Per al meu company de viatge

Un relat de: aisha

Aquest matí m'he despertat amb el soroll estrident del timbre del telèfon prop de l'orella. el tenia a prop perquè ahir cap al tard em vaig plantejar molts cops de trucar-te, però finalment l'orgull i la por a cagar-la encara més van poder més que el desconsol i la necessitat d'arreglar-ho.

El meu pare ha estat més ràpid que jo i ha agafat ell el telèfon. T'ha dit que jo dormia. I al cap de dos minuts t'he trucat jo, ara ja preferint morir en l'intent que continuar amb aquella angoixa al fons del pit que no em deixava respirar. Per què ens hem enfadat, aquest cop? Ni tan sols ho recordo. Bé, si ho recordo, però se'm fa difícil de creure que d'una tonteria tan gran n'hagi sortit una baralla tan contundent.

Estàvem al cotxe de la Jara, ja tornant cap a casa després d'un dia molt llarg junts de quasi 18 hores. Tots dos estàvem cansats, física i mentalment. I havíem de quedar per al dia següent, al matí. Jo et vaig dir que et trucaria al matí a les 9 i mitja abans d'agafar el bus, i tu, tot enfadat, em vas contestar que a les 9 i mitja estaries dormint.

Sincerament... no és que les paraules em fessin mal ni res, però el to en què les vas dir... pensaràs que exagero, però se'm van clavar al cor. Jo estava disposada a llevar-me relativament d'hora per tal de poder estar amb tu unes hores més, i tu em deies que no perque volies dormir... Suposo que tu també estaves agoviat, perque sinó no m'haguessis parlat amb aquell to. Però en aquell moment no ho vaig pensar, i vaig jutjar el teu gest amb la primera impressió.

La mirada que et vaig fer no va ser d'odi. Va ser una mirada de "m'acabes de fer mal, alguna cosa se m'acaba de trencar per dins, digue'm alguna cosa, arregla-ho, perque si no estaré tot el cap de setmana menjant-me el tarro". I suposo que la vas interpretar malament... quan vas sortir del cotxe i vas fer aquell "adéu, eva " tan trist... pensava que era per sempre. Que em deies adéu per sempre ( bye, bye, darling... goodbye!), i no vaig poder més i vaig explotar i em van caure un parell de llagrimetes de cada ull... la Jara se'n va adonar. Em va mirar, em va dedicar un somriure d'aquells seus reconfortadors i va cantar la cançó que sonava... "esos ojos negros no los quiero ver llorar...". molt oportú.

Llavors a casa em vaig barallar amb me mare i ja vaig acabar d'enfonsar-me. Havia tingut un dia de puta mare amb tu i amb tothom, a França m'ho havia passat de conya i parlant amb l'Adri i amb alguns més també. A teatre em feia mal el cap però tot i així m'ho vaig passar molt bé. I vaig descobir una nova passió... m'encanta actuar! No sé si ho faig prou bé, però tan se me'n dona.

I clar... després d'això.... tu no es que m'espatllessis el dia, però ja em vaig quedar moixa/ trista... i a casa encara més bronca. I et truco, i primerament no em dius res.. llavors estaves molt sec amb mi.. i tenia la sensació d'estar parlant amb un desconegut, de no saber què dir.. mai m'havia passat amb tu, de no saber què dir parlant per telèfon.

I aquest matí... doncs molt bé. Sí, la peli molt maca però volia parlar amb tu. Volia estar a prop teu, abraçar-te... saber que no t'havia perdut. Confirmar que no era cert que hi havia la possibilitat de perdre't... i al final no hem pogut parlar. Tot i així, ha esta bé.

Per la tarda he rebut el teu missatge.. ha estat com una ràfega d'aire fresc. I sí,... t'he enyorat. I sí, ... també he pensat que en el mateix precís instant que jo estava enyorant-te tu no ho estaries fent...

Però bé... ara estic aquí a l'ordinador. No em trobo bé, em fa mal la caixa toràcica, crec que son efectes secundaris de les putes pastilletes per la grip, però m'oprimeix i em costa respirar... i a més estic trista i tinc ganes de plorar. I no sé per què et dic això, perquè de fet... t'importarà poc, i et quedaràs igual i jo també. Però si et dic la veritat si no em trec tot això de dins peto, i total.. a tu no et va de llegir quatre ratlletes. Si et volies llegir el manifest comunista, també pots llegir-te això. Fa temps que volia explicar-t'ho, però mai trobo el moment. I així, si t'ho escric, el moment el tries tu, i és millor pels dos, perquè a mi tan m'és que ho llegeixis o no i quan ho facis.

( m'està quedant un text molt desordenat i mal escrit, però tant és... )



Doncs això... que porto una època que em sento descol·locada... com si no fos d'aquest planeta ( ya no sé si el mundo està al revés o soy yo el que estoy cabeza abajo), és que no li trobo sentit a res!... avui encara em sento una mica persona, però és que hi ha dies que pff...

Sé que tu et sents semblant, perquè et conec i sé veure en tu alguns sentiments que reconec en mi mateixa. Si en poguéssim parlar... si com a mínim no fos la única! ( deixa'm entrar a dins, deixa'm saber qui ets, obre que jo hi vull ser si et plau no et tanquis més...). només si vols, m'agradaria molt parlar-ne. A mi no em costa expressar el que sento, ja ho saps. I si tu n'aprenguessis ( ja saps que crec que quan t'hi poses ho fas millor que ningú), a transformar en paraules els teus pensaments, en trauries molt profit.

De vegades em fa sentir malament saber que tot és tan fràgil... que les relacions que tu creies intrencables i inacabables poden acabar en un obrir i tancar d'ulls... t'ho juro que quan em vas dir adéu ahir pensava que em moria. Era arribar a un nivell superior de realitat... encara pitjor que la realitat d'ara.

Potser tu no ho penses,... potser sóc jo que t'aprecio massa... potser és que encara no he après a "caminar" i necessito algú en qui recolzar-me quan el camí és pedregós i no vull caure.... però no vull imaginar-me la vida sense tu al costat. Perdre't a tu seria perdre'm a mi mateixa. I no sóc capaç d'imaginar-ho. La pregunta que et vaig fer l'altre dia... la recordes? Que et vaig preguntar què seria de nosaltres de grans? Potser som coneguts, potser companys de feina o simples amics, potser tan sols companys de viatge...

Però sigui com sigui, si algun dia ens barallem i no hi ha manera de tornar enrere... vull que sàpigues que ets la persona que he estimat més de totes les que conec, i que amb tu puc dir que d'alguna manera he après a viure... Si això passa, promet-me que quan siguis gran, que tinguis 50 anys i et facin una festa sorpresa i jo no vingui.... te'n recordaràs ni que sigui un moment de mi, de tots els moments, de totes les experiències, de les converses, dels adéus... i no estaràs trist, i em recordaràs com un record feliç... que mentre va durar va ser preciós.

Buuuf.. m'estic posant una mica dramàtica. però bé... ja ho sabem, que el destí sempre ho posa tot al seu lloc. Només desitjar que ens hagi reservat dos llocs no gaire allunyats....



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de aisha

aisha

13 Relats

14 Comentaris

14135 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Què dir-vos?... si heu llegit alguna cosa meva, ja sabreu que bàsicament escric quan estic o trista o melancòlica, fet que encara no sé explicar.
per que em coneixeu una mica millor, us diré que m'agrada la música, la poesia, descobrir coses, sensacions i gent nova, les sensacions a flor de pell, els moments que marquen el pas dels dies i, sobretot, les converses que no em deixen indiferent ( de vegades fins i tot sense paraules).
no puc suportar les injustícies i basicament la gent que no es comporta com realment és per por a que els que no són com realment són li digui com ha de ser.

Bé.. formar part d'aquesta pàgina és un gran honor per a mi, poder compartir aquest espai amb gent que escriu tan i tan bé... vull dir que saludar-vos a tots, tant autors com lectors, i agraïr-vos que feu que això sigui possible.

I poc més... animar-vos a que critiqueu tot el que volgueu, perque és la única manera d'aprendre!

SaLuT i DeSoBeDiÈnCiA.