Penso

Un bar molt ben restaurat, si senyor.
Parlant amb un amic, tot prenent una cervesa, les coses es veuen molt millor. Mirant les agulles del rellotge de paret, com avancen a poc a poc. Mirant el cigarret com es consumeix. Avançant en la conversa. Tractant temes de tot tipus. Estrenyent lligams a mida que parlem. Descubrint a l'altra persona amb cada mot que pronuncia. Intentant explicar-li una mica com sóc jo, sense que resulti molt pesat. Veient el cambrer a darrere la barra, amb poca feina, com fulleja el diari del dia anterior, i tot seguit alça el cap i ens mira, i després se li perd la mirada. Veient persones com entren, i com surten més tard, seguint el seu camí rutinari per la vida. Em prenc un parentesi, i penso en que faré jo, al sortir d'aquell bar. Estic confús, una mica inquiet, potser pq no tinc les coses prou lligades com per estar més tranquil. Penso en lo bé que van aquestes xerrades amb persones que t'inspiren confiança. Penso en lo difícil que seria aguantar-ho tot sol.

A la taula del costat dues noies, parlen sobre temes quotidians. Ni una referencia a sensacions o sentiments. Penso que potser jo estic fet d'una altra pasta, o que elles s'ho queden tot interiorment i malviuen per dins. Però són pensaments meus, conclusions que porta a terme la meva forma de ser, de pensar.

El meu amic diu, si ja anem. En aquell moment exacte que jo ja pensava dir-ho aviat.
Al arribar al trencall de sempre, ens despedim, amb poques paraules. Amb la sensació que no fa falta dir gaires coses. Això em proporciona una sensació de tranquilitat, que contrasta amb quan arribo a casa i una persona em crida bruscament, dient-me coses des del passadís, repetint el meu nom 3 o 4 cops. Després de dir-li un cop, que ja vinc.

Tranquilitat. La retrobo a la meva habitació, tot just avans d'anar a preparar-me el sopar. Aquells petits moments de soletat, que a vegades es necessiten per poder tornar a enfrontar les relacions personals. M'assento al sofá i miro la tele, però no la sento, els meus pensaments parlen massa fort. Penso en els meus pares, tant lluny i tant separats. Penso en els últims anys a casa. Difícils, extranys.

Apago la llum, i amb unes passes suaus, me'n vaig a la meva habitació. M'assento al llit i m'estic uns segons, potser algun minut, en silenci absolut. Fent reflexions, que algun altre dia ja he fet. Però que potser ja formen part de mi. Després pronuncio alguna petita frase, per mi mateix. Penso en el dia de demà, i en uns quants dies més enllà. Penso en el meu pare i me'n vaig a dormir. Trobant més flonjo de lo normal el coixí, sentint-me bé amb el nòrdic tapant-me. El meu món, la meva habitació. Aquesta que envolta els meus pensaments i em protegeix ç simbòlicament de les pors de sempre i de les noves. No obstant no es la mateixa habitació que fa ben poc. Però es el meu espai. És meu, allà on no em fa tanta por defensar-me si m'ataquen. Allà on penso més amb els èssers més importants de la meva vida.
Bona nit, que demà serà un altre dia, però jo seré el mateix.