Per a Elisa

Un relat de: Mena Guiga
Avui he sabut que ja has marxat d'aquest món, Elisa. La primavera. I tu, al contrari: com una oreneta d'hivern, que se'n va. Seixanta i pocs, Elisa. No et coneixia massa.
Eres -ets- amiga de la meva mare. Quan va estar ingressada, tu la vas tenir present en les oracions, en els missatges d'ànim diaris, en el defensar-la si algú la titllava de fluixa. Què coi ha de dir, la gent, la gent és gent i no ha de dir res, massa res, oi, Elisa? Tu estaves trista també per aquest motiu: se't tenia per algú com non grat, et costava fer amistats. Desitjaves companyia, amor. La teva filla, res. Barallades fa la tira d'anys. Quina pena que el fruit de les entranyes no sigui afí. És un dol per a qualsevol mare. Retrobar, ni que sigui un pessic del vincle del cordó umbilical. Parlaves com de pressa o no sé ben bé com, que em costava de captar totes les paraules. Creies en els colors i en les pedres i en els sants i santes. Agraïes una abraçada que no fos curta. Em deies que jo sempre tindria 'ajuda', que la meva energia era de fada. I jo que em dic bruixa! Vivies sola, en un pis. T'hi ofegaves, és clar. Esperaves parella. I com dir-te, jo, que saber estar sola amb una mateixa és la companyia més important i més gran abans que res? Eres detallista. Vas pagar de la teva butxaca, per amistat, perquè eres generosa, uns quants arreglos de cremalleres de diverses peces de roba que et vam fer arribar per tal que les portessis a una coneguda teva modista. Quan s'esdevenia un sant, un aniversari, sabent-ho, corries a portar-nos vi, suc de poma fuji acabada de premsar, bombons, un gotet de terrissa decorat amb puntes i a dins uns bastonets d'incens. Vas comprar-te el meu llibre de relats pensant, jo, que en podrà fer. Vas repetir 'm'haig de posar al dia'. Jo sabia perfectament que el compraves per a deferència cap a mi. I un d'infantil, mig meu, també, per a un nebodet. I uns penjolls i una camiseta amb taques abstractes d'una fira de festa major en què vaig participar. Allà eres a primera hora, per col·laborar, per comprar. T'arreglaves amb roba llarga, vestits, al bon temps, de cotó, blanca, fosca o potser un estampat que no recordo. En temps de fred, malles gruixudes obscures i abric anorak -aquells que té tothom, que fan mitxelins. Et convidàvem als àpats familiars al restaurant, volíem equilibrar la teva amabilitat. I tu encara hauries volgut pagar la teva part! Et puc veure en unes fotografies al pati de l'entrada al local, abraçada a una figuera de moltes dècades. Et vaig dir que era bona cosa i a tu no et va pas caldre analitzar-ho, si ho deia jo: em tenies molt amunt. Em demanaves que demanés a l'univers que et portés un 'nòvio'. Et creies -i part de certesa ha de tenir- que dur alguna cosa vermella procurava fortalesa. Això et vaig comentar el darrer cop, sí, que ens vam trobar, en un dels carrers cèntrics, de comerços, del poble. Jo anava amb la mare. Saludar, xerrar. No estaves fina. Havies anat al metge, aquella espècie de grip que ningú se'n salvava d'arreplegar també t'havia assolit. O quelcom per l'estil. Peco que a vegades no escolto prou o no retinc tota una conversa, anadeta de l'olla, volo en el meu món. Et visualitzo amb els cabells llargs, llisos, negres, lluents, fins a l'alçada de la cintura gairebé. Amb serrell. Els braços corpulents i si la pell penjava, millor això que l'ànima. Apersonada, el teu volum jo el captava com de ser fora de les limitacions de la societat escanyaire, i això et feia patir segurament. Per això tal volta et senties assenyalada. Anaves pintada com una mona i en una època no massa llunyana hauries rebut un nom sense motiu. Els teus ulls parlaven de la teva màgia que no havies pogut descobrir, necessitada, amb ganes de rebre-la de fora. Estic escoltant, en la teva memòria, 'Per a Elisa', de Beethoven. Piano. Són tecles que són llàgrimes per a tu. Fa una estona, estant al pati, al sol i a la vida natural, sentia ocells. El cantar de les aus superava l'interès per damunt paraules de persones veïnes que el vent m'atansava. M'he mirat les fulles d'un futur gladiol i el despuntar d'un proper allium i entre aquestes dues belles flors encara a l'úter he volgut que et materialitzessis. Un esperit serè a qui he mostrat totes les aromàtiques i fet flairar i dit els noms. I no, no hace falta que los recuerdes, no se trata de esto. Es la fragancia la que debe perdurar. Les violetes, les calèndules, les caputxines -sí, mujer, come una, es suave y picante al final...i em seguia, com si jo tingués la raó absoluta-, les margarides, el roser puncellat. No, mujer, los nombres son sólo eso: nombres. Quédate con las imágenes, con los colores, con la textura. Llévate esto, te lo regalo.
A casa t'apreciaven, no tenir notícies teves feia més d'una setmana va inquietar. A mi m'havia passat pel cap que, efectivament, l'estat de gràcia hagués trucat a la teva porta.
Una abraçada d'estona, Elisa, ampla i estreta com un arbre antic i savi, acollidor, protector.
Llum i pau. Felicitat. Surar en el sempre. Somriu.

Comentaris

  • Cocos [Ofensiu]
    kefas | 08-05-2018


    Som com un coco. La crosta, dura, sovint impenetrable perquè els altres cocos no ens puguin xafar. A dins, una polpa olorosa de fibres vitals que el temps ha anat entrellaçant, a la que només s’hi accedeix si es trenca la crosta. I, més endins, l’ànima líquida que, dels altres, tant necessitem per refrescar-nos de l’aridesa de les vivències diàries.
    Amb els teus relats ens mostres la bondat d’anar sense crosta i oferir la gustosa polpa amarada d’aquesta ànima líquida que, no sé com t’ho fas, raja sense parar. Mercès per sadollar-nos.

  • Hi ha...[Ofensiu]
    Montseblanc | 26-04-2018

    ...persones que són diferents de “la uniformitat” que està ben vista. Hi ha esperits lliures, com tu Mena, com l’Elisa... I la vida ens porta i moltes vegades no tenim temps d’aturar-nos i fer una abraçada llarga i dir “t’estimo” o “m’agrades molt” (això més aviat està mal vist). Però ho hauríem de fer. Agrair i estimar, sense tantes barreres, sense córrer tant, sense analitzar què és important i que no... Simplement sentir i expressar-nos. Sé que tu ho fas, Mena. I això que has escrit per a l’Elisa és emocionant i traspua amor i enteniment. I segur que la teva força, la teva llum en escriure-ho, en estar amb ella al jardí, li haurà arribat, sigui on sigui...
    Gràcies per compartir-te una vegada més.

  • Disculpa[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 25-04-2018

    Això de la valoració ha estat automàtic, no tocava.

  • Ah, Mena...[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 25-04-2018 | Valoració: 10

    Trie com quasi sempre el relat d'abans de dormir. Aquest. També estic en un ai, per causa semblant. Ho sent. És preciós tot el que dius i a ella li va bé, li arriba, cada vegada estic més a prop de creure'm que és així. Ha de ser així.

    Crec que em fa bé llegir-ho. Gràcies. Abraçada gran.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

787 Relats

820 Comentaris

269994 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com