gens; llegiu alguns dels meus relats i no us escalfeu el cap amb filosofades, perquè com ja us he dit, no us vull pas convèncer de res.

Comentaris

  • 5è aniversari!!![Ofensiu]
    Ullsblaus1 | 11-01-2009 | Valoració: 10

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • He vingut a aquest relat [Ofensiu]
    Xantalam | 29-10-2008 | Valoració: 10

    després de llegir un de l'Epicuri en el que feia referència molt directa al teu i he sentit curiositat. Bé, de fet ja havia vist alguna cosa al fòrum, però em feia una mica de mandra, no tant llegir-lo sinó comentar-lo. Sempre és un esforç haver d'ordenar les idees, expressar-les d'una manera entenedora i a la vegada que sigui amè. D'entrada et felicito pel resultat del text.
    Trobo molt clara i en principi òbvia la distinció entre creure i saber i tot el que es deriva d'això, però desprès m'he plantejat si tot el que sabem, com que prové d'unes capacitats perceptives i d'anàlisi del nostre cervell, que són comunes al ésser humà, ens dibuixa una realitat que és particular i no és necessàriament la realitat de l'univers, tenim una visió del món amb els filtres de la nostra percepció, no ja la de cadascú que és evident que també, sinó com a espècie, com a grup. La afirmació de que el cel és blau no la podríem fer si tinguessin una capacitat visual diferent, si fossin capaços de veure els raigs ultravioleta, per exemple, la nostra realitat seria una altra i potser les nostres creences també canviarien, inclosa la nostra forma d'estimar. Ja veus jo ja no puc avançar més després d'això i no tinc tan clara la distinció entre saber i creure, però entenc molt bé en el sentit que tu ho expliques.
    Tot i que em quedo encallada al principi segueixo bé el teu raonament i només puc dir-te que per mi, el que fa que el desconcert, el neguit s'apaivagui no ho trobo pensant que Déu existeixi, sinó en que hi ha un Amor superior, és l'únic que em consola i em dóna tranquil·litat, i que aquest Amor es manifesta en tot l'univers de múltiples formes, algunes les puc copsar, però hi ha moltes que no, penso que no estem preparats, encara, per entendre-ho.
    I paro aquí que s'ha fet tardíssim, un plaer, de veritat llegir el teu assaig!

    Una forta abraçada,

    Xantalam

  • Confondre "creure" amb "saber", tant per l'"existència" com per la "no existència" de Déu, condueix a l'integrisme. [Ofensiu]
    RFS1984 | 27-10-2008 | Valoració: 10

    Ahi rau la clau de molts dels conflictes, incompresions i xocs culturals que històricament han esdevingut. Esperem que això de l'empatia s'estenga per tot arreu. Viuríem millor.

    Molt bon article. Tant de bo la teua sensació de que existeix un Déu siga encertada.

    P.D: Deus ser físic o matemàtic, o alguna cosa per l'estil (tant d'heli, d'hidrògen, de lleis universals, partícules, i 1+1=3 m'han fotut un bon bollit al cap! Què se li ha de fer? Ú és de lletres).

  • Leela | 14-10-2008

    Fa temps que volia llegir el teu escrit, i per fi he tingut una estona per fer-ho.

    M'ha agradat la primera distinció que fas entre 'creure' i 'saber'. És una distinció epistemològica bàsica que tothom hauria de tenir clara. La definició 'tradicional' de que sé que A és que crec que A, que A és vertader i que estic justificat en creure que A. Parlar sobre això però no ve ara al cas.

    Parlar sobre l'existència o no d'una entitat, anomenem-la déu o com vulguem, que es defineix com es defineix (que d'entrada és quelcom diferent a qualsevol organisme viu) és una cosa molt complicada i que, com tu molt bé dius, només se'n poden fer hipòtesis i en últim terme acabar dient que s'hi 'creu' o no s'hi 'creu'. En contra del que diu en cromelnordic, no penso que hi hagi cap argument que demostri o deixi de demostrar l'existència d'una entitat definida tal com ho hem fet. Per a mi és un peix que es mossega la cua (al definir-ho com ho fem, impossibilitem la seva demostració).

    Igualment com diu en Bruixot, penso que hi ha moltes coses que encara no sabem i que no podem demostrar però que existeixen (no crec que el cas de déu entri dins d'aquest grup de coses pel que he dit abans). És a dir, sóc del parer que el nostre món és físic (en un sentit ampli) i tot el que ocorre en ell pot ser explicat (o podrà ser-ho amb teories físiques futures - del mecanicisme a la física quàntica, i de la física quàntica vés a saber on anirem...).
    Estic d'acord amb tu amb el fet que és molt sorprenent que hi hagi coses enlloc de que hi hagi 'res'. Aquesta assimetria és molt sorprenent i jo la interpreto com una mena de 'tendència', de direccionalitat, d'intencionalitat o de propòsit que, comprensiblement, pot ser contestada per un déu. Actualment, com tu bé dius, això es pot explicar amb una teoria evolutiva (dels organismes, de l'univers) tot i que aquesta teoria sempre et deixa per contestar com és que hi ha coses i no hi ha res.
    El major ordre dels efectes es deu a que hi ha un aport energétic 'suplementari' a les causes (ja sabem com n'és de car mantenir un organisme viu, és a dir, 'ordenat' quan tot tendeix al desordre).
    La teva argumentació sobre l'assimetria d'allò 'positiu' sobre allò 'negatiu': l'amor, la consciència, 'la veritat', etc.) em fa pensar en l'asimetria entre verificabilitat i falsabilitat (allò de que una teoria mai és verificable del tot i en canvi pot ser falsada per una sola dada). Aquest és potser el gran misteri: l'asimetria

    M'ha encantat el paràgraf on enumeres 'raons fonamentades'. M'ha agradat el fet de que barregis tantes coses dispars. Al fer-ho, m'has fet sentir aprop teu, malgrat la llunyania... potser podries incloure aquesta sensació en el teu llistat.

    I, en aquest sentit, no puc negar-t'ho: hi ha una màgia, una que encara no podem explicar, una que no sé si vull que s'arribi a explicar, segurament si que ho vull... però no em fa falta.
    Com tu dius:
    l'amor que ens mou a esbrinar els misteris de la natura i de l'existència ha de ser el nostre objectiu.

    Creure en això i en totes i cadascuna de les coses que has enumerat (i en les que t'has deixat: les personals, les que compartim tots els organismes vius, etc) per mi és suficient.

  • creure[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 08-10-2008 | Valoració: 10

    Molt bon relat.
    Per mi creure és tenir la porta oberta. I et puc afirmar que a vegades he sentit Déu.

  • Alguns comentaris.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 08-10-2008 | Valoració: 8

    Crec que el que tu dius té el seu interès, però, i no sé molt bé perquè, penso que només són hipòtesis... Afegeixes més llenya al foc, però no en treus; em penso.

    Ni tant sols sento que m'hagis demostrat la indemostrabilitat de saber si déu existeix... Has utilitzat arguments tant de calaix, tant simplons, que... No sé, m'he quedat insatisfet...

    Apart, jo t'hauria recomanat dividir l'article en vàries parts. Sinó, es fa llarg (jo no tinc per costum llegir articles de més d'uns quants pàrrafs, que ho sàpigues).

    Malgrat tot, penso que l'article no està malament, i que no deixa de ser una opinió interessanteta. Bé, anem fent. T'animo a seguir escrivint, molta sort.

    Una abraçada!!

  • Jo tinc les meves contradiccions[Ofensiu]
    Jeremias Soler | 28-09-2008

    perquè bo i estar d'acord amb tot el que has dit, principi d'Occam inclòs, continuo creient que déu existeix. Potser perquè el més probable, veient la quantitat d'espermatozoos que va ejacular el meu pare, és que jo no hagués arribat a existir, i mira... aquí estic.
    És un plaer parlar d'aquests temes.

  • Un afegit al meu comentari (també està al fòrum, però aquí és quedarà més temps).[Ofensiu]
    Bruixot | 28-09-2008

    Comencem per la navalla d'Occam. És un principi que de forma automàtica els científics usen i han usat sempre (i la gent en general, clar). El que diu, en paraules naïfs i potser no del tot correctes, és que a l'hora d'escollir entre dues teories que expliquen el mateix, la més senzilla és la millor (o la més correcte). Aquí s'ha d'anar en compte, doncs no sempre la més senzilla és la que a nosaltres en sembla més senzilla, clar!

    Una altra aplicació seria dir que no s'han d'utilitzar més objectes, causes, principis, etc, dels necessaris.

    La ciència ha avançat i segueix fent-ho a base d'aplicar aquest principi: si hi ha una teoria que explica dos fenòmens (i és prou senzilla), millor que dues, una per a cada fenomen.

    Per exemple, a nosaltres ens sembla "naïf" dir que el món s'aguanta sobre una tortuga, doncs després has d'explicar sobre que s'aguanta la tortuga, no? Si dius que la tortuga "flota" doncs és en el seu ésser, per que no treure la tortuga i dir que el món flota per què forma part del seu ésser..? .Ja veus cap on vaig.

    Ja sé que cap creient en Déu accepta la prova científica de la no existència de Déu per la navalla d'Occam, però això no vol dir que no sigui una bona prova! També hi ha gent que creu que la terra és plana, i ja pots ensenyar-li fotografies de la terra o portar-los a fer un vol amb avió: et diran que és una il·lusió, un muntatge, etc.

    Ara bé, això no vol dir que Déu no existeixi. Només vol dir que tenim una prova que ens porta a pensar que el més probable és que no existeixi, i que, evidentment, cap científic pot fer sevir a Déu per a provar o explicar res. I ningú ho fa, clar, encara que hi cregui! Sinó pregunteu a qualsevol científic. I és que no s'ha de confondre certesa científica amb veritat (tot i que la certesa científica és el millor que podem fer per apropar-nos a la veritat).

    (Una anècdota: un cop vaig conèixer un matemàtic jueu ultraortodox que es negava a treballar en algunes parts de les matemàtiques doncs s'aplicaven a la cosmologia, que era evidentment falsa i fins i tot una ofensa a Déu. El divertit és que alguns dels seus resultats l'utilitzaven gent de física teòrica per la teoria de supercordes i el principi del univers.)

    Evidentment, respecto les creences de cadascú. Si algú s'entesta a creure que la terra és plana, allà ell. Però si fos professor i expliques que això és la veritat al seus alumnes... ja serien figues d'un altre paner!

    I plego doncs el debat dóna per molt, i el temps és curt.

    Xavier

  • M'ha agradat llegir [Ofensiu]
    Bruixot | 26-09-2008

    la teva reflexió, que és força interessant i a més parla de coses que he pensat sovint.
    Però sento diferir de tu, essencialment en tres punts.
    Un, que jo no crec en Déu. A vegades penso que hi voldria creure (o més que en Déu, en una mena de supervivència a la mort), però el fet és que sento que no hi puc creure.
    Dos, que jo crec que sí es pot demostrar la no existència de Déu. Bé, una demostració bastant en la línia de la ciència. Pel principi d'Occam. És una hipòtesi innecessària. Per exemple, dius que una raó és l'existència d'alguna cosa, i Déu seria diguem "el creador", o com tu dius "el que és". Però per què cal l'existència d'una cosa per explicar l'existència d'una altra? Aquest últim pas per mi és totalment innecessari (no em cal justificar l'existència del univers amb un ésser "extern" que no necessita justificació!). El mateix amb la consciència: no veig perquè la consciència no pot sorgir de la "matèria": que no ho entenguem no vol dir que no pugui ser (i de fet tampoc entenen que carai és la consciència).
    I tres, finalment, no em cal per meravellar-me per a res. De fet encara em meravella més pensar que tot ha sorgit sense "director". I les proves de la "perfecció de l'ull" (ja m'entens, no?) al final s'han acabat enfonsant: ningú va dirigir l'evolució, i ningú ha dirigit l'univers.
    Tot i així reconec que els creients han fet coses molt bones gràcies a creure, però també de molt dolentes, iguals que els no creients. I no voldria semblar que faig apologia del ateisme, però tal com tu dius la teva, jo dic la meva.

    Una forta abraçada!

  • Gràcies per les teves reflexions[Ofensiu]
    Epicuri | 10-09-2008

    Jeremíes.

    M'ha motivat una de meva, que per no fer aquest espai massa atapeït, aprofito per esciure en un relat.

    Feia temps que no en feia.

    veig que amablement, els impagables editors me'l publiquen avui...

    http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=740759

  • Per Faithfull[Ofensiu]
    Jeremias Soler | 05-09-2008

    Per evitar que sembli que vull aconseguir comentaris al meu espai de relatsencatalà mitjançant un debat, que per altra banda és interessantíssim, t'he respost al meu blog:

    Cap al : Post


    Si vols afegir alguna resposta ho pots fer allà mateix:

    Una salutació

  • O sigui, tens fé[Ofensiu]
    T. Cargol | 04-09-2008

    en el sentit que t'agradaria que hi hagués un deu o que penses que n'existeix un però sense que en tinguis evidències sinó diries que saps que hi ha un deu.
    El concepte de deu ha estat útil a l'home però també té efectes secundaris perillosos en termes de fanatisme. Des del punt de vista social i polític, la capa religiosa s'ha utilitzat per part del poder ahir i avui.
    Es pot demostrar la inexistència d quelcom? Potser és pot dir que sota determinades circumstàncies no és probable que hi hagi presència d'una cosa.
    Jo personalment, ja ho he dit, penso que per alguna circumstància hem tingut l'oportunitat passatgera de sortir del mon del no-res per estar-nos una estona aquí abans de tornar-hi.

  • Perfecta...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 04-09-2008 | Valoració: 10

    ...definició, jo també hi crec, però la creencia absoluta, la certesa, tu ja saps quan la arribarem a aconseguir, no cal que t'ho diga.
    Vicent.

  • Malgrat haver nascut en una família creient...[Ofensiu]
    angie | 03-09-2008

    i haver estudiat en una escola religiosa, els anys m'han mostrat l'existència de múltiples déus - i mira que ho poso en minúscula -. He conegut molts petits déus, persones físiques, algunes vives, d'altres mortes, que han conformat la meva actual fe. Tinc fe en la gent que estimo i m'estima, i "creure" té tan sols per a mi un signficat, escoltar i "saber " entendre, encara que no comparteixi alguns aspectes. I jo, no crec en Déu - en majúscula- perquè no crec en absolutismes, ni en éssers mitificats, només en el poder de la ment humana, creadora de molts d'aquests "individus". La ciència té resposta de la resta...En definitiva, no m'he explicat gens bé, però el teu text complexe, se'm fa una mica espès, perquè jo crec en la VIDA i en la MORT, que en definitiva és, l'únic que crec que existeix. Respecto que algú cregui en Déu, jo ho feia, però la fe cega, no va amb mi, necessito posar cor a la fe, i potser me l'han sacsejat massa...

    Una currada de reflexió la teva...

    Molts petons, Jeremias!

    angie

  • Intento seguir els raonaments...[Ofensiu]
    lluisba | 03-09-2008

    Crec que és un text interessant. Però també crec que caus en allò que negues: confondre "creure" amb "saber". És obvi que per la via racional no podem arribar a cap cocnclus: el suposat Déu no es manifesta en res objectiu, i per tant de res serveix la raó.
    Ja saps que jo el tema el veig de forma oposada, però valoro aquests textos especulatius. En el meu cas, no perdria ni un segon en pensar en Déu o en déus (tot i així, i posat a creure, creuria abans ens "déus" que en un "déu" però en fi, això és una altra història). Crec que el cosmos, la naturalesa i la vida són meravellosos, i això em resulta ja prou ampli. Crec que ho puc entendre sense la necessitat de cap déu, sense mediadors invisibles o estranys. La naturalesa de déu sembla molt clara vista des de l'antropologia: la necessitat de l'home primitiu, la identitat del grup, etc. El mateix Yahvé és un déu tribal violent, agressiu, molt aficionat a les guerres i les matances, Si t'interessa, pots llegir un assaig molt interessant del Harold Bloom al respecte, en què analitza la Bíblia com a text, i les figures de Yahvé i de Jesucrist com a personatges. Hi descobriràs una autèntica tragèdia shakesperiana d'odis i venjances, de rancors entre pare i fill. Tot i que no sabem mai si són pare i fill, o un de sol.
    En fi... No crec en Déu però reconec que el subjecte ha generat molta literatura. de tota manera, celebrem la vida. Encara que sorgeixi d'un ínfima bactèria!

Valoració mitja: 9.71

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jeremias Soler

Jeremias Soler

175 Relats

771 Comentaris

195882 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
...:-))) : EL MEU ESPAI
Si trobes que tinc massa relats, et puc recomanar:

el relat que més satisfet m'ha deixat:

... : Conte vienès

el poema que més satisfet m'ha deixat:

... : Mort del Sol

un dels relats que més ha agradat als altres:

... : Em dic Joel

un dels poemes que més ha agradat als altres:

... : Ben endins de tots dos

El relat més estrany amb qualitat "blogspot":

... : La noia de la residència de les muntanyes