Pensar-te i estimar-te les vint-i-quatre hores del dia

Un relat de: Nefertitis
T’espero i et penso les vint-i-quatre hores del dia. Sembla que em trobi en un estat obsessiu on tu n’ets el protagonista i vagues per la meva ment amunt i avall. Utilitzes els teus ullets tan característics, els teus llavis molsudets, les teves mans acariciant-me... Ets llavors i en tot moment tot el que necessito, tot el que em fa feliç.
De vegades, la teva mirada penetrant m’espanta. És com si en el precís moment en que les teves ninetes es fixen amb les meves descobrissis que aquella a qui tens al davant, jo, no és especial, és més, té tants defectes... I així neix i creix el meu sentiment de por i d’angoixa per no ésser tot el que crec que tu vols o esperes de mi.
Però curiosament, mentre el meu cervell fa i desfà idees complexes com aquestes, tu t'apropes, em beses, em dius que m’estimes i llavors m’adono de com la meva inseguretat fa i desfà sentències injustament.

T’espero i et penso les vint-i-quatre hores del dia, però prenc consciència que no ets perfecte, malgrat ho siguis als meus ulls; que et miro amb ulls d’enamorada i no veig més enllà... Però no sé, vull viure-ho, vull sentir-me als núvols quan estic amb tu. Els mesos passaran i potser la màgia d’aquests primers mesos desapareixerà, però quedarà el més important, el teu interior, el mateix que tan m’agrada i em va saber conquistar la primera vegada.

Comentaris

  • La màgia de les paraules,[Ofensiu]
    free sound | 10-03-2012 | Valoració: 10

    La fantasia de les faules...
    M’agrada aquest “et miro amb ulls d’enamorada”.
    Dels millors sentiments que podem sentir.
    Amunt i endavant!

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

105 Relats

126 Comentaris

85827 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.