PER A TU, LEONARD COHEN

A propòsit de la mort de Leonard Cohen, s’ha parlat, abastament, de la seva mort i de la seva vida, de l’artística, sobretot. Com a molts d’altres, la pèrdua no em deixà indiferent. Tal vegada, també, com d’altres, m’hi sento en deute; amb ell i amb el meu pare.
Ara que ja ets lluny, ara que ja no hi sou, no puc estar-me de dir el que, malauradament, arribi tard, massa tard. Però, amb tot, em pregunto, si encara podré acomplir el que hagués estat desig del meu pare, d’haver-se assabentat, com ara, jo, el que havia representat ell en la vida i trajectòria artística d’en Leonard.
Ho he sabut aquests dies que els mitjans de comunicació han difós, de diverses maneres, el discurs d’en Leonard a Oviedo, quan va recollir el Premi Príncep d’Astúries. Va parlar de Lorca, de la seva associació i confraternitat amb el poeta; de quan, adolescent, buscava una veu i la va trobar però no un instrument. No tenia la cançó i va explicar com la va aconseguir.
Era un guitarrista mediocre que cantava i tocava pels amics i entre els amics. Un dia, a començament dels seixanta, estava de visita a casa de la seva mare a Montreal. La casa era a prop d’un parc i, tot passejant-s’hi, va veure un jove tocant la guitarra. Tocava flamenc, i uns quants nois i noies l’escoltaven. Li va encantar com tocava, havia quelcom de màgic en la manera de tocar, que el va captivar. Aquell dia va asseure’s amb els altres, en silenci. Però, hi va tornar.
El guitarrista era un noi espanyol i, a penes si es podien entendre, però li va demanar si li donaria classes de guitarra. Acceptà. La primera classe fou un desastre fins que li va afinar la guitarra i li ensenyà com havia de col·locar les mans, els dits i la guitarra. Va començar altra vegada amb acords, sis acords que és la base de flamenc.
Al tercer dia havia millorat, poca cosa; però, si més no, ja havia aprés els acords. A l’endemà, el noi no tornà. El telefonà a l’hostal i li van dir que s’havia suïcidat.
No va saber perquè s’havia llevat la vida, però s’afligí moltíssim. No en sabia res d’aquell noi, ni de quina part d’Espanya era.
“Això, -va dir-, és quelcom que no he revelat mai en públic, però, confesso, que aquells sis acords, aquella progressió de so de la guitarra, ha estat la base de totes les meves cançons i de tota la meva música. Tot el que hi ha de digne en la meva obra, ve d’aquest lloc i d’aquells acords”.
El discurs, veritablement, fou autèntic, emotiu de debò. Deixà ben palès, l’agraïment que professava, encara, al meu pare. Llàstima que no l’hagués pogut sentir en l seu moment, perquè, de ser així, hagués pogut alleugerir la seva pena, el mal gust de boca que li causà aquell suïcidi inexistent.
El meu pare, el noi de la guitarra, era paio, que entre els gitanos, -la mare n’era-, és el qui no ho és. L’amor no en sap , no en vol saber res, de conflictes ètnics, i la gitana i el paio es van enamorar, contra la voluntat del clan familiar, defensors acèrrims de la raça. Havien fugit de casa, el més lluny possible i, les circumstàncies, els portaren a Montreal, ben lluny, certament.
Del suïcidi, es clar, no en sé res; de ben segur fou un tripijoc amb la complicitat d’algú per tal d’ajudar-los en aquella situació. Tan sols sé, que vaig néixer entre guitarres i els sis acords del flamenc.
No m’he pogut estar d’aclarir el fet del suïcidi fictici i substituir-lo per amor, l’amor real que fou. En Leonard, sigui pon sigui, s’ho mereixia. El meu pare, també.