Per l'imperi a l'Alguer.

Per l'imperi a l'Alguer.

Aquelles ciutats estat que s'ensenyorien del Mare nostrum. Creix la població, creixen els coneixements. Creix la cobdícia, avanços tecnològics, es complica la vida.

Pere, El rei, per més senyes; del punyalet. Esperonat pel mercaders de La Ciutat Comtal. Engega una campanya amb un objectiu clar: Una petítíssima península, amb tres grans badies. Perfectament defensables per una potència Marítima com la quadribarrada. Deixant no més una estreta línia per defensar-se de l'interior. D'altra banda, de la segona illa en extensió del mediterrani. Base ideal per tenir un cap de pont envers Nàpols, Sicília , fins i tot la llunyana Grècia, Camí de la ruta de Constantinoble i de Jerusalem. Les lluites entre Genovesos i Venecians, brinden una oportunitat única.

Els sards son durs de pelar. En quan, conquerida la península, les principals tropes retornen a Catalunya-Aragó. Es llencen contra els invasors al crit de: Arborea! Arborea! Morin els catalans!. Provoquen una gran desfeta als continental.

De tornada; El rei, un cop reconquistada la fortalesa, va decidir d'eliminar d'arrel el perill. Expulsant tots els habitants i repoblant l'Alguer. Només amb immigrants catalans i aragonesos. Es va tractar d'un veritable procés de colonització que va produir en terra Sarda un petit món català. Es pot afirmar que, des de sempre, els algueresos, han tingut plena coneixença de viure sobre "un escoll de roca, lluny de poblat, en continua punya de enemichs".

Avui sobta, el prestigi que te el Català, a L'Alguer. Es diria que mimat o mantingut, fins i tot recuperat per unes elits de cultura, amb el recolzament, semble, de tot un poble i gambe; cal dir-ho l'empenta del turisme. Pot ser també, el record d'un prestigi i uns privilegis, llunyans, mantinguts en el possible, per les successives reialeses, ensenyorides del mediterrani que pot ser, devien influir fins i tot que en el referèndum del 1942, en plena recuperació de les destrosses, personals i material del darrer bombardeig: L'anglo- americà. A on els vots de la "molt fidelíssima vila" es decantaren clarament, a l'Alguer vers la monarquia i no pas per la república.

En qualsevol cas, tot i tenint en compte que la població avui s'ha multiplicat per deu (i mes) amb força immigració , Sarda, de la pròpia illa, Corsa, Piamontesa, del Vèneto; sobre tot amb la creació, durant el període feixista, de la industrialitzada Fertilia, i fins i tot, després de la guerra mundial, amb l'arribada de població dissident de la Iugoslàvia de Titus. El fet de parlar català no sorprèn a ningú. Fins i tot provoca tímides incursions amb L'Alguerès. Mai, en qualsevol cas, cap mena de rebuig. Més aviat al contrari.
L'efecte més impactant, per aquesta persona, l'ofereix la immensa i inconfusible estelada, desplegada i inflada pel vent, a la platja, a les tumbones de l'Hotel Lido. De costat a la llanxa del socorrista i un patí . El port i la ciutat fortificada al darrera.

Per l'avinguda passeja vociferant clar i Català " Lo tren de L'Alguer. País Català de Sardenya" explicant història i recorregut. Al seu fulletó, fa propaganda , en la mateixa llengua el Taller de Producció "La Nassa", Centre de l'or i del corall. Famós i immillorable coral vermell de L'Alguer.

Una mica més amunt, anat pel centre històric de la ciutat trobem La seu d'Omnium Cultural, juntament amb la de la UOC. Més enllà, l'Escola d'Alguerès Paqual Scanu": " Qui no estima la sua llengua, no vol bé als sou País". Em compro un cartell a la botiga del costat, a l'entrada hi ha escrit en una enganxina: sis plau parla'm en Alguerès.

L'home que m'atén, em pregunta pel nom del "bonet" que portem a Catalunya ( La barretina, clar) i m'explica que allà el porten el sards, més llarg i de color blau. Passejant la meva pel lloc he sentit des de un molt bona la barretina, sospitosament còmplice fins, " es una barreta espanyola" ... Veig un quadre de Pompeia del 1830 ( La Campània Italiana). Clarament es veu un home que porta una barretina vermella. Estic segura que s'en devien de portar, antigament per tota la mediterrània. M'explica també, amb orgull que és familiar dels millors mestres d'Alguerès. Tot i que el seu net l'aprèn però "la grafia" és força complicada.

Veig que com a la Catalunya nord, queda molt clar, que el prestigi i la recuperació de la llengua és exponencial ment proporcional, a la recuperació d'oficialitat, poder i utilitat pública del Català a Catalunya. Fins i tot, al extrem, al Cap de Caça, al Bar Botiga de Souvenirs, veig un petit cartell que diu: Parlem Alguerès, Alemany, Anglès, Francès i italià. En aquest ordre. Els hi parlo en Català i un xicot li va traduint ( tot i que no sembla que faci gaire falta a l'altre).

L'ambient Turístic; Cinquanta minuts de vol en avió de Girona, fa pensar en el dels primers anys seixanta a Catalunya. Això vol dir, tot molt, molt verge.

Poc construït encara, i amb una deficiència evident de serveis i comunicacions, proporcional a la seva autenticitat; Gairebé no hi ha atenció al públic. Tot i que de tant en tant pot sorgir una certa i tímida simpatia pels provinents del Països Catalans ( certa i tímida).

Costa d'accedir a les cales, ( fins i tot unipersonals) per que se les apropien, els encara escassos però des acomplexats, Hotels. Però que agafen molt de territori i completament arran de mar. Tot i que caminant per la vora de l'aigua, es pot passar. Els autobusos, es molt difícil saber on paren i sobretot a quines hores. A més, s'ha de pujar amb el bitllet comprat prèviament, als Tabac o Tabacchi ( estancs) escassos markets o a l'estació central.

Una persona, es pot preguntar, que passa quan després de caminar hores per les cales solitàries de la Badia de Port del Compte, s'aconsegueix aturar i apujar-te a un autobús, Sense disposar de bitllet. Pot passar, com sempre i en tot moment a un lloc mediterrani, qualsevol cosa encara més sorprenent. Fins i tot, com vam veure aquest ulls personals, a una imponent madona que feia de conductora, tan empolainada com ferotge, fent baixar-se d'immediat a la meitat d'un grup de "tedeschi" ( Alemanys). Tallant d'arrel qualsevol rèplica, amenaçant sense embuts que si algú no es baixava, o pretenia liar-la cridava immediatament a la Politzia. Davant d'alguna protesta fora de to, sentint a ple pulmó tota una clara retaila de improperis, rica mostra de la varietat i profusió de la llengua italiana. ( Tot i que sembla ser que també poden donar-se el cas de reaccions menys irades.)

No semblava que la dona estigues particularment en un dia baix, doncs uns Kilòmetres més enllà. Al quedar-se l'autobús detingut per un cotxe aparcat en meitat de la calçada, els hi picava l'ullet i els i reia les gràcies a un grup de forçuts que li feien gràcies i li apartaven el cotxe a cop de braços deixant- lo desplaçat a la cuneta. Només faltava una banda de platets i trombons per arrodonir l'ambient de festa.

Cames inquietes i esperit curiós, et permeten de banyar-te, amb el silenci de les onades de la badia, a les ruïnes d'un embarcament Romà amb domus Patrícia i termes inclosos, al reco més amagat i tranquil de la badia d'aigües netísimes, tot en pèssim estat de conservació, les ruïnes, vigilades ja a l'antiguitat per un "Nurag". Una mena de petita o no tant, fortificació i poblat de la misteriosa cultura neolítica que habitava la illa ja des de el s. XV abans de crist.

O, com va ser el cas, davant d'una torre " Aragonesa" de vigia del s. XVII, amb les quatre barres esculpides en pedra. En la millor tradició d'illa , del que tants i tantes em volgut considerar amb més o menys respecte vers les "altres" persones; Mare nostrum. Deixant , pot ser de record, una llàgrima, de coral vermell. Per la alegria del ara mateix. I les que , amb sort i traça puguin esdevenir. En un imperi, de la perfectament factible, humana i universal, per tant també catalana, felicitat de tot país, poble.... i persona.