Pels carrers vells de València

Juagava a imaginar-te amb mi.
Tots dos envoltats de l'encant
dels carrers vells de València,
perdent-nos d'entre les masses,
creuant corrent vies amb semàfors rojos.
Esborrant totes les passes a cada passa,
entraríem a la catedral i la comentaríem
-tu m'explicaries millor la seua arquitectura-
i jo aniria escoltan-te complaguda
i perdent-me en la pell del teu nas
que tocaria el meu nas fortuïtament
absorta pels teus ulls de color de prat,
fixant-me amb tot en un silenci ressonador
i amb ulls ben oberts i grans,
criticaria les relíquies
i criticaria la religió
i tu riuries còmplice
amb una lleu tebiesa plaent
i després, aniríem carrer avall
i potser, trobaríem un bar qualsevol
i ens asseuríem a la terrasseta del carrer.
I entre tota aquella gent en moviment
que passaria desapercebuda i sorollosa
marcant un ritme, de vegades accelerat,
de vegades tranquil a la ciutat,
beuríem la nostra pactada cervesa escumosa.
Emergint del llac verd obscur del capvespre,
tornaríem cap a casa
i ens vindria l'olor de castanyes torrades
i hi hauria el mercat tancant les tendetes
i decidiriem perdre'ns tornant
sense agafar el metro
com si no existira el temps.
Gaudint l'un de la companyia de l'altre,
arribaríem ja molt tard als Vivers
i ajaguts a la gespa verdosa,
sota un vel estrellat,
acostant indefugiblement el teu nas al meu nas,
palparies els meus cabells molls de rosada
i em diries un mot com el millor vers.