Per perdre’m eternament, Girona

Farta de tot i amb el cap fet un embolic me’n vaig a fer un tomb. No duc res, no em cal. M’endinso per la rambla, la gent camina, somriu, tothom hi està tranquil. No m’aturo en cap moment.

Entro al barri vell, i més, bell... Caminar per pedres em transporta a un ambient natural. Solitud, avui no hi ha ni una ànima. Paro un instant, tanco els ulls, escolto. L’únic lloc de la ciutat on em trobo silenci absolut, ja dubtava de la seva existència.

Pujo a l’última torreta de la muralla, avui la recorreré del final a l’inici, per tenir-ne un altre punt de vista. Un gran lloc per relaxar-me, desfogar-me, despreocupar-me, deixar-me anar, desconnectar, no comptar el temps, ser pols per un moment, cridar ben fort sense que em senti ningú per alliberar el meu esperit empipador.
Des d’allà d’alt puc veure el més petit detall de la ciutat, tan plena, sense espai... I veig la catedral perfectament, il•luminada, expressa puresa i sentiment, alliberació... poder. Me la miro tot sovint, sempre canvia, el pas del temps la fa més bella, és impressionant.

Miro a l’horitzó i observo la caiguda del sol que es fon entre les muntanyes deixant aquell cel rogenc que em fa sentir aquella sensació tan agradable, la adoro. No deixo de mirar-hi i quan a la fi no hi ha claror, em fixo en les llums de la ciutat. Estan tan unides que és impossible de contar-les. Em donen força, unió, valentia, esperit ferotge.
I la lluna ja m’acaba de captivar, aquest immens punt d’esperança, la nit obscura i ella, en canvi, espectacularment brillant.

Recorro la muralla entre foscor, morta de por, temo ensopegar i caure, però vaig amb compte i no succeeix, no prenc mal. Tinc les cames carregades i els peus destrossats, estic molt cansada, però ha valgut la pena, m’he tret un neguit de sobre.
Ara, nova, forta i amb esperança, continuo el meu camí, la complicada i imprevisible vida. Estarà marcat el meu destí? O podré desviar-me i fer amb ell el que jo vulgui?

Sempre tindré Girona per perdre-m’hi, si cal, eternament.