Pels Serveis Prestats.

Els companys li havien fet el millor regal en l'últim dia de feina. Després de molts anys lliuraria una carta que no seria del banc, ni factures, ni publicitat, cap catàleg de mobles nòrdics, ni premi sorpresa d'un concurs inexistent.
A l'interior de la bossa de pell llustrada només duia una carta que esperava ser entregada. L'Hipòlit estava joiós, pujava els costeruts carrers de Vallcarca amb la mateixa empenta de trenta anys enrere. Una suau fragància a liles emanava d'aquell sobre.
«Secrets d'enamorats», es va dir.

Per l'Hipòlit el seu treball era un deure sagrat. El correu electrònic i les xarxes socials havien acabat amb la seva il·lusió, però aquella carta ho podia canviar tot de nou.
«En la meva joventut, quan enviaven una carta pel matí, el remitent n'esperava la resposta aquella mateixa tarda», deia sempre l'avi.
L'Hipòlit no havia conegut aquells temps gloriosos, però des de petit havia desitjat convertir-se en carter, portar a bon port aquells petits sobres que amagaven tantes passions.

Va enfilar l'últim carrer fins el número indicat. Una antiga casa de dues plantes encabida entre edificis desgavellats. Semblava abandonada. Va empènyer la tanca del jardí ple de matolls. La porta principal era oberta. L'Hipòlit tremolava d'excitació. Qui el sortiria a rebre?

La bellesa de la dama el va ennuegar. Era ella, la que havia vist tantes vegades en el seus somnis. La mateixa Mort sortia a rebre'l. L'Hipòlit va somriure agraït, va posar la carta en aquella mà delicada i es va desplomar, fulminat.

Els seu companys el van acomiadar tres dies més tard en el cementiri d'Horta.
—Un atac. No va patir. El seu rostre era tot felicitat —es deien els uns als altres amb gest compungit.