Per en Miquel Martí i Pol

Un relat de: jOaneTa

Tu, com ningú, parles del que sento.
Tu, com ningú, coneixes el que sóc.
Jo, com ningú, escolto el que sento.
Jo, com ningú, ignoro el que sóc.

Comentaris

  • gypsy | 15-02-2009

    Bell homenatge a un gran poeta, a un gran amant dels nostres mots que han enaltit la nostra llengua, com ara ho fas tu, amb els teus versos.

    Un plaer llegir-te!

    gypsy

  • Homenatge senzill prò entendridor.[Ofensiu]
    JOANPG | 07-01-2009 | Valoració: 10

    L'ha encertat amb aquest poema curt.
    Curt però intens.
    Curt però entenedor.
    Curt però engrescador.
    Curt però d'incens.

    Si als setze anys no et consideressis
    rara, diferent, imperfecte , no serias poeta.

    Una forta encaixada de JOANPG.

  • tenim la sort[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 04-01-2009

    de que podem seguir llegint els seus pensaments, i així recuperar engrunes de coherència que se'ns escapen pels descosits de l'ànima.
    Un pensament molt bonic el teu.

    Ferran

  • L'escriptor mediocre | 03-01-2009 | Valoració: 10

    M'ha copsat aquest final. Demostració de la pròpia ignorància que només la poesia explica. De forma breu, però que se't clava endins. Tots (i m'incloc) hem escrit algun cop recordant al mestre. Però mereixes estar entre els millors dels que ho han fet.

    Et llegeixo.

    LEM

l´Autor

Foto de perfil de jOaneTa

jOaneTa

88 Relats

217 Comentaris

115874 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Sóc una noia mallorquina que lluita per aconseguir els seus somnis.

Treballo per tenir diners.
Estudio per tenir un futur.
Lluito per no perdre les forces.


Hi ha cops en que els diners no em basten pel que vull i veig com el meu somni s'ha de veure aplaçat... a cops un any, altres dos... la qüestió és que potser de tant d'esperar el somni es faci miques.

Hi ha cops en que estudiar es converteix en una tortura. Sé que puc tenir les notes que vulgui si m'hi poso de veritat, però què passa si no em ve de gust cercar-me un futur?

Hi ha cops en que per molt que lluiti les forces no em basten. Són aquests moments en que acudeixo a un bolígraf i un paper per deixar anar els dits i entendre el que sento llegint les meves paraules.

Sóc rara.
Sóc diferent.
No sóc perfecte.
No sóc com la gent.



--------------------------------

Fa temps que no escric ja que les paraules no em surten, sembla que amb el temps els sentiments s'hagin quedat petrificats i agafats als versos que abans creaven...
Vull tornar a escriure i sé que per fer-ho em cal llegir i familiaritzar-me de nou amb la pàgina, penso que només als grans poemes i relats i puc trobar l'espurna que em faci agafar de nou bolígraf i paper per escriure i escriure.