Per a tu

Avui plou, miro per la finestra, veig caure les gotes de pluja sota el terra mullat i penso que, sota aquests núvols grisos, també hi ets tu. Tan lluny i tan a prop alhora. A la mateixa ciutat, amb la mateixa pluja, veient el mateix cel... ets tan a prop i et sento tan lluny, tan distant, tan impossible per mi. I sé que tens la teva vida, de la qual jo he estat un punt, insignificant, un punt oblidat i sota terra, que no pretens desenterrar.
I ploro, perquè et vull, perque passen els dies i et recordo com si fos ahir. Un primer petó, petons que duraven una tarda, converses que duraven una eternitat. No puc creure que estiguis tan a prop meu i que aquesta distància es faci tan gran, com si estiguéssim a hores de disrància...i sento ràbia, impotència i melancolia alhora, per ser un impossible, que no ho era. Centenars de persones, ets allà, distant, la teva boca no dibuixa cap somriure. Veure't, i saber que no tens cap paraula per mi i tantes que tinc jo per tu...tantes paraules mudes que queden sobre el paper, sense ningú que les llegeixi. Sentiments, passions, ganes d'estimar-te, de sentir que estàs amb mi i que mai no em deixaràs, de dir-li al món que t'estimo i que m'estimes. Ganes de sentir les teves mans sobre el meu cabell, recorrent-me l'esquena, un petó, una carícia i el teu cabell, la teva olor.