Pensaments nocturns

Em fico al llit intentant adormir-me, però aquesta es una de les nits en les que per alguna raó que no podria explicar, et sento prop. Es com si m'estiguessis parlant a cau d'orella.
Al cap d'una estona de pensar en tu i ja al límit de la consciència començo a sentir-te més i més aprop, fins que arriba un punt en que em sembla estar sentint el teu alè al clatell i el teu cos envoltant-me; em sento segura, i deixo anar la ment, ara fins i tot et puc veure.
Comencem a parlar, són paraules dolces que em transporten a un altre lloc, on tot es diferent, no m'haig d'amagar, et puc mirar sense pors, i això m'agrada, m'agrada puguer mirar-te descaradament, sense embuts, i es que no saps quant m'excita observar-te mentre em
parles amb aquests llavis de mel que tant m'agrada petonejar...i a la vegada, les mans, mans suaus, juganeres, les mans dels meus deliris, que no puc deixar de sentir acariciant-me cada racó del cos, com només tu saps fer; tinc el tacte de la teva pell grabat dins meu i per més temps que pasi, penso que mai podre deixar de sentir-ho, per que no s'hem acudeix res que m'agradi més a la vida que això, el teu tacte...

Així va passant la nit, fins que em quedo dormida...

Però arriba el matí i em desperto, tinc la necessitat de deixar de banda aquests pensaments, per que siguent realista, se que això no ho puc tenir, així que millor tornar a la realitat, al menys fins que torni a arribar la nit...