Per dins

Les ferides fan molt mal, les que van per dins.
Quan comencen a aparèixer, res les pot aturar. Són horribles, et mengen, et podreixen, et redueixen, t'anul·len , t'expulsen, et fan plorar.
Tot per dins sobretot. Mai mostris com et sents.
Per dins tens termites, que es passegen per tot el teu cos, buidant-te. Més encara en el pit, allà et sents freda, horriblement freda, sense aire, sense carn, sense res. Plena de soledat, no saps que hi sents, si por frustració, terror, confusió. Només fred i buit, res més.
Tot per dins sobretot. Mai mostris com et sents.
Per fora tot és perfecte. El cabell tot llis. Mentre per dins la teva ànima està tan i tan ondulada que sembla un mar agitat amb un vaixell que va a la deriva.
La roba tota planxada, tota recta. Mentre el teu cor i el teu cervell són una pansa tota pansida, una poma dissecada, un puny tancat.
Les bones olors de les colònies que ell et regala quan se sent culpable. Mentre per dins, et sents l'ésser més fastigós i pudorós de la terra, i sents que la gent et repudia.
El maquillatge et tapa les ferides insignificants, sense eliminar-les, mentre per dins frises per desfer-te de tot, de tu mateixa. De tot i de tu mateixa.
La casa perfecta, endreçada, tot al seu lloc. Cada cosa al seu lloc, i un lloc per a cada cosa. Mentre per dins tot et balla, et cau a sobre idees sense ordre ni concert que no saps com endreçar.
Tot per dins sobretot. Mai mostris com et sents.
Et sents un objecte. Una cadira de fusta que aguanta tot el que li posen al damunt, tot i estar menjada per les termites. Una decoració, una antiqualla, podrida, lleugera. Que podria volar i desaparèixer en un moment, però que clavada al terra no pot enlairar-se. En canvi, amb un últim pes, simplement, cauria, s'esfondraria.
El pitjor de tot és la soledat. No pots explicar a ningú. Primer de tot, perquè no tens ningú, no ets ningú, a ningú li interessa el que et pugui passar. Després, perquè ningú et creuria. "Què? Ell?", "Que dius? Ell que és tan atent, tan amable, tan refinat, tan educat? Impossible".
I per últim, explicant-ho, hauràs de reconèixer que no ets forta, que no pots més.
Així que calles.
Tot per dins sobretot. Mai mostris com et sents.
Cada cop que et clava una pallissa, et dius que l'abandonaràs, que posaràs una denuncia, que no el veuràs mai més.
Però no. Sempre arriba ell, amb un regal. Un penjoll, unes arracades, uns bombons, una colònia cara...
Sempre hi caus.
I sempre hi torna
I sempre et diu que ha estat la última.
I sempre et diu que t'estima.
I sempre et diu que vol el millor per a tu.
Però sempre, sempre hi torna.
Esgotada de tot, et vols morir, perquè ja et sents morta. Sents que mors de tristesa, però mai t'acabes de morir del tot.
Mires al teu voltant sense veure res, només sents i veus dolor. Les pallisses que t'ha donat, no son res comparat amb les ferides que van per dins.
Per dins.
Tot per dins sobretot. Mai mostris com et sents.