Pensar apaga les veus.

Un relat de: tapisser
L'Esteve estava acostumat a què ningú no escoltes ni fes cas de les seves paranoies, que sempre li parlaven sobre la necessitat d'anar en contra de tot l'establert: la propietat, el capital, el tracte als conciutadans, a no trobar gairebé res equànime ni just del tot...
Res; converses de taxista. Converses de bar...
Això havia de canviar, ja n'hi havia prou! Agafaria el transport públic (per ser conseqüent amb les seves idees, no tenia cotxe), i per estar informat de primera mà es compraria un periòdic d'aquests que se surten del circuit normal dels grans grups de premsa i expliquen les notícies "tal com són" (no es volia deixar manipular), es posaria la seva roba de cotó natural (no volia que els fils acrílics li contaminessin la pell) s'estava plantejant llençar el telèfon, avui deixaria el mòbil a la tauleta (no volia que uns senyors d'ètnia africana, treballessin com a negres per extreure el mineral amb què es fabriquen els telèfons portàtils. Coltan crec que es diu)
La veritat, quan en alguna assemblea volia argumentar alguna cosa, s'atabalava força i acabava donant la raó al seu oponent, encara que aquest plantejament fos contrari als seus pensaments propis, buidant així el sentit de la seva exposició.

Aquell dia, es va decidir per passejar per la part alta de la ciutat. Amb la pau que allí s'exhalava podria escriure un esborrany de tot allò que duia al cap, per què li servis d'una pauta que carregués d'interès el seu discurs i, el fes atractiu i entenedor a les orelles humanes.
Allà, assegut en un banc que imitava l'estil modernista, va treure el seu bloc d'anotar reflexions serioses i va anar passant pagines segur que hi hauria alguna cabòria a mig redactar que li serviria per a treure's aquells dimonis que l'acompanyaven aquell matí.
Es va aterrir en veure que totes les fulles eren en blanc, i va prendre la ferma decisió de començar el seu diari de greuges, a la primera pagina, com fa tothom.
Mentre intentava escriure va venir a visitar-lo un gos del qual no s'acabava de refiar per si era un espia de la casta, però passat poc temps va veure la noia que, corretja en mà i vestida de minyona de casa bé, el cridava amb molt poca o cap intenció de què l'animal li fes cas. Encara va tenir temps de fer una arenga, en català, a la noia sobre l'esclavisme a la guerra de la independència Americana, però crec que la noia era d'Hondures i en prou feines sabia pronunciar el nom del gos, que es deia "Xaloc" i, ni el va entendre ni el va voler escoltar.

De nou sol, llepant la punta del bolígraf, com si volgués repetir el gest d'un senyor que humitejava amb la llengua el grafit del seu llapis abans de començar a escriure, no va aconseguir que la inspiració li vingués a xerrar, a cau d'orella. Només va aconseguir unes ratlles blaves que dibuixaven solcs a la seva llengua amb un desagradable gust de tinta.
Res; Per reflexió, no li venia res.
Era molt més bo, pensant que escrivint.
On vas a parar!
La pàgina, refractària com era a rebre els seus pensaments en forma de lletres i paraules que donessin un ordre a la vegada que immortalitzessin les seves teories socials, es va cansar d'esperar, i va deixar anar la imaginació, enyorant el temps en què formava part d'un arbre allà a l'Amazones. La va despertar el "clek" que varen fer les tapes en tancar-se.
Res; Per reflexió, no li venia res.

L'Esteve es preparava per marxar, quan un noi amb edat de ser quintat, si encara es fes la "mili" i barba enrederida (no d'aquestes de moda) li va dir que no havia pogut evitar sentir la conversa, més ben dit el monòleg, que li havia etzibat a la minyona d'Hondures.
Li va dir que ell, era periodista, segon any de carrera, i feia molt de temps buscava un tertulià amb aquell verb tan proper, tan clar i tan entenedor, i el convidava els dimecres a fer-la petar en directe, en el seu programa. No era el món a RAC1, però tenia la seva clientela de barri.

L'Esteve, la nit del dimarts ja no va poder dormir. S'apareixien com espectres les paraules pensades pel seu cervell sense cap senderi, ni cap ordre, ni cap sentit. Entre sons, sabia que el que estava pensant no tenia cap contingut, ni cap criteri que fes destacar aquelles idees de les fetes servir per als líders que admirava, amb els mateixos arguments solidaris que tenia ell mateix. Aquests prohoms, que eren els referents de multituds i a tots els mítings el públic cridava demanant calçotets i fills seus.
L'Esteve, davant del mirall del lavabo, va fer l'últim assaig d'anarquista incendiari de masses. Es va posar colònia (potser massa) i va decidir, amb tot el seu convenciment, anar cap a la seu de l'emissora.
A la fi ell tenia paraula i s'hi havia compromès.
En arribar es va esporuguir una mica en veure aquell munt de cables, micròfons i ampolles d'aigua mineral repartits per tota la superfície circular de la taula del locutori. El noi, amb edat de ser quintat, afable, el va sortir a rebre estirant més la mà que la màniga i amb uns copets calculats a l'espatlla intentava arrencar aquestes pessigolletes que se'ns fiquen a la panxa quan estem neguitosos.
Li va dir que encara trigarien uns minuts a entrar en directe i el va fer seure en una butaca d'aquestes de tertulià. Amb un gest de professional de les ones hertzianes li donaria la paraula després de fer la presentació.
Havia esclatat el "seu" moment, no es volia callar res, no havia arribat allà amb la intenció que li quedessin encallades paraules al pap, es buidaria com un mitjó quan li dónes la volta, per fi el que sempre havia volgut estava a punt d'ocórrer.
El separava del seu idíl·lic destí un gest del jove periodista (segon any de carrera).
Com a càmera lenta, va veure la mà del xicot autoritzant, donant-li entrada a les ones a la seva veu reivindicativa.
Va obrir la boca i es va quedar rumiant el que havia de dir però no deia res, no sortia cap so d'aquella boca, enganxada a una cara on s'escapaven els ulls de tanta sorpresa.
Ell volia fer la seva arenga social, aquelles idees que sempre l'havien acompanyat les havia de repartir a tothom, aquells rumiaments tan clars...
Va notar una cosa humida per la galta. La impotència.
Però per reflexió, no li venia res.

Comentaris

  • Bloc de reflexions serioses[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 08-05-2016 | Valoració: 10

    Full en blanc, ment en blanc, paraules encallades a la gola que no volen sortir. Pànic i impotència. Incapacitat de fer palesa tota la xerrameca acumulada en el seu magí. Tragèdia i ridícul total.

    El pobre Esteve fa figa en el moment que se li dóna l' oportunitat d'abocar tots els pensaments que li omplen el pap. No hi ha dret! Per què dimonis s'ha encallat? Si ho portava tot més que preparat. És una putada (amb perdó). La ment li ha jugat una mala passada en el moment crucial. És com quan tens una mossa de bandera a punt de solfa i "gatillazo" al canto. És una injustícia que no es pot consentir. Mira, ara l'Esteve tindrà més arguments per a despotricar contra tot i contra tots.

    Una abraçada, amic!

  • Bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 07-05-2016 | Valoració: 10

    Un bon relat que m' ha agradat molt
    Montse

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: