Pelut

Les llàgrimes li rodolaven galtes avall davant l'animalet inert, sense un alè de vida.
La reacció d'en Joan fou la d'una fera. Quan hi pensava, una esgarrifança gèlida li travessava l'esquena. No podia ser que ignorés com estimava el Pelut, com li plaïa la seva companyia i la gratificava la seva fidelitat.
Es negava a reconèixer en aquella bèstia furibunda res que pogués assemblar-se al seu amor, tan cobejat al fons del cor, idealitzat fins a adquirir proporcions d'anul·lació d'ella mateixa. Només vivia per a ell, per fer-lo feliç sacrificant molts aspectes de la seva pròpia vida.
Feia molt de temps que no veia la seva família, per discordances que en Joan hi tenia i que ella justificava dient que eren malentesos, qüestions que no tenien importància.
La veritat era que sempre havia estat violent, però ella havia pensat que el faria canviar amb el seu amor i la seva dedicació.
Ara li hauria agradat tenir algú a qui poder-ho explicar i rebre la seva comprensió i afecte.
Per què no havia pensat en ella, de què servien els set anys de convivència?
Havia suportat una certa fredor en les seves relacions i que no volgués tenir fills perquè primer calia situar-se treballant a tothora, però es pensava que se l'estimava.
Ara volia pensar, reflexionar, analitzar-ho tot amb calma. S'havia de retrobar a ella mateixa, perdre aquella por que l'envaïa i prendre una determinació.
Mentrestant, acaronà per últim cop la pell suau de l'animaló. L'embolicà dolçament amb la flassada que havia teixit d'amagat per a aquell infant que mai no arribaria.
Aquell vespre, abans que ell arribés, aniria fins al bosc per fer-hi el clot que encabirira el petit cos.
Encara el veia, seguint-la pertot arreu, enjogassat entre les seves faldilles. Havia estat un bon company que va perdre la vida perquè, inconscientment, havia gosat empassar-se l'àpat de l'amo.