Per culpa d’una corbata

Dos anys d'acostament. Dos anys d'indecisions. Dos anys de festeig. Sempre amb el cor estret.

Míriam el tenia embadalit per la seva bellesa, el seu somriure, la seva veu. La singular simpatia i l’ànima plena d’innocència. Compartint sentiments i emocions. La veritat es que tenien “feeling”, com la cançó. La seva cançó.

Quan es banyàvem al toll de la Domènica notaven una agradable sensació a la pell, el contrast de l’aire amb la temperatura de l’aigua era un gust. Es delitàvem nedar contra corrent fins la part de mes amunt del toll i desprès es deixaven endur per la força de l’aigua del riu, fent el mor fins arribar a l’assut . S’estiraven sobre les tovalloles per eixugar-se i prendre el sol.

Li agradava sentir els seus braços rodejant-lo, i sentir la humitat tèbia dels seus llavis.

A les nits al pedrís del parc infantil. La seva cabellera bruna, la seva pell tant suau, tant tendra. I la veu, que li xiuxiuejava a cau d’orella “-Estás cañón.” Se li encenia la sang.
Al banc de fusta del carrer de la font vella, impregnats de l’olor dolç i espès de les acàcies, les seves mans que l’abraçaven , la llengua que joguinejava amb la seva.
A la punta del passeig de les flors on s’ajunta amb el carrer de sol. En aquell pedrís no hi havia fanals. Estava captivat i seduït; pel perfum embriagador del seu cos, pel tebi alè dels seus llavis, pels pits tant tendres tant formosos, i els mugrons durs i erectes.

Tan sols cal aclucar els ulls un moment per veure aquelles dos animes joves i innocents, sota aquells porxos, buscant la penombra de certs racons dels carrers del poble. Dos adolescents estimant-se .

Míriam és molt agradable, bondadosa i respectuosa amb tota la gent del poble, la mes bella i formosa de la comarca, la mes bonica i atractiva del mon. No es que ho vegi ell tot sol, amb el cor encegat. També ho veu el Patronat de les Festes i Tradicions, que la van escollir d'entre totes les noies per nomenar-la la Reina de la Festa Major.

El Patronat de les Festes i Tradicions els van informar a tots dos de les regles i formalitats que regeixen en els actes i cerimònies. Que no son res més que protocols caducats; d’unes festes, d’unes tradicions que ja fa temps que son obsoletes. En algun cas serveixen per legitimar actes de gent xarona, sense personalitat pròpia i amb diverses mancances existencials.

A la Míriam li feia molta il•lusió posar-se un vestit llarg fins els peus amb unes sabates de taló alt que fessin joc. A ell, no li agradava, no li feia cap gracia posar-se vestit i corbata. L’absorbia el sentiment insurrecte i revolucionari del Moviment Obrer, o veia com a símbol burges i li posava la pell de gallina.
La van investir i coronar Reina de la festa Major. El seu vestit llarg fins als peus era de color blau i les sabates de taló alt d’un to que hi feien joc. Va ser l’enveja de totes les dones. Mentre travessava la sala de ball, amb passets curts, tot el que li permetia el vestit. Una colla de babaus la contemplaven amb la boca oberta i la baba se’ls hi escapava per la comissura dels llavis avall. Això si, tots portaven amb pompositat vestit i corbata. Símbol de l'aristocràcia, de poder, d’estatus social, de riquesa. Actuant com màscara de la hipocresia.

Tots... menys ell.
-La corbata és un símbol de submissió. Es la peça de vestir més inútil i absurda. Son collarets de càstig. Les corbates son nusos escorredors al voltant del coll. La representació de l'esclavitud. Un clar símbol anti-fàl•lic.
A Míriam no li va fer cap gracia i es va enfadar molt. Per no posar-se vestit i corbata la va perdre

Ara. Tan sols els hi queda el record, l’olor de les ginestes, dels fonolls i de les jolivardes. El record d’aquells indrets on els seus cossos, joves i tendres s’abraçaven fins que els batecs dels cors compassats a l'uníson. Aquelles mirades plenes de desig, aquells somriures plens de passions que els hi sortia del més profund de l’anima.

I així, per culpa d’una corbata, va perdre l’amor de la seva vida.