Per fer pensar

Estic pegant una ullada als records
i m'imagín jovenell i amb poc seny,
que és com ha de ser.
Ja tenc edat per creure'm més llest que mon pare.
Més viu que els que m'enrevolten.
Som més valent i més agosarat que ningú conegut.
Tenc les butxaques foradades; els doblers, els guanya altri.
No tenc esmena a cap consell, jo en sé més.
M'he d'acabar el món en un sol dia.
El que no pensa com jo no sap el que diu.
Ja torn de tot.
I amb una forta embranzida de cap, que quasi em fa caure,
torn a la realitat.
Quina realitat?
La d'ara?
La de llavors?
És més cert que mon pare sabia anar per la vida millor que jo?
La majoria de gent és més viva d'enteniment?
Quants s'han ajupit davant un denou?
Els diners són per viure o per llegar?
Quants de consells són per conveniències dels que els donen?
Hem d'esperar a ser vells per gaudir de les coses que ja no podrem fer?
Escoltant les paraules buides de molta gent, tenc raó o no?
Val la pena desvetllar-se per moltes coses que avui en dia sorgeixen?
Només esper que no em facin respondre a aquestes qüestions, raonades o no,
trencadisses, de fermesa esberlada i un poc agnòstiques,
però al cap i a la fi reals.
Tornant al dia d'avui, desitj que els que creim tenir més mesura escoltem els joves!