Pensamentari...

Pensamentari.



Ferida,
pot ser carn oberta, tallada o estripada, amb sang o sense.
Qui no té una ferida ?


Llàgrimes,
quasi sempre són en plural... Personals o compartides.
Un cor que plora...


Soledat.
Sempre femenina. Per això té tanta força.
Qui no ha sentit mai la soledat,
que no vol dir haver patit.
Té la seva germana, la solitud.


Silenci.
Que no vol dir deixar de viure.
Hi ha qui ho fa en silenci...
En silenci es quan es troba la paraula.
També és en silenci quan ens coneixem.


Estimar.
Ai! deixeu-me que estiri els braços i respiri profundament.
Sense estimar no es pot viure.
Sense que t'estimin, tampoc.
Malgrat que es visqui, sempre falta.


Tristesa.
És l'altre banda de la paret de l'alegria.
L'alegria té moltes branques.
Però la flor sempre és la mateixa, la tristesa.


Mort.
En alguns casos és el retorn a un estat natural
del qual mai no hauríem d'haver sortit.
Un traspàs. Un canvi de porta.
El principi d'una descomposició
per començar la gran composició.
De vegades un viatge sense adéu.
D'altres, un adéu massa allargassat...


Vida.
L'equilibri natural de tot el que té vida i ens fa viure.
Sempre és principi. Sempre també duu el llaç de final.
Una, que pot ser compartida o no,
lliure o oprimida. Sempre però és personal.


Viure.
Aprenentatge. Aventura, desig, il·lusió, pessic, amor, ferida,
crit, silenci, nit, dia, caminar, creu, lluna, sol, sorra, camí, drecera, pedra, mà, petó, besada, poema, flama, foc, cendra,
brasa, mar, barca, companyia...
Ara et toca a tu...


Flor.
Pol·len. Bressol de pètals per vestir un cos.
La nuesa amb una flor. Vida. Esperança.
Gerro buit sense...
Carnaval després de la mort.
Qui no ha respirat mai amb una flor, no és viu.


Carrer.
Cases a banda i banda. Escombrat o no.
Estimat o abandonat.
Amb nom de sant o d'important.
De terra o asfaltat.
Qui no té un carrer de quan era infant,
potser només els que els van robar néixer en un carrer.
Un mateix carrer i cases davant per davant...


Diners.
El càncer de l'ànima.
La maledicció transportada per la plaga dels homes.
Fonaments del mal.
La pèrdua de la il·lusió.
Motor de guerres.
Un abans i un després...


Pa.
El pa i la gana.
Amb molla i crosta. De forn de llenya.
El pa negat. El robat.
El de cada dia.
Qui el té assegurat ?


Aigua.
La que bevem. La que calma la set.
La que humiteja els llavis.
la del mar que ens fa navegar.
La dels rius que ens ajuda a pescar.
La que malbaratem. La que neguem.
La que té set quan no plou. La que hem de comprar.


Lluna.
La flama de la meva espelma.
La que traspassa els vidres de la finestra.
La que em bateja per dins.
La romàntica. La que sempre té un sí
creixent o minvant. La d'avui, la d'ahir.
Qui diu que té mala lluna ?
Lluna de mel. I la mel de la lluna.
La gran placenta de vida.


Mar.
Onatge. Viatge. Nàufrag.
Calma natural. Força. Vida.
Carícia de sal...
Oblit. Trobada. Mar...
Bressol de vida. Taüt de mort.


Sorra.
L'empremta del teu cos.
Petxina oberta. Costella de barca.
Testament sense promesa.
Penyora d'amor.
Mapa de viatges.
Poema sense mots.
Solitud a la sorra. Companyia de l'estrella de mar.
Rellotge de sorra. Fins l'últim granet...


Temps.
Esdeveniments entre punt i punt.
Tothom en vol. Qüestió de temps.
Un de llunyà, un de passat, no,
jo vull el de l'ara. El meu temps.
Temps de nit. Temps d'amor.
Espasa de vida.
Ser ric de temps. Veure passar el temps. Viure'l.


Mà.
Si pot ser, dues... Entre mà i mà...
Seductores. Engendradores de carícia.
Enèrgica de bufetada.
Cònsol de lluna. Excitació de sol.
Qui no dóna mai una mà, també és morirà.
Els que sempre donen la mà tancada.
Els que l'allarguen com una albergínia escalivada,
però freda, sense caliu, sense afecte...
Els que sempre s'ho porten tot entre mans...


Amistat.
Ai las! de vegades és tatsima...
De vegades confonem els termes
del sembrat de l'amistat.
La traïda, la de mà oberta.
L'amistat és com un bon vi,
se n'ha de tenir bona cura, estimar, compartir,
i no abandonar a les teranyines del món.




Fill.
Quasi sempre desitjat.
Estimat. Enyorat.
Bressol de patiments.
Llàgrimes al gerro de porcellana.
Alegria. La flor de la casa.

Esposa.
Poema. Poesia. Entrega.
Cordó umbilical entre la realitat i el somni.
Els papers no fan l'aliança.
Però el dia a dia abraça,
i també els somriures i les llàgrimes,
i els fills, i el clima de la malaltia.


Pedra.
A les mans dels homes
no perduren ni les pedres.
Els que tenen el cor com una pedra.
Els que tiren la pedra
i amaguen la mà...
No ha de quedar pedra sobre pedra.


Campanar.
Amb àngel o sense.
Opulència. Superioritat.
Clam al cel. Erecció de fe.
Campanes per trencar
la pau interior...
Creu.
Dos claus i molt cops de martell.
És la cruïlla de dos camins.
Els que la pengen a la paret
i els que la porten a dins...
No m'interessa ni la creu
de terme ni el terme de la creu.


Sabates.
Les massa barates
sempre oprimeixen...
Les mal lligades.
Les que ens fan relliscar.
Una per a cada peu.
La sabata sempre
troba el sabatot...


Porta.
A banda i banda de porta.
Amb pany o sense.
Tancada amb tres tombs de clau.
Al davant o al darrera.
Cada porta tanca i
obre tot un món.
N'hi ha de llibertat i d'esclavitud.


Falç.
Eina de tall forjada
pel ferrer de tall,
per segar l'alfals, el blat.
I quan convé per segar cadenes.
La guerra dels segadors.


Foc.
El que escalfa. El que crema.
El que martiritza. El que purifica.
Del foc les flames. La brasa
massa brasa. El foc d'un cos.
El foc a dos...
I el foc quan toquem el dos.


Rosada.
La de la nit. La dels mots.
La fèrtil... Rosada d'amor.
La que ens manté vius.
La rosada als llavis.
La que ja no anuncia vida.
La rosada del poema.
La de la soledat, la del silenci.


Rellotge.
Invent dels homes.
M'agrada el de sol
a temps de lluna.
I el de sorra per veure
si en queda un granet...
Sempre hi ha un rellotge
de temps propi.


Arrels.
Les de l'arbre. Les de la vida.
Les teves. Les meves, les d'ells...
Qui no té arrels no té identitat.
Les arrels són el fonament.


Bruixa.
Ai! qui no ha conegut una bruixa.
Amb l'escombra o sense .
De sol i de dol.
A cavall de la lluna.
M'agrada l'hora bruixa.
I cada bruixa té el seu bruixot.


Taüt.
Estoig per després...
De caoba, de faig, de pi,
envernissada a munyeca.
Collonades.
Els que tenen pany i clau
per no poder sortir...
Un carnaval de ritual.


Humanitat.
Sembla que vingui d'humà,
però més aviat sembla
de calamitat.
Olor d'humanitat.


Bicicleta.
Dues rodes i uns pedals.
Un manillar que no
sempre va al nord, per sort.


Bufetada.
Impacte físic, moral.
Inesperat, esperat.
Despertar de cop.
En legitima defensa.
Amb la dreta o l'esquerra.
Hi ha bufetades que queden
a l'àlbum dels records per sempre.


Religió.
La la, le le, li li, lo lo, lu luuuuuuuuuu...


Espina.
Quan no hi ha el peix.
El que queda després...
El que fa bonica la rosa.
Sempre ens en queda
una de clavada...


Espermatozou.
Individu de font masculina.
Generador de vida.
La majoria, mandrosos,
només un arriba a la meta.
Un gandul frustrat pel treball.
Petit i eixerit. Massa herència
genètica per una
xuleria microscòpica...


Òvul.
Seductor de font femenina.
De maternal abraçada...
De camí sense retorn,
però sense seguretat
d'arribar a l'horitzó.
Una meravella de la natura.
El brindis de la fecundació.


Fer l'amor.
L'amor no es fa, en tot cas
el vius, el respires, el fas i
et fa viure, o no...
Els profanadors no saben
què és l'amor, les
acaparadores, tampoc.
Abraçada profunda de tu a tu.
Testament íntim en vida.
Sovint hi ha qui ho
confon amb fer la guerra...
I els que moren verges d'amor.


Sostre.
De vegades és el que ens
cau al cap, al damunt.
Quan és un cel ple d'estrelles.
I quan els núvols de tempesta.
Quan és la fita que no podem superar.
Sota del mateix sostre.
El que té biga i llata.
Quan el sostre és de paper.
Els sense sostre perquè
els hi hem robat...


Banc.
Hi ha el de la plaça.
El del repòs.
El banc de la vida.
El dels rampinyaires...
El de la vellesa.
El de quan érem petits.


Publicitat.
És l'art de dominar
la teva idiosincràsia.
A través d'ella volen
canviar el teu criteri...
Indueix a fer-nos fer
allà que no volem fer.
Arriben a fer-nos comprar
esternuts envasats al buit...
Ens fan canviar la nostra percepció
de les coses, d'allò que
ens sembla realitat.
Arriben a canviar els nostres valors.


Cafè.
Aroma, subtilesa, crema,
una alenada per l'esperit.
El caliu de la tassa.
Tot un món a la tassa.
La carícia del cafè als llavis,
a la boca, a la llengua...


Hipocresia.
Ah! té mil cares i encara
mil cares més.
D'arrel femenina també
emparentada amb el masculí.
No mor mai té set
vides com els gats.
És la falsedat vestida d'hipocresia.
Té totes les aparences.
Es vesteix de tots colors.
Qui no s'ha trobat mai
amb la hipocresia ?


Passió.
Hi ha qui ni sobre un quilo
i d'altres ens hi falta tres onzes...
Passió per la vida, pel menjar.
Quan brinden els sentiments.
Sense passió no hi ha
motor per a res...


Metge.
De vegades mal anomenat
doctor/a ja que sovint
no han fet el doctorat.
Llàstima que a la facultat
no ensenyin humanitat...
Els que tenen un bon ull
pels símptomes però no
et miren a la cara...
Hi ha metges que haurien
de baixar del pedestal.
Massa sovint obliden que
formen part de la tribu dels mortals.
També és veritat que gràcies
a alguns d'ells n'hi ha
que encara tenen vida.


Suor.
La pròpia pel treball o no.
La dels altres quasi sempre
amb mala olor...
La suor freda i la que no.
Els que suen i els que s'ho miren...
Diuen que suar és
purificar les toxines.


Perdó.
És un gran tresor per això
no el
té tothom.
Qui no sap perdonar
viu sempre en turment...
Un que va perdonar, però,
el van clavar a la creu...
Saber perdonar és alleugerir-se
de les pedres i les cadenes
que no ens deixen caminar.


Mal.
Ui! Ai! mal de queixal,
mal de cap. Mal d'ànima.
Mal de pedra. Mal d'amor.
Mal sense saber-ne el mal.
Mal d'ull, uiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii...
El mal del dimoni
sempre és propi.


Illa.
És un punt voltat d'aigua o de gent...
Amb palmera o sense.
Tothom hauria de tenir
una petita illa.
No pas per estar aïllats,
però sí per respirar...


Televisió.
Font de cultura.
Abocador, deixallaria...
Diàleg aïllador.
Grolleria gratuïta.
La xafarderia feta negoci.
Sempre en interès d'algú...
Una finestra directe
a deformar la ment.
Un trist exponent de la
misèria de l'ésser humà.


Sentit comú.
Ai, espereu que el busco
s'ha escapat i no el trobo...


Vergonya.
Era verda i se la va
menjar un ruc català...
Ja no ens queda ni
les vergonyes en plural.


Prou.
Vol dir prou, s'ha acabat.



Ho vaig escriure entre el dia cinc i el dia nou. Primer vaig pensar que ho posaria per ordre alfabètic. Però he volgut escriure-ho tal com ho vaig pensar.


onatge