Pensió Barenys, plaça del rei

Puja al tren amb decisió, sense mirar enrere: ningú l'enyorarà. Deixa el violoncel, amb la seva funda fosca i brillant, al costat d'on ella seu. Durant tot el viatge llegeix sense mirar enlloc més que al full.
Arriba a Barcelona. Es treu de la motxilla un full on sembla haver-hi unes indicacions: Pensió Barenys, Plaça del Rei.
Mira davant seu: unes llums blaves il·luminen un rètol antic: només Pen ió arenys s'il·lumina, però sap que aquell edifici estret i rònec ha de ser el seu emplaçament durant les pròximes setmanes.
Entra. Demana per la senyora Barenys amb un castellà amb clar accent basc. La senyora Barenys surt amb mirada poc confiada, i la noia, amb el cello penjant a l'esquena que sembla pesar molt, li diu que ve de part del Josu, si, hombre, el Josu, el vasco, que només es quedarà uns dies , que és puntual pagant i no surt de nit. Només una cosa demana: necessita poder tocar el cello a l'habitació, si, está claro que sólo en horas razonables, pero esto es imprescindible, señora Bareins: si no hay cello no hay clienta (y, como es de suponer, entenderé que haya algún plus por las molestias... Por el dinero no se preocupe, señora Bareins).
La senyora Barenys només al veure-la ja no se'n fia: noia jove, sola, en una pensió com aquella, i, sobretot, amb un violoncel! Primer s'hi nega. Pot portar merders això de sentir tot el dia música; aquests pensionistes que tinc viuen de nit i dormen de dia...
És clar que no es pot negar a una habitació durant una temporadeta, i sobretot, a unes remuneracions extres per la "molèstia"...
Però la veritat és que aquesta música no li sembla pas una molèstia, a la senyora Barenys. Ben al contrari, ara nota que aquesta música canvia a l'edifici i a les persones que en formen part per complet: les feres s'han assossegat.
La música, doncs, tot un miracle. No obstant, ella... tota una raresa veure-la: no surt mai de l'habitació. Bé, el primer dia ja va dir que no li agradaven els espais oberts i que preferia una habitació a planta baixa, a poder ser que donés al carrer; aquella habitació fosca i petita que dóna al carrer estret, al darrera de l'edifici, és la perfecte, va pensar.
Però la senyora Barenys, a la setmana de no veure-la, ja pateix per ella: aquesta vida no pot ser bona, tot el dia tocant el violoncel.
La mestressa de la pensió, en el fons, l'hi agafa una terrible atracció: l'atrau el misteri d'aquesta noia, l'encurioseix la seva forma tan virtuosística de tocar i que pot ser de tants estils diferents amb el violoncel...
No n'ha vist mai cap de prop, de violoncel: ara se'n mor de ganes.
La nou vinguda, després de quinze dies d'allotjament, decideix anar a parlar amb la mestressa perquè sàpiga que tot li va bé tot i que és conscient que no la veu mai fora de l'habitació.
Esta tarde saldré, volveré a la noche, puede que tarde, i la senyora Barenys li somriu i li diu que és ara l'hora de sortir, ara que és jove; ja n'hi ha prou d'estudiar!
Durant tota la tarda, la senyora Barenys ronda per tot l'edifici amb la ràdio portàtil a les orelles, intentant treure's aquest nerviosisme de sobre: no pot contenir la necessitat d'entrar a l'habitació fosca i veure aquell violoncel de so sublim amagat en la dura funda.
Es reprimeix fins que no ho pot aguantar més: agafa les claus, mira que no hi hagi ningú i obre la porta de l'habitació petita i fosca. No veu res més que aquella funda tancada, i s'encamina a obrir-la.
Arriba la presumpta cellista suada i alterada més d'hora que la prevista. Es troba la porta de la seva habitació oberta, i s'altera encara més. Veu a la senyora Barenys, immòbil, inerta, davant la funda oberta que mostra
amenaçant un parell de pistoles i una escopeta; al voltant, sobre el llit, plànols de Barcelona escampats junt amb un parell endollat i capses de cd's de Rostropòvitx, Casals, i altres virtuosos del violoncel, mentre un vent suau entra
per la finestra oberta.
Mentre reacciona clavant-li un ganivet a l'esquena a la senyora Barenys, la ràdio que sona per unes orelles que ja no escolten anuncia l'explosió de dos cotxes bombes a la Plaça Catalunya.
La senyora Barenys jeu de bocaterrosa damunt la funda oberta del violoncel; realment, es mor de ganes de veure'l.