Per dignitat

A vegades la mort s'endú algú de cop, sense avisar. No hi ha comiat possible. Només un buit, un xoc amb la realitat, una orfandat de companyia. El no res.
Però també és trist un comiat quan cap dels dos sap que un marxa. De fet, tampoc te'n pots acomiadar. No hi pots posar una data concreta. Simplement arriba un moment en què t'adones que la persona que t'estimes ja no hi és, que fa temps que ha marxat, sense avisar, sense que en siguis conscient, tot i que el seu cos malmès segueixi entre nosaltres.
I per ella, què hi deu haver? Segurament instants de lucidesa on pot intuir que poc a poc s'allunya de la persona que era. Mentre la resta que l'envolta s'enganya sense voler-ho veure, pensant que no està tan malament, que sembla reconèixer, que alguna cosa fa amb les mans, ...
El cos tardarà uns anys més en aturar-se, funcionant cada cop de forma més precària, i fent-te pensar que han de trobar cura a aquesta malaltia. Per dignitat.