Pensament salvatge

No tinc massa clar si val la pena que comenci aquest relat.
No tinc massa clar què vull aconseguir explicant aquesta història.
Tampoc tinc massa clar què és el que ha passat, doncs, de vegades, sembla que estigui dins un somni del que vull despertar.
Massa trigo a obrir els ulls, la foscor... Continúa.
Així doncs... Sóc despert!
Mai hagués pensat que em passaria quelcom semblant.
Mai hagués imaginat que en la meva trajectòria professional, allà on molts veuen èxit, realització, i progressió...
Jo... M'hagi trobat a l'infern.
Un infern personal que s'ha anat creant a partir del conflicte intern que m'ha consumit de mica en mica. Fins al punt de fer-me claudicar definitivament, abocant-me a la despersonalització de tot el meu ésser, a la deshumanització i a la misèria emocional més severa que mai, hagi sentit.
La meva transparència gestora, i el desconeixement del que es mou en el món tecnocràtic de les direccions empresarials, feia que sentís que la tasca que se'm demanava dur a terme (malgrat totes les meves oposicions), em vingués massa gran.
D'aquest temor a la manca de capacitat, vaig passar ràpidament a la certesa de que jo era la persona que podia portar l'equilibri a una organització patològica, que necessitava urgentment una reforma estructural i funcional important.
Amb el temps, allò que en principi veia tan gran, se'm va fer petit.
Ho veia clar, com l'aigua que brolla dels manantials.
Però aquest camí, s'ha de feixugar amb pas ferm, determinació, molta cura, i sobretot, tenint en compte la gestió emocional del canvi, en les persones.
Ja que en definitiva, són la força de treball a la qual s'exigirà que respongui a les necessitats de la població i les institucions.
Em repugna, però, veure com els interessos econòmics, polítics, de poder, i altres que segur que se m'escapen, es posen per davant dels professionals. Qui ha de tenir cura dels que "cuiden"?
No és per casualitat que em faci aquesta mena de plantejaments, ja que al ser una persona inquieta, i un enamorat de la meva professió, durant tots els anys de praxis professional que he recorregut, no m'he limitat només a executar les tècniques amb la millor eficàcia possible, sinó que sempre he cercat acostar-me a l'excel·lència professional. De la mateixa manera que com a persona, sempre he intentat mantenir-me íntegre, i fidel als meus valors.
No sóc una persona que es limita a ser espectador del que passa al seu voltant. Tampoc em deixo dur pel victimisme d'aquells que troben en la queixa fàcil, l'eina per a canalitzar la frustració d'estar desenvolupant quelcom que lluny de fer-los gaudir, els genera un disconfort crònic que contamina tothom qui no és capaç de trobar en la professió, part de la realització personal necessària per a gestionar amb satisfacció una part (si més no, en durada), molt important a la vida que, com a individus socials que som, ens ha tocat viure.
És per això... Perquè em considero un bon professional, una persona compromesa amb la institució a la qual presto els meus serveis, bon company dels meus companys, malgrat sempre és complicat trobar reciprocitat en aquest aspecte, degut a la competitivitat embolcallada de fals corporativisme, que només du a aliances caduques en funció de l'arquitectura de les circumstàncies, que estic en tot el meu dret a tenir un pensament salvatge.
No sóc dòcil, no se'm pot domesticar. Malgrat la prudència nascuda del respecte per les persones es pugui interpretar com a indeterminació, manca de caràcter, o fins i tot, que la sensibilitat que m'ajuda a fer un exercici constant d'empatia, es pugui confondre, erròniament, amb labilitat emocional, o fins i tot amb incapacitat... (segur que "ells" esgrimiran aquestes justificacions). Les meves idees són fermes, i sense els arguments nascuts del sentit crític, l'anàlisi, la contextualització, i la valoració pertinent, difícilment se'm podrà fer combregar amb allò que no entenc.
De la mateixa manera, si no es té en compte el que com a professional coneixedor de l'entorn de treball del que sóc responsable, puc aportar. Si no es demostra la confiança necessària per a deixar-me desenvolupar tot el potencial professional i humà de que sóc capaç, és impossible que es pretengui convertir-me en l'executor d'indicacions que per a mi, no tenen ordre ni sentit. I evidentment, sense confiança, no es dóna autonomia, i sense autonomia no es poden demanar responsabilitats.